Alçar el puny

Lourdes Parramon reflexiona sobre l’alçar el puny (Alçar el puny. ARA 21/7/2024), un tema d’actualitat ara que ja han començat el jocs olímpics.
El puny alçat expressa unitat, força o resistència. La imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis el fatxenda de Donald Trump.
El podi més famós de la història tenia tots els ingredients per esdevenir mític. Els dos medallistes negres (or i bronze) aprofiten el minut de glòria per mostrar múscul en el moment àlgid de la repressió racista, amb el cadàver de Luther King encara calent.
Duen guants negres, prestats a correcuita, i van descalços; signes de l’orgull i, al mateix temps, de les privacions de la població negra.
L’atleta australià Peter Norman, que va fer plata contra tot pronòstic, manté el cap dret i els braços caiguts, però no és neutral. Duu a sobre del cor, en senyal de suport, la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans (OPHR).
Peter Norman va ser, mai més ben dit, el blanc de la venjança institucional; perquè donava al conflicte una dimensió universal. Sumava, al clam del Black Power, el dels aborígens australians; molts no censats, privats pel sistema de qualsevol dret de ciutadania.
A Madrid, dies enrere, a la celebració de la copa d’Europa de futbol, uns quants jugadors no van tenir cap altra idea que reivindicar el Gibraltar espanyol. Quina ocurrència! Què curts de gambals i quanta ignorància. No saber comportar-se sempre és lamentable. Vergonya aliena!
A veure si estem de sort i aquests Jocs a parís veiem algun acte que valgui la pena en algun pòdium, que no serà fácil..
Alçant els punys pots copejar la lluna.