Llegeixo al Món de la Tele que "El doctor Martin" s'acomiada de TV3 amb un èxit espectacular: "Senzilla, fresca, humor anglès" La sèrie revelació de l'estiu emet el seu darrer episodi després d'haver assolit una audiència mitjana de 250.000 espectadors i un 20,1% de quota de pantalla.
N’he vist uns quants capítols i la veritat és que em mereix una doble valoració, amb cara i creu. D’una banda, sí, el doctor Martin és transgressor, molt bon professional, directe i sense pèls a la llengua. No està per punyetes ni per compliments.
D'altra banda, i com posava al descobert la Mònica Planas (De vacances amb l’insuportable doctor Martin. ARA 22/8/2024) l’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència.
Una comèdia en què un metge té dificultats per adaptar-se a un entorn de treball rural i auster que li resulta hostil. Ens trobem amb un protagonista masculí mancat d’habilitats socials. És un professional excel·lent des del punt de vista mèdic (malgrat la seva fòbia a la sang) però humanament precari: és fred en el tracte, gens empàtic, incapaç de somriure i brusc a l’hora de comunicar-se amb els pacients i amb els habitants del poble.
La Louisa, la seva dona i mare del seu fill, és l’antítesi del protagonista. El mal caràcter del doctor Martin acaba resultant més tòxic que divertit, especialment quan es tracta de gestionar les relacions familiars. La seva incapacitat d’esbossar ni un somriure a la seva predisposada i dòcil esposa pot fer-se fins i tot dolorosa. Sobretot quan la resta de personatges es compadeixen de la pobra dona i el que ha d’aguantar. Homes!
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú