Dia mundial de l’Alzheimer. La mare el va patir i la resta de la família en vam ser testimonis i, d’una manera o altra, també.
Va morir el 7 d’abril de 2010 al Pius Hospital de Valls, de matinada. Es veia venir: els metges ja ens havien avisat que era qüestió de dies, d’hores. La vaig acompanyar tota la nit, ben desvetllat per les circumstàncies.
Li vaig parlar i vaig aprofitar per comentar coses en un monòleg sense altra resposta que la seva respiració somorta, per dir-li, ja les acaballes de la seva vida, coses que amb tota seguretat i malauradament no li havia dit prou fins llavors. Va ser com un balanç, un recordatori vital a mode de cloenda. Vaig plorar i em va anar bé.
Els darrers 10 anys de la seva vida (1918-2010) van ser un calvari. Des de 2001 que va patir un episodi de desorientació i va haver de ser ingressada uns dies a l’hospital que tot va anar pendent avall pel pedregar. Els símptomes de l’alzheimer es van anar manifestant de manera constant i galopant. A partir del 2007 va estar atesa a la unitat de memòria - alzheimer de l’hospital Joan XXIII de Tarragona; el març de 2010 va ingressar al centre sociosanitari de Valls i posteriorment a la residència sant Jordi de Montblanc fins a pocs dies abans de la seva mort el 7 d’abril de 2010.
Nova ser pas la seva una vida fàcil. La gran d’una colla de germans va viure en un petit poble de la meseta castellana els primers 20 anys de la seva vida treballant com un animal, com tothom d’altra banda. Sense estudis ni cap possibilitat de realització personal. A continuació una dècada ben bona fent de minyona a Barcelona per tal d’alleugerir les càrregues domèstiques de la família i estalviar uns diners pel matrimoni. Un matrimoni de llarga durada, 57 anys, no del tot feliç, amb molts angles morts i forats negres. Una vellesa complicada amb uns darrers anys en blanc, amb un alzheimer desbocat i despersonalizador que, en alguns moments, feia que es comportés com una persona maleducada i capritxosa. Increïble però cert! La celebració del seu 90è aniversari, el novembre de 2008,va ser l’última celebració familiar.
El Pep Garcia Orri va publica el 2018 un llibre breu i sentit, un petit tresor: Postals presents pe a una mare absent. Un recull de moments compartits entre el Pep i la seva mare, que patia alzheimer. Unes postals que ens ajuden a entrar en aquest lloc incomprensible de manera conscient.
Jo també hagués volgut escriure coses semblants en el seu moment. No ha estat possible per un doble motiu: ni jo escric amb la traça que escriu el Pep ni (i això sí que és molt més greu, trist i lamentable) la vida de la meva mare no van tan rica i plena com la de la seva.
Més informació: Una nova teoria suggereix que l’Alzheimer és una malaltia autoimmunitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú