Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

22 de març del 2015

El pont de Selma

Aquesta tarda he vist Selma, de l'Ava DuVernay, un al·legat  contra la segregació racial als Estats Units.  
Una pel·lícula històrica que intenta explicar quin paper poden tenir les reevindicacions ciutadanes en les grans conquestes dempcràtiques.
Basada en els fets reals que  van succeir a Selma, Alabama, el 7 de març de 1965.
50 anys després el president Obama ha creuat el pont de Selma, un escenari icònic en la lluita pels drets civils, en la commemoració d'una marxa que és tot un símbol de la resistència no violenta.
És una pena que 50 anys després, i malgrat tot el llarg camí fet pels afroamericans,  encara siguin moltes les desigualtats pendents. I que, un cop assegut al Despatx Oval, l'ara president hagi estat una decepció per a la majoria d'afroamericans.

Malgrat el to de sinceritat i una certa habilitat narrativa, la pel·lícula no m'ha agradat.
Em quedo amb el cinema militant d'Spike Lee (Get on the bus),  l'Alan J. Pakula (Mississipi burning) o fins i tot el Lincoln de Steven Spielberg. totes elles tenen més nervi, més ànima i més intensitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari si ho consieres oportú