Llegeixo a La Directa (núm 568, juny 2023) un reportatge sobre els depredadors musicals, sobre com l’entrada de fons internacionals accelera el procés de creixement i concentració dels grans festivals a l’aire lliure, que s’imposen com un model hegemònic i ultracompetitiu que impacta en el conjunt de l’activitat cultural. Els festivals afecten les sales de concerts: a BCN s’han tancat 110 locals que oferien música en viu en els darrers vint anys.
Accedir al circuit dels grans festivals suposa pagar un peatge que es tradueixi en condicions de treball i salarials poc sostenibles i en la renúncia a bona part dels criteris ètics i artístics propis de molts grups. Els sindicats han intentat que hi hagi un conveni laboral que garanteixi uns mínims per a totes les persones que participen en grans esdeveniments però no hi ha hagut manera d’aconseguir-ho.
A CRÍTIC llegeixo una altra informació preocupant: cinc coses que hauries de saber de l’economia de plataforma. El contingut es pot resumir en poques paraules: Un suposat discurs innovador, falsos autònoms, algoritme per a tot, ‘lobby’ polític i conflicte sindical permanent.
No sóc usuari d’allò que anomenem economies de plataforma (empreses de repartiment a domicili i de conducció de taxi o VTC) que es caracteritzen pel treball a demanda. Si fins ara he pogut prescindir d’aquests serveis res no em fa pensar que no pugui continuar fent-ho.
Prefereixo els concerts de petit format, les cooperatives de serveis bàsics (Som energia, CatGas, Som connexió), el comerç de proximitat, l’anar a plaça a comprar fruita i hortalses, el cultiu del propi hort… i el turisme sostenible que genera un impacte mínim sobre el medi ambient. Un turisme que permet connectar amb les persones i l’entorn, gaudir de la cultura, el patrimoni arquitectònic i natural, la història i la gastronomia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú