“Obrim Vilafranca” és una molt bona oportunitat per descobrir alguns racons poc habituals de la vila.
Es mostra el patrimoni cultural de Vilafranca del Penedès, un patrimoni que sovint passa desapercebut, ja que no acostuma a estar disponible per al públic. Edificis singulars que preserven la nostra història i llegat cultural.
Ahir a la tarda vam visitar la Casa de la Vila i avui a les 11h tre`pitjarem el campanar de la Trinitat i la rectoria.
Entre moltes d’altres coses se’ns va fr saber que en la sala de secretaria hi ha pintures murals de Carles Quer, que la sala Pau Boada es va pintar amb murals que mostren els límits del Penedès. Quina meravella la sala Pau Boada i quina miranda que es té des del balcó de l’ajuntament!
Un comentari que sempre em ve al cap quan trepitjo la sala de plens. No seria possible despenjar els quadres dels personatges il·lustres que hi ha a les parets des de temps immemorials?
Dels 19 que hi ha entre la sala de plens i el passadís que porta a la sala Pau Boada dos són de grups de gent, 16 d’homes il·lustres -un d’ells un militar que per no tenir no té ni nom ni cap referència biogràfica- i només 1 d’una dona també il·lustre, la mare Ràfols, que deu estar aburrida de tanta masculinitat i tanta testosterona.
La resta de les instal·lacions municipals ja m’estan bé tal com estan. Carregades d’història i alhora funcionals però a la sala de plens sí que li caldria una endreça per tal de posar al dia l’oferta pictòrica que té un biaix de gènere totalment fora de lloc a data d’avui.
En acabar l’entrada et dóna dret a un beure al pati de Covides, a la rambla de Nostra Senyora 45, un espai polivalent de l’edifici modernista Casa Janer, i que es lloga per celebracions, actes d’empresa, presentacions… S'hi està bé. Val la pena.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú