President Illa 100

El president Salvador Illa ha arribat als 100 dies de mandat. Toni Soler fa una valoració del seu mandat prou encertada (“Salvar el soldat Sánchez”. ARA 10/10/2024) amb un referent cinematogràfic afortunat: “Salvem el soldat Ryan”, una pel·lícula bèl·lica i èpica de 1998, dirigida per Steven Spielberg. Ambientada durant la invasió de Normandia,destaca per la seva representació gràfica de la guerra, i per la intensitat dels primers 27 minuts de pel·lícula, que inclou la descripció de l'assalt a la platja Omaha durant el Desembarcament de Normandia.
La sentència de Toni Soler és contundent: “de moment, no hi ha cap projecte de país en majúscula, cap estratègia nacional, que no passi per Pedro Sánchez. I com que Sánchez tard o d’hora caurà, aquesta estratègia és una temeritat insòlita per a un president que, per damunt de tot, presumeix de no ser un temerari”.
I em temo que està carregat de raó. Vist així la dependència i la independència passen per Madrid. I també és cert que posat tots els ous en un sol cistell, cistell d’altri d’altra banda, sempre és molt arriscat.
Alguns fragments de l’article de Toni Soler:

“Tornem a ser l’oasi català protegit del cicló polític peninsular. Potser, en lloc d’oasi, hauríem de parlar d’ermot, un descampat informatiu que fa que els analistes mirin enfora per amarar-se d’actualitat de la bona, de la que fa glatir. Mazón, Sánchez, Ayuso, Trump, Musk, Netanyahu, aquests són els noms propis del moment, també de Barcelona estant. /…/
Amb la fi del Procés Sobiranista es va acabar un període de singularitat; hi havia una carpeta catalana a les redaccions, als ministeris i als despatxos amb moqueta. /…/
La política “autonòmica” no dona gaire de si, i encara sort que l’independentisme dona munició amb les seves batusses internes. Però una sàtira que s’ocupa més de l’oposició que del govern va coixa, no pot fer bé el seu paper. /…/
Catalunya ha perdut presència, que viu en una mena d’exili informatiu banyat en l’escepticisme dels electors, que han plegat veles després d’anys de sobreexcitació per la creença –tristament errònia– que el futur polític del país depenia dels seus vots. Ara, la convicció general és que el futur del país depèn del que passi a Madrid, i aquesta és la clau de volta de l’èxit del PSC de Salvador Illa. /…/
Però a Illa l’interessa, i molt, el debat polític espanyol. Creu que la supervivència de Pedro Sánchez és una qüestió de vida o mort. /…/
I com que Illa no preveu cap futur per a Catalunya fora de l’òrbita espanyola, creu que el millor servei que pot fer la Generalitat és reforçar Sánchez i facilitar-li el suport dels nacionalismes perifèrics. Són uns socis incòmodes i potser indesitjats, però és que no n’hi ha d’altres. /…/
Potser per això el més rellevant que sabem del govern Illa, passats els famosos cent dies, és que s’ha compromès –a contracor– a impulsar un sistema de finançament singular per a Catalunya. Ni tan sols és idea seva.”