El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Era la culminació del procés començat amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió, els dies 6 i 7 de setembre, i el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre.
El 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González aconseguia una amplíssima majoria absoluta, ocupant 202 escons dels 350 dels que consta el Congrés de diputats amb el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat.
Per part meva, res a celebrar, ni la proclama interrupta d’una repúblics catalana irreal ni els 40 anys de la victòria històrica d’un partit socialista que, amb una certa perspectiva històrica, no va complir ni de lluny el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat
Cap dels problemes estructurals de l’estat es va abordar amb audàcia i determinació i, legislatura rere legislatura i al llarg dels 14 anys de govern del PSOE, la situació es va anar deteriorant fins arribar a quotes de podridura insuportables. Seguir el rastre dels principals protagonistes d’aquell cicle és desolador i significatiu. Se m’acut una consigna a mode de valoració final: partint del no res van arribar a les més alts cims de la misèria.
La tristor, el col·lapse i les misèries de la nostra situació actual són hereves en bona mesura de la impostura dels 14 anys dels governs de FG que, un cop feliçment “retirat” de la vida política, ha anat escalfant cadires dels consells d’administració d’algunes empreses de l’Ibex 35.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú