Busco feina

La Xisca Homar (Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) reflexiona sobre la cultura. Si la vida i la civilització avancen per separat, quin paper té la cultura? Especialment ara que vivim en un món de coses consumibles.
L’aposta per la cultura ha de ser un compromís amb les formes de vida, contra tot el que les explota i esgota. Enfront de les relacions de consum i competència, la cooperació
Al Catorze del 22 de gener un article colpidor de la Carla Rovira: “Busco feina
No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat”.
La dramaturga @lacarlarovira exposa la seva (trista) realitat laboral, força extrapolable al gremi cultural en pes. Copio uns quants paràgrafs rellevants:
“Escric aquestes línies abans que m’arribin els NOs evidents de la darrera reunió de feina que vaig tenir. Perquè quan arribi el NO de veritat, sentiré tanta tristesa i incapacitat, que prefereixo explicar-ho ara que les paraules em surten fàcilment. Abans que la següent onada de sensació de fracàs m’envaeixi. /…/
Tinc el privilegi de dir que treballo exclusivament del teatre amb més de cinc feines: dos projectes educatius, muntatges propis, textos per a altres (com, per exemple, en aquest mitjà) i d’altres feinetes que van sortint. Vaig fent com puc perquè la il·lusió de viure del teatre encara és forta. /…/
Per tant, podem dir que les persones que es dediquen al treball cultural viuen una precarietat laboral crònica. /…/
Així doncs, si la cultura és un espai laboral perillós per la gent que s’hi dedica, ¿per què encara volem dedicar-nos a la cultura? /…/
Però, ¿què és la cultura? El 2020, en plena crisi covid, la Generalitat de Catalunya va declarar la cultura com un bé essencial. Arreu del planeta es parla cada cop més dels drets culturals de les persones. La cultura és reconeguda com el nou ascensor social. Així doncs, si la cultura és un dret essencial de les persones, ¿per què la seva professionalització és tan precària? /…/
Per tant, m’estic abocant a mi mateixa a la pobresa. No puc seguir enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrés, maldecaps i precarietat en l’actualitat. Si miro el futur de cara, el miratge es dissipa i veig la realitat: un patiment extrem.
Així doncs, el rellotge descompta temps i jo estic començant a buscar altres derives professionals. Un treball. Un treball d’aquells en què posant el mínim de mi pugui obtenir el màxim salari. Com hauria de ser. Perquè si som sincers, hauríem de procurar odiar el nostre treball i estimar la nostra vida. Això seria una bona mesura de salut.”
Quina pena! I com pot arribar a ser de bruta i alienadora una feina.