Llegeixo la trista notícia de la mort de Francesc Carola, el bomber que va coordinar l’operació del Balandrau.
Al Balandrau he pujat un cop, ja fa un grapat d’anys i amb bon temps. Pujada llarga i sostinguda al cim de 2.500m a l’abast de tothom. El bateig d’alta muntanya que vam fer amb l`hereu de casa, el Miquel, i el Manu.
Ara fa uns cinc anys, en una col·laboració del Cineclub Vilafranca amb el Centre Excursionista del Penedès, vam tenir l’oportunitat de visionar el documental sobre el drama del Balandrau amb el Jordi Cruz, el meteoròleg autor de “3 nits de torb i 1 Cap d’Any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu”.
Una lliçó de vida, emocionant i colpidor. Recordo el titular d’una entrevista que li van fer: “Al Balandrau hi ha dies que fa més fred que un dia bo a l’Everest”. Doncs sí, i per això va passar el que va passar.
La vida de Francesc Carola es va recollir fa uns anys al llibre “Afirmatiu, Siscu”, que repassa alguns dels seus rescats, i especialment el més important i pel qual era més conegut: la tragèdia del Balandrau, en què un torb va acabar causant nou morts el 2001 al Ripollès.
El Cap d’Any del 2001, fa vint-i-tres anys, un torb de dimensions exagerades va sotmetre els pics i els colls del Pirineu Oriental. La tragèdia va passar al Ripollès, especialment a la falda del Balandrau. L’operació de salvament, la més gran en alta muntanya que es recorda a Catalunya, es va allargar dies i el resultat final van ser de nou morts. Aquests fets els va explicar el meteoròleg Jordi Cruz al llibre “3 nits de torb i 1 Cap d’Any” (Símbol Editors) i TV3 va fer un documental: “Balandrau, infern glaçat”.
Si Catalunya fos els Estats Units la tragèdia del Balandrau fa anys que s’hauria convertit en un film de l’estil de “Viuen”. Jon Krakauer o James Cameron ja haurien aprofitat la història per escriure’n un llibre o algun guió cinematogràfic i els fets formarien part de l’imaginari col·lectiu de la població. Perquè no és pas una catàstrofe de principi del segle XX, sinó que va ocórrer l’any 2000, en ple Pirineu, i va acabar amb nou morts. Recelosa de les desgràcies, la societat catalana va desar aquests fets en un calaix fins l’any 2018.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú