La Sílvia Soler la clava en el seu article (La família en flames. ARA 5/7/2024): crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden.
La història, molt ben escrita per l’Eduard Solà, és un retrat àcid, tendre, divertit i realista d’una família amb una casa espectacular a Cadaqués, que es reuneix forçada per la decisió de la Montse de vendre la casa. Com diu el director: tenen problemes de gent rica.
Els personatges femenins ens mostren obertament els seus defectes, que no són menors, però l’espectador es veu inclinat a mostrar-se comprensiu perquè són dones valentes i que pateixen. Els personatges masculins no tenen perdó de Déu, que ja és bastant habitual.
Hi ha tantíssimes Montses al país (i la majoria sense casa a Cadaqués): dones que han fet de la maternitat el paper principal de la seva vida; dones que ho donen tot, sovint de mala manera i més del que els altres demanen; dones que s’han sentit enganyades, estafades, poc estimades. Dones que, en algun cas, reuneixen el valor per dir com se senten i que poden rebre una resposta com la que deixa anar la filla de la Montse: “jo em pensava que estimar era donar sense esperar res a canvi”. Serà possible! Tota una lliçó de vida!Hi ha un escrit de la Maria Mercè Roca (Montses, 2012) que és una delícia. Val molt la pena: https://ja.cat/montses
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú