“Perquè hi és”...

Jesús Fortuño va escriure un excel·lent article sobre l’Everest (La metàfora de l’Everest. El Punt Avui 6/1/2018) on deia que potser era moment de recordar en George Mallory, que conjuntament amb Andrew Irwin van morir al 1924 a la part final de l’Everest, envoltats d’un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim.
Una periodista de Nova York l’any 1922 li va preguntar per què volia pujar a l’Everest? Mallory va respondre: “Perquè hi és”...
El seu cos va ser trobat l’any 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort. D’Irwing, a hores d’ara ningú en sap res.
L’any 1978, Reinhold Messner i Peter Habeler van ser els primers a pujar a l’Everest sense oxigen artificial. El 1980 Messner va repetir l’ascens sol i es va convertir en el primer a aconseguir-ho. Messner és considerat per molts el millor. No només pel fet de ser el primer a pujar als 14 vuit mil sense d’oxigen, o creuar l’Antàrtida caminant sense ajudes addicionals, entre d’altres primícies, sinó per la seva trajectòria com a escriptor i la seva filosofia d’exposició màxima.
Però aquesta dimensió romàntica de l’alpinisme relacionada amb el desig de trobar els nostres límits, conviu amb una visió més materialista i comercial. Els occidentals hem fet de les muntanyes, i de la seva èpica, una construcció imaginària fonamentada en la visió de conquesta. Veure la corrua de gent, molt d’ells milionaris excèntrics que pugen a collibè dels seus portadors, fer el cims amb aquestes males arts és abominable.
És aquesta lògica de la diferència la que marca la mercantilització de l’Everest. A veure qui puja primer, amb oxigen addicional o sense; qui dels que pugen és més vell, o més jove; qui és la primera dona; qui ho fa sol o acompanyat; per la cara nord o la cara sud; a l’hivern o la primavera… qui el baixa esquiant o en parapent… Són tot diferents dimensions del que hem convertit la muntanya més alta de la Terra.Kilian Jornet, el 2017, ha estat el primer que hi ha pujat dues vegades en menys d’una setmana, establint una nova línia de possibilitats en estil purista i minimalista, sense camps d’alçada, sense portadors, sense cordes fixes, i tan sols amb una motxilla per pujar i baixar al més aviat possible. La segona vegada, en 17 hores. Ha estat, sense cap dubte, el cop d’efecte mediàtic per coronar el projecte Summits of my life. “Perquè hi és”..