S’ha mort Marta Ferrusola, a 89 anys. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya i d’una marcada fe religiosa, sense haver tingut mai cap càrrec directament polític, Ferrusola va esdevenir una persona molt influent durant els vint-i-tres anys de la presidència del seu marit.
No existeix el títol de primera dama a la política catalana, però si algú va fer mèrits informals per ostentar-lo va ser durant 23 anys Marta Ferrusola.
Durant la presidència del seu marit, va tenir una presència constant en la vida pública i va ocupar diversos càrrecs honorífics i de caràcter benèfic, sempre a l'ombra del seu marit, sobre el qual exercia una innegable influència.
L’any 2017 fou encausada en l’anomenat cas Pujol, juntament amb la seva família, per haver acumulat un patrimoni desmesurat directament relacionat amb percepcions econòmiques derivades d’activitats corruptes.
L’educació de la prole, 7 fills i filles amb una sensibilitat social de perfil baix -molt baix- per dir-ho suaument i sense ofendre a ningú, sembla obra seva en bona part.
Barrejar la família amb la política i els negocis és molt perillós i pot acabar molt malament, com és el cas.
“Pobres fills que han hagut de patir la càrrega feixuga de ser fills de qui són. Tots amb una mà al davant i l’altra al darrere”. Tots ells encausats, i no només per ser qui són sinó també per les seves pràctiques delictives i mafioses.
No tinc cap animadversió a la família Pujol - Ferrussola però tampoc cap apreci, més enllà del respecte que es mereixen com tothom.
Sempre em quedarà el dubte de com seria aquest país si l'any 1980, quan Josep Benet fou cap de llista en les eleccions al Parlament de Catalunya pel PSUC, hagués arribat a la presidència de la Generalitat, en lloc de Jordi Pujol -i Marta Ferrussola-. Tant de bo hagués estat així. Possiblement tindríem un país més en sintonia amb els meus ideals. O no.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú