Matinal montblanquina. La residència, trista i nostàlgica, com de costum. Parlo un moment amb l’Antònia, la mare d’un company d’estudis. Amb prou feines lliga caps i fins passats uns minuts no li ve la imatge al cap: tu ets el ros de mal pel que passava pel davant de casa! Observo el comportament de més gent coneguda que jo reconec al cap dels anys però que dubto que ells se’n recordin.
I cap a cal notari. A formalitzar la venda del pis dels pares, que mai no ha estat ben bé casa meva però que sí, que també, des de 1.978 Un rampell de nostàlgia m’invaeix per uns moments. El Driss, un jove amb empenta pel que sembla, farà i desfarà i li donarà una segona vida, que ja tocava. Li lliuro les claus, talment com si li lliurés un tros de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada