Aquesta tarda, al Romea, “Voltaire - Rousseau: La disputa”, de Jean François Prévand i direcció de Josep Maria Flotats. Esperem gaudir d’un bon espectacle.
Em retrobaré amb en Flotats, el Flotats d’Una jornada particular (1984), del Dret d’escollir (1988), del Per un sí o per un no (1989)… Encara guardo els llibrets i les entrades d’aquests espectacles. Quins records! En tinc ganes després de tant de temps i confio passar una molt bona estona, com fa 40 anys, de les bones arts teatrals de Flotats.
La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres, 2023) situa el tema i la trama de l’obra. Contextualitza i perfila els dos pensadors. Diu (pàg. 61-63) que al s. XVIII es van començar a gestar les posicions entorn de la idea de progrés i de modernitat i que Voltaire i Rousseau són les figures paradigmàtiques.
Les diferències entre un i l’altre il·luminen algunes de les preguntes indefugibles del present: Què vol dir ser un ésser humà? Per què i de quines maneres la majoria desfavorida estavella en revoltes contra la minoria privilegiada? Quin és el paper dels “intel·lectuals” en aquests conflictes?
Voltaire, al s. XVIII, va fer que la vida de luxe i confort semblés un objectiu polític i econòmic legítim, necessari, que es podia assolir per mitjà del consum i del comerç. Ell mateix, plebeu d’origen, va acabar els seus dies parlant amb prínceps i ministres. Avui el consideraríem un emprenedor, un empresari.
Per contra d’aquesta revolució moderna trobem l’aposta contrarevolucionària de Rousseau contra la modernitat. La seva perspectiva era radical, rebutjava la nova societat comercial, la divisió de classes, la desigualtat, les elits corruptes.
Els éssers humans -deia- eren bons per natura, fins que arrelaven en aquesta societat i es transformaven en infames. Va defensar que el progrés generaria noves formes d’esclavitud. Fou una figura rara, un exiliat dels cercles esnobs de la França del s. XVIII. Sospitava també dels intel·lectuals i dels seus mecenes despòtics. Aquest filòsof de la sospita va decidir posar-se als costat dels pàries i es convertí en un estrany pel món que li hauria pogut donar una vida de comoditats i luxes. Va donar veu als “estrangers” de la modernitat, als habitants dels marges.
Va entendre les contradiccions terribles d’una societat basada en individus envejosos i va diagnosticar per avançat les patologies que ens han sobrevingut. Tot just ara, quan les crítiques al capitalisme neoliberal s’escampen desesperades, és hora de fer-se la pregunta incòmoda: Que és que potser Rousseau tenia raó i que nosaltres encara no tenim cap alternativa?
PD 10/3/2024. Teatre de text del bo. Escenografia minimalista però suficient. Bona interpretació. Pep Planas aguanta el tipus al monstre de Flotats, que als seus 85 anys treballa com un adolescent. Una observació, posats a criticar. L’autor Jean François Prévand, actor, director i autor teatral, aposta clarament pel Voltaire en detriment de la figura de Rousseau que queda, al meu entendre, molt menys perfilada i en algun moment fins i tot caricaturitzada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú