Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

9 de novembre del 2022

Transhumància

Llegeixo a l’Eix Diari una notícia interessant: De Santa Coloma de Queralt a Cunit: "He recuperat un camí ramader per on no em deixaven passar", celebra el pastor.

S’ha recuperat una altra carrerada, i això sempre és una bona notícia. Les carrerades, els camins ramaders que seguia el bestiar quan pujava a muntanya o en baixava, són ara rutes de primera.

El litoral de la vegueria Penedès era un destí preuat del bestiar que baixava del Pirineu amb l’arribada del fred. A Santa Margarida i els Monjos se celebra a l’octubre la fira de la transhumància amb tot un seguit d’activitats interessants.

La transhumància també era una pràctica anual a la meseta castellana. El pare era un més dels homes que, amb l’arribada de l’hivern, es desplaçava amb algun altre pastor i els ramats d’ovelles respectius al reino, al litoral del País Valencià, durant un parell o tres de mesos, i només en comptadíssimes excepcions tornaven per algun dia al poble, a uns 150 km de distància.

Des del sofà de casa veig una fotografia d’un ramat d’ovelles. De procedència desconeguda, la vaig trobar en una parada de rampoines i no vaig dubtar ni un moment a endur-me-la. És la baula que em connecta amb els meus orígens. No convé oblidar mai d’on venim, tenir clar cap on anem i haver calculat quant ens costarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada