L'any 1934, l'aristòcrata Borís Skóssirev es va autoproclamar rei dels andorrans en un dels episodis més surrealistes de la història del Principat i que ara s'explica en un documental que es podrà veure al "Sense Ficció" de TV3 l'any que ve.
Borís Skóssirev va fugir de Rússia quan va esclatar la revolució de l'any 1917. Durant el seu periple per diversos països europeus, va descobrir l'existència d'Andorra i es va obsessionar per regnar el petit país dels Pirineus.
Sense cap mena d'escrúpol, es va crear un fals llinatge. Assegurava que era el successor de la corona reial francesa i fins i tot va arribar a redactar una constitució que establia les bases per a una monarquia parlamentària a Andorra. Per tot plegat va acabar declarant la guerra al Bisbe de la Seu d'Urgell.
Es pot dir que a la dècada dels anys trenta del segle passat, aquest presumpte aristòcrata rus va aconseguir que mig món situés Andorra al mapa. Ell, mentrestant, es dedicava a concedir entrevistes --una de les quals al New York Times-- i a relacionar-se amb la flor i nata de la societat de l'època. Es va inventar un vestit reial amb una barretina.
I és que la realitat, a cops, supera la ficció. D’altra banda, i qui no voldria ser rei d’Andorra? Jo també, rei d’un país dels Pirineus, amb llengua pròpia reconeguda internacionalment, amb veu i vot a l’ONU, amb un acord monetari amb la Unió Europea que li permet fer de l'euro la seva moneda oficial, amb alta muntanya i també amb aigües termals…
No estaria bé que Andorra s’annexionés el Principat de Catalunya? Sense violència, de manera pactada i de mutu acord què carai! Val més ser cap de ratolí que cua d’elefant, no sé si m’explico.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú