Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

17 de setembre del 2024

Globalització

Alemanya, Dinamarca, Suècia, els Estats Units… van restablint les fronteres i els controls duaners. Josep Sala i Cullell ho analitza a fons en un article molt clarificador (A Occident, el final de la globalització i de les fronteres obertes? Vilaweb 16/9/2024).
Els moviments antiglobalització dels anys noranta ja van avisar de tot allò que vindria, abans no fossin esclafats. El nou paradigma econòmic, sorgit de les teories liberals però abraçat pels socialdemòcrates, consistia a desvincular les grans empreses dels estats, amb una lliure circulació de capitals que permetés d’esquivar els impostos. Alhora es va voler enfonsar les classes treballadores autòctones amb la importació constant de mà d’obra barata de països més pobres.
Les conseqüències, al cap de trenta anys, són catastròfiques a tot Occident: les diferències entre la minoria més rica i la resta de la població s’han disparat, i regions i ciutats senceres han quedat devastades per la desindustrialització i la concentració dels bons llocs de feina a les capitals.
Cada cop més gent se n’ha afartat, i el punt de ruptura ha estat la immigració. El model globalitzador necessita fronteres obertes, una política que s’ha comunicat amb el mantra de “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”. I no resolt, ni de lluny, la misèria i les desigualtats socials dels països més pobres.
En tres dècades Catalunya ha passat de 6 a 8 milions. El país s’ha engreixat, no ha crescut ordenadament ni és més esbelt, ni ha estat capaç de fer front amb garanties als grans reptes: sanitaris, educatius, laborals, d’habitatge, culturals, lingüístics…
La immigració, l'envelliment de la població, la globalització salvatge… són problemes que no es plantegen políticament amb prou coratge i valentia, i aixì ens va.
És per això que sorprenen les declaracions del president Illa, que en el discurs de la Diada va tractar la qüestió com si fóssim a la dècada de 1990: “Tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres.” Doncs no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari si ho consieres oportú