Ara fa una estona he acabat de llegir También esto pasará de la Milena Busquets. Sense massa entusiasme, tot sigui dit. Èxit de vendes en català i castellà, això sí.
Això d'escriure sobre la mare dóna molt de joc. Ja sabia que la comparació amb un altre llibre llegit l'any passat se'm faria inevitable. Parlo de Res no s'oposa a la nit de la Delphine de Vigan, que també col·loca la pròpia mare en el centre d'un relat més o menys autobiogràfic.
Parlar de la mare et porta, fàcilment, a reflexionar sobre la pròpia vida amb una voluntat d'autoconeixement. Passada pel sedàs de la literatura, aquesta experiència de vida ajuda a viure a qui l'escriu, amb tota seguretat, com apuntava l'Imma Merino en un article excel·lent: "escrivint el llibre, Delphine de Vigan va adonar-se que la seva mare l'havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal. També ajuda a qui la llegeix, eixamplant-nos la comprensió dels éssers fràgils i de la pròpia fragilitat, encara que les nostres experiències no siguin tan extremes."
La Blanca, la protagonista de También esto pasará, una dona que acumula dues separacions i altres relacions amoroses menys perdurables, parla sense embuts i no es talla ni un pèl a l'hora de dir les coses pel seu nom.
Em fa l'efecte que per poder fer la seva vida la protagonista ha destruït la mare, però aquesta ha sobreviscut a la destrucció.
El dubte que em provoca, i que no acabo de resoldre, és, anant un pas més enllà, si realment existeix una literatura amb mirada femenina, i en cas afirmatiu, si aquest llibre n'és un exemple.
Del que no tinc cap mena de dubte és que l'heroïcitat del dia a dia és, majoritàriament, la de les dones. I avui, Dia Internacional de la Dona, també ho havia de dir.
Com també vull manifestar el meu desencís pel fet que avui, després de trenta-cinc anys de polítiques d'igualtat en democràcia, estiguem com estem. Fa pena!
Això d'escriure sobre la mare dóna molt de joc. Ja sabia que la comparació amb un altre llibre llegit l'any passat se'm faria inevitable. Parlo de Res no s'oposa a la nit de la Delphine de Vigan, que també col·loca la pròpia mare en el centre d'un relat més o menys autobiogràfic.
Parlar de la mare et porta, fàcilment, a reflexionar sobre la pròpia vida amb una voluntat d'autoconeixement. Passada pel sedàs de la literatura, aquesta experiència de vida ajuda a viure a qui l'escriu, amb tota seguretat, com apuntava l'Imma Merino en un article excel·lent: "escrivint el llibre, Delphine de Vigan va adonar-se que la seva mare l'havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal. També ajuda a qui la llegeix, eixamplant-nos la comprensió dels éssers fràgils i de la pròpia fragilitat, encara que les nostres experiències no siguin tan extremes."
La Blanca, la protagonista de También esto pasará, una dona que acumula dues separacions i altres relacions amoroses menys perdurables, parla sense embuts i no es talla ni un pèl a l'hora de dir les coses pel seu nom.
Em fa l'efecte que per poder fer la seva vida la protagonista ha destruït la mare, però aquesta ha sobreviscut a la destrucció.
El dubte que em provoca, i que no acabo de resoldre, és, anant un pas més enllà, si realment existeix una literatura amb mirada femenina, i en cas afirmatiu, si aquest llibre n'és un exemple.
Del que no tinc cap mena de dubte és que l'heroïcitat del dia a dia és, majoritàriament, la de les dones. I avui, Dia Internacional de la Dona, també ho havia de dir.
Com també vull manifestar el meu desencís pel fet que avui, després de trenta-cinc anys de polítiques d'igualtat en democràcia, estiguem com estem. Fa pena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada