Aquesta matinada hem encetat l’horari d’hivern amb la polèmica habitual al voltant del tema. Amb un munt d’arguments a favor i en contra, naturalment. Ara bé, això no vol dir que no es pugui tenir clar del tot l’afer, sense fer escarafalls.
Jo, ras i curt, com el Gabriel Mayol tuitaire @bielxiu “El canvi d’hora no és un drama i l’horari bo és el d’hivern”. Més clar i català, impossible. Potser que no en fem un gra massa, que totes les polèmiques es poden estirar tant com es vulgui però que el tema dóna el que dóna.
Els que som matiners de mena (allò de llevar-se ben d'hora que deia en Guardiola) preferim anar amb uns horaris més europeus. Esmorzar, dinar i sopar a l’avançada (especialment que el sopar no sigui a quarts de nit).
El dinar d’avui, al restaurant el Gaucho Italiano, plàcid, agradable i de proximitat (a mig minut mal comptat de casa). Amb una estampa reconfortant i que val més que mil paraules. A la taula del costat una parella jove amb un parell de nens, de 3 a 5 anys a tot estirar, que amb total tranquil·litat pintaven i dibuixaven en uns àlbums, sense tauletes ni mòbils, tot parlant amb els pares. La situació, que feia anys que no recordava, m’ha reconciliat amb les parelles joves, a parer meu mes preocupades la majoria per la satisfacció immediata de les exigències dels plançons i per aplacar les demandes constans de la prole (ja sigui amb tauletes o amb les peticions a demanda) que per altres menesters. No tot està perdut encara!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada