L’electra. Una experiència quasi religiosa

Hem estat uns quants dies sense llum, més ben dit amb mitja casa sense electricitat. Les pluges de dies enrere sembla ser que han estat les responsables.
Les pluges i l’industrial que fa 33 anys va fer la instal·lació elèctrica de la casa... No és que no fes una bona feina, no. Va perpetrar un nyap i, cada cop que hem tingut alguna avaria, l’hem hagut de maleir.
La intervenció dels dos operaris d’ahir, antològica. De manual. Després d’una presa de contacte d’1 a 2 del migdia per part d’un d’ells, tot semblava que seria bufar i fer ampolles, no pas al meu entendre (digueu-me pessimista).
A 2/4 de 4 l’operari va prendre consciència de la magnitud de la tragèdia i va fer un SOS al seu col·lega, que es va incorporar d'immediat al front. A partir d’aleshores i fins a les 7 de la tarda es va constituir un escamot (els dos electricistes i jo mateix com a noi dels encàrrecs: "dóna el llum, desconnecta el magnetotèrmic, porta l’escala…") lampista d’intervenció immediata.
Tres hores i mitja de feinejar muntant i desmuntant mitja dotzena de caixes elèctriques, d’empalmar i desempalmar desenes de cables de diferents colors, d’especulacions i d’intriga.
No hi havia manera de fer arribar l’energia elèctrica a tota la casa. Es parlava de fases, de toma de terra, de fugues, de caixes, de cables humitejats…
Cap a quarts de 7, poc abans de l’hora de plegar, els nervis i els renecs van fer acte de presència, amb algun recordatori pel lampista (i la mare del lampista) que va fer la instal·lació el 1991. S'acostava l’hora de plegar i els operaris es temien el pitjor.
Però, de cop i volta i sense previ avís, a les 18h59’, es va obrir el cel. Es van encendre tots els llums de la casa i el diferencial ja no va saltar més. Alegria continguda, amb algun hurra llargament esperat per part meva. Estàvem salvats, la reputació dels electricistes i el confort dels estadants de la casa. Tan fàcil que hagués estat dir “Facis la llum”... i la llum es va fer.