Islàndia. Amb ulls de dona

Maria Rabella i Roger Tugas (Nació, 16/1/2024) reflexionen sobre una enquesta recent del Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol -CIS-. Les dades són preocupants. La meitat d'homes i un 30% de dones opinen que les desigualtats de gènere a l'Estat ara són petites o quasi inexistents.
Una gran quantitat d'homes creu que "s'ha arribat tan lluny en la promoció de la igualtat de les dones que ara s'està discriminant als homes". Quina barra! I com pot arribar a fallar la toma de terra de tanta i tanta gent.
Les dones, però, dediquen 25 hores més a la setmana a la criança, 7 a les feines de casa, cobrem un 19% menys i en un 60% tenim por de tornar a casa. Aquests exemples demostren que la diferència entre percepció i realitat és notable, cosa que no és res més que una reacció a la pèrdua del privilegi. El feminisme ha d'incomodar, no complaure. Això ja s’ha fet durant massa temps.
De reüll miro cap a Islàndia. L’exemple d’Islàndia que nosaltres no acostumem a seguir, ja sigui pel que fa a la crisi del sistema bancari, la reforma de la constitució, la denúncia de les desigualtats impròpies del segle XXI…
El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009.
El 24 d’octubre del 1975 les dones van prendre els carrers d’Islàndia. En lloc d’anar a treballar, dedicar-se a les tasques de la llar o cuidar els fills, van sortir al carrer per manifestar-se en favor de la igualtat de gènere. El país es va aturar i va obrir els ulls a molts homes. Cinquanta anys després Islàndia es troba al capdavant del rànquing mundial en igualtat de gènere. Malauradament aquí ens trobem lluny de la capçalera d’aquest rànquing.
A casa nostra el Dia de la Dona Treballadora de 2018 els col·lectius feministes van convocar les dones a fer vaga, però no només a fer una vaga a la feina, sinó també a casa, en les tasques domèstiques, en la cura dels fills, dels pares... Tot per visibilitzar el valor de la seva feina, el que aporten a la societat.
Es tractava no només de denunciar la bretxa salarial sinó la discriminació laboral i social per raó de gènere, així com la violència de gènere. Aturada general o aturades parcials per denunciar desigualtats impròpies del segle en què vivim.
A Islàndia, el conegut com “dia de festa” de les dones va servir per obrir el camí de l’emancipació de la dona. Aquí s’ha fet feina, però malauradament en queda moltíssima per fer. I també és cosa dels homes. (Pepa Masó. L’exemple d'Islàndia. El Punt Avui 1/3/2018).