Pactes de govern

Estem en plena temporada de pactes a les comunitats autònomes i als ajuntaments, que es constituiran avui al llarg del dia. Els pactes poden arribar a ser els angles morts de la democràcia.
El del PP i Vox al País Valencià és digne d’estudi. Llegeixo un titular més que preocupant:
“El torero de Vox Vicente Barrera serà el vicepresident de la Generalitat i conseller de Cultura. Vox també tindrà les conselleries d'Agricultura i de Justícia, Interior i Governació”.
Un torero, un maltractador i un giracamises “al frente del negoci” -i mai més ben dit-. Com ens hem de veure!
El pacte de govern PP-Vox a la Generalitat Valenciana, de manual: defensa de la unitat d'Espanya i atac demolidor als Països Catalans; llibertat, llibertat i més llibertat; derogació de les lleis de memòria històrica; supressió d’impostos; retallada dels mitjans de comunicació en valencià; promoció del castellà a l’escola; “pin parental” perquè els pares puguin vetar continguts educatius que no vulguin; augment del 30% del pressupost sanitari i lluita contra la “violència intrafamiliar”; mà de ferro contra els okupes i els immigrants; ’ordre públic i seguretat dels barris… Que sigui lleu i breu tot plegat. Se’n parlarà i molt durant tota la legislatura com a mínim.
A Vilafranca del Penedès la cosa no és tant preocupant. Sense fer cap pacte de legislatura amb cap altra força política el cap de llista del PSC s’ha convertit avui a les 12h en l’alcalde del municipi. No serà fàcil tirar endavant cap projecte d’envergadura -més enllà de la gestió del dia a dia- sense pactar, si bé també és cert que hi ha moltes maneres de negociar i arribar a acords.
Les voluntats i les aspiracions de la resta de grups municipals són ben diferents i, més d'hora que tard, hi haurà matrimonis de conveniència i/o sexe sense més ni més. El que no hi haurà segurament és amor romàntic.
Tots els plens de constitució de noves legislatures són iguals… i tots són diferents. A part del llenguatge verbal dels caps de llista, del tot esperat i previsible, el que acostuma a ser més rellevant és el llenguatge no verbal. Les postures, les actituds, l’escolta i les converses amb els de la pròpia parròquia, les mirades airades i de disconformitat…
A la sessió d’avui hi ha hagut de tot. Tothom ha fet la posada en escena corresponent. Qui més s’ha esplaiat, el nou alcalde. Els parlaments més carregats de retrets i agreujats, els dels altres dos candidats amb alguna opció; els més desacomplexats, els de les dues forces polítiques minoritàries. Ciutadans/Coiudadanos ja no hi era, més ben dit, ja ha anat a raure a la paperera de la història. I per molts anys!
Hem escoltat moltes mitges veritats, alguna veritat i unes quantes mentides pietoses, tal com era d’esperar. Cap dels caps de llista ha trobat la fórmula per captar l’interès de l’audiència, tot gent militant i lliurada a la causa -la seva- de fa temps. Incondicional, vaja!