Blog del Roderic Villalba: L'autonomia que ens cal... 11/9/2022

Unes quantes reflexions, 36 retalls de procedència diversa i dels quals jo no en sóc l’autor, només n’he fet la tria.

Amb una mirada sobiranista i amb el convenciment que l’autonomia que ens cal… és la de Portugal.

L’independentisme és, fonamentalment, un moviment cívic, democràtic i progressista que busca ampliar l’esfera de drets i llibertats de la ciutadania.

L’independentisme ha comès algun errors que han de ser revisats críticament per poder avançar. El principal, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, que mai no s’hauria d’haver produït. I no només perquè no es donessin les condicions per fer-la efectiva sinó perquè era una decisió mancada de la legitimitat necessària.

Va ser poc empàtic amb la resta del país i no va ser conscient de la correlació de forces ni dels riscos de divisió interna a la societat catalana.

Cal sentir empatia envers el teu adversari. L’empatia és el coneixement profund de l’altre, que et permet establir previsions raonables sobre les seves actuacions i reaccions, la qual cosa té una utilitat estratègica òbvia. Empatia amb d’adversari per avançar-nos a les seves intencions.

El principal error de l’estratègia de l’independentisme el 2017: la manca de consciència del dèficit de legitimitat que arrossegava per no haver obtingut un suport suficient, i no haver aconseguit generar un espai de decisio àmpliament compartit i reconegut.

La independència exprés ha estat el gran error, junt amb altres tres factors: el desconeixement de la mentalitat de les elits de Madrid (Por encima de la verdad está la unidad de Españ)., el fet de no valorar el que representa el monopoli de la violència en mans de l’estat, i un excés de confiança en el discurs sobre els interessos materials de la població per sobre dels sentiments de pertinença.

Un altre angle mort, un altre gran error de l'estratègia independentista ha estat subestimar el pes de les lleialtats de tipus emocional i sentimental d’un part de la població catalana amb arrels fora de Catalunya, i pensar que la insistència en els suposats beneficis materials d’un nou Estat portaria automàticament moltes persones a acceptar el divorci amb Espanya.

L’acceptació passiva del marc autonòmic sota un relat catalanista molt compartit no equivalia, per a aquests catalans, donar el vistiplau s la independència.

L’1 d’octubre sota l’aparença de la unitat hi havia tres interpretacions molt diferents sobre el que s’estava fent. Tres hipòtesis que no s’acabaven de fer explícites. O potser és que cadascú enteneia el que volia entendre. Negociació, insurrecció o desconnexió, cap de les quals no va triomfar.

L’1 d’octubre és el clímax del procés però és com una rotonda sense sortida. És una memòria que atrapa com un relat circular. Possibilita interpretacions infinites i encara no sabem desxifrar què va passar.

Aquesta és una possible interpretació: perquè fos políticament rendible, malgrat que els membres del govern sabien que no podrien implementar la llei del Referèndum, es va continuar fins al final amb una escenificació que tapava la competició interna entre els dos partits de govern.

Dit d’una altra manera, per forçar una negociació amb el poder central que la sentència de l’Estatut havia curtcircuitat, el Govern va optar per mentir a la seva ciutadania dient que la independència promesa estava a tocar.

La CUP ja en diu “autoengany” i d’aquí venen tantes confusions i ambigüitats. Enganyar els teus per enganyar els altres, dient que tenies un pòquer quan anaves de farol. Aquest va ser el doble engany de l’1 d’octubre.

Sobre la taula de joc els polítics van apostar el seu futur, l’autogovern i els consensos sobre els quals es funda la convivència. Va ser una aposta unilateral, arriscadíssima. I aquells dirigents, ells més que ningú, van perdre. Va ser una derrota estranya.

L’1 d’octubre va ser una escenificació, però no només. Per bona part de la ciutadania, també pels que es van quedar a casa honestament desemparats, va ser una experiència autènticament transformadora. Milers de persones es van trobar en una situació en què no s’havien imaginat mai.

Aquell capital polític, que va adquirir una dimensió insurreccional quan la desobediència civil va confluir amb la institucional, no era només un farol. Ho era i era una altra cosa.

La magnitud de la desobediència va ser tal que durant hores de caos va aconseguir: 1) posar en qüestió la idea de nació espanyola ortodoxa i 2) imposar una atmosfera prerevolucionària que al cor de l’Estat va crear un buit de poder.

Els dirigents independentistes, captius d’una deriva il·liberal, hi van quedar engolits i l’executiu de Mariano Rajoy, en xoc per la magnitud d’una desobediència duplicada per la catàstrofe del seu dispositiu policial, va quedar desbordat.

El caos institucional, constatat de facto pel discurs del Rei, va generar una onada nacionalista espanyola. La reacció es va posar en marxa. El buit el va ocupar primer l’alineament del poder legislatiu. Després el va sepultar la querella del fiscal general, amb l’ajuda soterrada d’altes instàncies del poder judicial.

I sota aquella llosa seguim, sense que la política ens pugui fer sortir d’una rotonda convertida en bucle de memòries contraposades.

Què va passar de debò? Hi ha molts angles morts. La veritat del procés no la sap ningú, tothom se la fa a mida de les seves necessitats. Tothom té el seu procés.L’excés d’informació ens distreu. Creiem saber el que va passar però no ho sabem.

En Xavier Melero, advocat defensor de Joaquim Form, té uns versió amb més pena que glòria i que no ha estat repetida, ni assumida, ni negada, ni rebatuda per cap dels acusats. No se’n parla i prou.

El procés, resumit a la manera de Melero, és un simulacre, una impostura, un decorat de cartró pedra. També és l’assaig general (improvisat i maldestre) d’una revolta. Té un efecte traumàtic en determinats ambients: els fets no són heroics ni són èpics.

Aquesta versió mena directament a la decepció, a la frustració. La bandera espanyola no va ser arriada. És el signe més clar que els fets i les paraules no lligaven de cap de les maneres.

Melero afirma que no va passar res, que tot va ser un brindis al sol. La declaració del 27 d’octubre va ser una resolució parlamentàroa carregada de simbolisme però sense efectes reals. Tots els actors que van anar al Parlament aquell 27 d’octubre i que van votar a favor, tots sabien que no tenia recorregut real. Prova d'això és que després d’una cosa tan important com una declaració d’independència, el Govern del país no es reuneix per prendre cap decisió. Semblava una declaració d’independència però no ho era. Va ser una DUI fake, una DUI retòrica.

Quina és la relació entre el que es va anunciar que es faria per assolir la independència, el que es va fer i el que s’ha explicat després que es va fer? Aquestes són les qüestions polítiques més difícils.

El procés és un relat que triomfa i una política que fracassa. I no fracassa només perquè el govern espanyol es nega a una solució a l’escocesa; també fracassa perquè els dirigents independentistes alimenten un malentès que, en les hores crítiques, fa impossible qualsevol correcció del rumb i qualssevol rectificació. Quin és aquest malentès? Junts pel sí va plantejar un full de ruta que van modificar després de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. No van fer cas de les xifres reals i decideixen actuar com si haguessin guanyat el plebiscit.

El procés català és alhora un simulacre de desconnexió (revestoit d’una retòrica més o menys èpica) i un intent de negociació amb l’Estat per evitar el salt al buit. Les manifestacions i les mobilitzacions independentistes semblen moments d’una insurrecció pacífica, però de fet operen com un mecanisme de pressió.

Els dies 6, 7 i 8 de setembre de 2017, la majoria independentista del Parlament aprova la Llei del referèndum d’autodeterminació i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, una decisió que trenca el reglament de la Cambra catalana i deixa sense drets els grups de l’oposició.

La Clara Ponsatí ho va reblar: estàvem jugant a pòquer i anàvem de farol. A qui vol enganyar? Als poders de l’Estat? El drama és que el farol també ha acabat enganyant les bases del moviment, perquè la partida se’ls va escapar de les mans.

Finalment, el president Puigdemont va declarar la independència perquè no tenia garanties que no s’aplicaria el 155 ni marge de rectificació sense ser acusat de traïció. Va ser una declaració feta a contracor, purament defensiva i reactiva, una declaració escut, feta només perquè no es digués que no s’havia volgut fer. No era una declaració d’independència.

La cúpula dirigent independentista no planteja una batalla sino que mira de trobar el botó per parar màquines, però ja és tard. I abandona després de la declaració fake.

L’assalt fracassat que va sr l’1 d’octubre va acabar amb un desdoblament generacional: els més grans van acceptar el límit del lliri a la mà que demanava el Tsunami Democràtic, mentre els més joves s’apuntaven als CDR al marge dels canals oficials, s’organitzaven a través de l’indomable compte de Telegram d’Anonymus Catalonia, i intentaven una forma de resistència activa que va acabar amb els focs d’Urquinaona.

Si tot plegat va quedar en res va ser per excés de bel·ligerància dels joves o per defecte dels grans? En l’hora més greu de l’independentisme que havia tornat a posar la política al centre de la vida, la bretxa generacional es va convertir en un abisme.

L’èxit electoral de Ciutadans la tardor de 2017, amb una participació del 82%, ens ofereix una fotografia que qüestiona un dels axiomes centrals de la Catalunya posterior a la dictadura: a partir del 1980 una part de les polítiques de la nova Generalitat van anar adreçades a cosir una societat amb orígens i referents diversos, alhora que els ajuntaments democràtics, a partir de 1979, van ser essencials per evitar que hi hagués catalans de primera i de segona.

El triomf de Ciutadans recol·loca la qüestió en el tauler de les identitats múltiples que cohabiten i s’expressen en una mateixa societat. També posa el focus sobre l’enorme força performativa de l’anomenat nacionalisme banal, el nacionalisme que no es considera com a tal, omnipresent però transparent, com ho és la bandera gegantina de la madrilenya plaça de Colón.

La idea d’un sol poble requereix esforç, generositat, ment oberta, prudència i abocar-hi molts recursos. Josep Benet, Jordi Pujol, el PSUC i el llibre Els altres catalans de Paco Candel formen part d’un vitrina que, a dia d’avui, no sabem si s’ha trencat o si només té unes petites esquerdes.

Josep Benet i Paco Candel han estat superats per nous fenòmens que no hem sabut preveure? Tocarà parlar de tot això per comprendre com és el país d’ara mateix. què ha passat amb una part de les noves generacions de catalans que se sentin atretes per un discurs tan desacomplexadament espanyolista? S’ha tendit a pensar que vivim en un país més cohesionat del que és en realitat?

No serà l’oasi català un lloc ple de silencis, falles, avaries i corrupteles?

La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i la independència.

Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l’efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s’hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu.

El sobiranisme polític ha dilapidat una energia social extraordinària que avui ha mutat, aquesta sí. El desencant i el descrèdit s’estenen, i ja sabem que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma.

En temps de dificultats, vigilem que l’energia no es transformi en ràbia ni en antipolítica, perquè de solucions màgiques i dreceres ni n’hi havia ni n’hi ha. La política continua passant per les urnes i el bon govern, o per una rebel·lió de la qual molt pocs volen ser víctimes.

En aquesta situació hi ha dues opcions: persistir en els errors o canviar d’estratègia. Per sentit comú, s’ha de repensaf el Procés en la seva totalitat.

El conflicte català és polític i sense víctimes mortals, per fortuna, però mediàticament se situa també en el debat entre les propagandes creuades independentisme-Estat i els intents d’equidistància informativa, també criticats per uns i altres.

Tot i l’absència de violència sobiranista, a Espanya ha quallat la idea que aquí hi va haver un cop d’estat i que els polítics que van intentar la secessió són “colpistes”.

Per la seva banda, l’independentisme insisteix en la moral de victòria a partir de l’1-O, passant de llarg de l’evident derrota: no només Catalunya no és independent, sinó que ha vist retallada l’autonomia i tècnicament els catalans tenim menys drets i garanties que abans d’iniciar-se el Procés.

Evidentment, el relat propagandista no preveu l'autocrítica dels actors que van posar el fre de mà quan el motor tenia més força i que després són responsables de les batalles caïnites i la desmobilització, que suposen de facto una rendició tan incondicional que “el govern més progressista de la història” es pot permetre fer passar la taula de diàleg per les forques caudines.

El debat sobre “implementar” o “materialitzar” la República ignora la gran lliçó del mes d’octubre: Catalunya no disposa de la força coercitiva per fer complir les lleis que no comptin amb la cobertura del Tribunal Constitucional. El pitjor perill per al projecte de la República és, sens dubte, la nostàlgia d’una República que no va existir mai.

La democràcia tan sols cristal·litza quan ambdós principis –el democràtic i el de legalitat– es conjuguen sense detriment ni de l’un ni de l’altre.

El xoc de legitimitats es va aguditzar definitivament amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, quan un òrgan no electe va passar per sobre de la decisió de dos parlaments i del cos electoral en el referendum de 2006. Javier Pérez Royo qualifica la sentència de cop d’estat. Allò va contribuir decisivament a la tempesta perfecta.

No hi ha alternativa a la unilateralitat però aquesta tampoc és viable. La via unilateral només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica que permeti assajar de nou -aquesta vegada amb possibilitats d’èxit- la via unilateral.

És indubtable que, quan vas perdent i creus que tens la raó, la temptació de presentar una batalla a tot o res és molt gran, però sovint el que cal és estalviar forces, reorganitzar els efectius i esperar que les circumstàncies internacionals canviïn.

El trist epíleg del dia 27 va convertir una força multitudinària, tranquil·la i carregada d’il·lusió en una massa de desencantats i tristos ciutadans amb llaços grocs a la solapa.

Hem descobert que, com ja ens va passar el 1640, el 1714 i el 1931, Catalunya no té la força per decidir en solitari el seu futur polític. Sempre recordarem l’1 d’Octubre, perquè qui tasta la llibertat un sol dia l’enyora la resta de la seva vida.

Cal tenir objectius realistes, plantejar coses que es puguin aconseguir. El Procés ha de fugir del relat i tornar a la realitat.

La desobediència i la unilateralitat han fracassat.

Qualsevol govern necessita un relat clar i compartit que serveixi per explicar el que es vol fer i el sentit de l’acció política.

La principal feblesa que té avui el bloc independentista en conjunt és la manca d’una estratègia i d’un discurs per traslladar a la ciutadania.

Siguem o no independents, hem de deixar enrere la fatiga, repensar-nos des de la maduresa i recuperar la gent del Procés, que és una porció enorme del país, possiblement la més organitzada i la que té més fe en el futur de Catalunya. La manera de fer-ho és aprofitar tot allò que vam fer bé -que és molt-, repensar la resta i exigir als polítics que, si es torna a donar el cas, ens parlin de manera adulta.

El tomb que ha fet la societat catalana és irreversible.

L’independentisme mai no havia arribat tan lluny com ara.El suport difícilment s'esvairà per molt que insisteixin amb la repressió. És amb aquests aprenentatges que cal traçar el camí del futur. No hi ha solucions ràpides.

La capacitat de generar contradiccions i tensionar l’estat anirà creixent a mesura que l’independentisme sigui capaç de construir un nou relat, àmpliament compartit, sobre el futur del país que el faci créixer i allunyi el fantasma de la divisió interna.

I tard o d’hora, malgrat tot, haurà d’arribar el moment de la solució democràtica al conflicte. Perquè si no, es raonable esperar que, si no s’habilita una solució democràtica, l’octubre tornarà. La història és dinàmica i, afortunadament, el final no està escrit.

Sembla raonable que el sobiranisme intenti combinar el diàleg amb l’Estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula.

La solució democràtica al conflicte haurà de passar per alguna forma d’amnistia i per un referèndum en que s’hi pugui votar sobre la independència.

La Diada del 2022 ha estat marcada per un clima de tensió interna de l’independentisme. “Estic fins als collons de tots nosaltres”, deia una de les moltes pancartes que es van poder llegir diumenge a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La frase no és inèdita. S’atribueix a Estanislao Figueras, primer president de la Primera República espanyola, i va ser dita l’any 1873, poc abans que decidís presentar la dimissió i exiliar-se a França. La frase resumeix tot un estat d’ànim.

PS Com diu el Toni Soler a l’article Dins o fora (Ara 18/9/2022) Necessiten, però, un nou relat, agosarat però no fantasiós, tan allunyat del conformisme d’ERC com de la inconsistència de l’ANC. I no serà fàcil de trobar, perquè la realitat és de marbre.

Més informació:

https://www.ara.cat/opinio/miquel-puig-no-alternatives_129_2648065.html

https://www.ara.cat/opinio/turning-point_129_2646598.html

https://www.ara.cat/opinio/contradiccions-politiques_129_4262411.html

https://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20190930/47746272364/segona-memoria-de-l1-doctubre.html

https://www.ara.cat/opinio/nostalgia-l-epica_129_4292989.html

https://www.ara.cat/opinio/premsa-p-propaganda-antoni-batista_129_4399188.html

https://docs.google.com/document/d/1R4o6bg5CPoQFiEuBQj1yi-w50N5NKCsqVDLo3W7Dg9U/edit

https://www.ara.ad/misc/lliures-dia_129_3305320.html

https://www.elcritic.cat/opinio/roger-pala/la-diada-dels-traidors-140313

La Diada, la Reina d’Anglaterra i com donar bona mort a les coses. Els partits han aprofitat del desig humà de continuïtat per deixar el Procés sense clausura: https://www.nuvol.com/pantalles/cultura-digital/la-diada-la-reina-danglaterra-i-com-donar-bona-mort-a-les-coses-273514?utm_source=SUBSCRIPTORS+DE+LA+NEWSLETTER&utm_campaign=20929d4aa5-EMAIL_CAMPAIGN_2020_01_31_08_48_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_b03a8deaed-20929d4aa5-169442801

L’estranya família, Josep Ramoneda. https://www.ara.cat/opinio/estranya-familia-josep-ramoneda_129_4508337.html?utm_source=newsletter&utm_medium=cms&utm_campaign=firmes&utm_content=20221004firmes