Els dietaris que escrivien alguns pagesos i gent culta per explicar la vida als masos és una tradició singular que es va estendre per Catalunya els segles XVII i XVIII.
No és que jo vulgui fer les meves memòries (en unes memòries la vida no és allò que has viscut sinó el que recordes i, sobretot, com ho recordes), ni tan sols recordar de principi a fi la meva ja dilatada existència (des de 1960) però sí que penso que arriba un moment a la vida que acumules prou bagatge i has destil·lat una visió del món que d’alguna manera vols pensar i fixar, abans no desaparegui com llàgrimes en la pluja (memorable monòleg de Rutger Hauer a Blade Runner).
Em proposo doncs, a diari, fer aquest exercici d’escriptura terapèutica. Vull pensar que seré capaç de produir textos clars, llegidors, ben estructurats, amb veu personal, amb idees…
Es vulgui o no un article diari acaba sent un dietari. Els dietaris i els articles de Miquel Pairolí, Eva Piquer, Carles Capdevila, Antoni Puigverd, Francesc Parcerisas, Jose Antonio Marina… són la meva font d’inspiració.
I començo avui, 5 de setembre de 2022, el dia que enceto les noves rutines com a mestre jubilat. Avui que fa 70 anys que els pares, ja difunts, es van casar i fet del qual penja la meva existència. El meu record i el meu interès pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Pel pas del temps.
Aquest propòsit que avui enceto ve a donar continuïtat al bloc que vaig mantenir actiu del 2012 al 2020, el bloc del Roderic Villalba.
Faig meu un precepte de l’Hannah Arendt, pensadora alemanya d’origen jueu que va mirar d'aprofundir en l’activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Hi ha un precepte sota el qual he viscut: prepara’t per al pitjor, espera el millor i accepta el que vingui. Doncs això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada