Llegeixo a l’Eix Diari una notícia interessant: De Santa Coloma de Queralt a Cunit: "He recuperat un camí ramader per on no em deixaven passar", celebra el pastor.
S’ha recuperat una altra carrerada, i això sempre és una bona notícia. Les carrerades, els camins ramaders que seguia el bestiar quan pujava a muntanya o en baixava, són ara rutes de primera.
El litoral de la vegueria Penedès era un destí preuat del bestiar que baixava del Pirineu amb l’arribada del fred. A Santa Margarida i els Monjos se celebra a l’octubre la fira de la transhumància amb tot un seguit d’activitats interessants.
La transhumància també era una pràctica anual a la meseta castellana. El pare era un més dels homes que, amb l’arribada de l’hivern, es desplaçava amb algun altre pastor i els ramats d’ovelles respectius al reino, al litoral del País Valencià, durant un parell o tres de mesos, i només en comptadíssimes excepcions tornaven per algun dia al poble, a uns 150 km de distància.
Des del sofà de casa veig una fotografia d’un ramat d’ovelles. De procedència desconeguda, la vaig trobar en una parada de rampoines i no vaig dubtar ni un moment a endur-me-la. És la baula que em connecta amb els meus orígens. No convé oblidar mai d’on venim, tenir clar cap on anem i haver calculat quant ens costarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú