“Los alemanes”. ¿Hereten els fills la culpa dels pares?

Em fan arribar i em recomanen “Los alemanes”, premi Alfaguara de novel·la 2024, de Sergio del Molino. Molt bona lectura.
El tema de fons, el desarrelament i la identitat. Amb una confessió vital de l’autor: “D'una manera o altra, l'epopeia d'aquests desubicats és a tots els meus escrits i m'ha ajudat a entendre la meva pròpia desubicació”.
Un fet històric real: en 1916 van arribar a la península dos vaixells amb sis-cents alemanys provinents del Camerún. Alguns s’instal·len a Saragossa. I a partir d’aquí comença la ficció.
L’Eva i el Fede, germans i descendents d’alguns d’ells, un segle després, es troben a Saragossa al funeral del germà gran, en Gabi. I això remourà cel i terra. Val a dir que aquests germans són els darrers supervivents d’una família que va arribar a tenir un important negoci.
Obscurs secrets familiars es projecten sobre el present. Es tracta d’una ficció sobre la culpa, el poder i la corrupció que il·lumina l’infern que pot arribar a ser, en algunes ocasions, la família. La família com a clau de volta de tot plegat, com a font de conflictes, com l’àmbit de tots els àmbits.
¿Hereten els fills la culpa dels pares? Hi ha opinions per a tots els gustos… fins i tot entre els protagonistes. I una opinió demolidora: “El passat es torna present quan ho toques. Tant se val que no hi hagis intervingut, no importa com siguis d'innocent o que et sentis lliure”.
La novel·la té una estructura singular i encertada: 32 capítols breus on sentim la veu d’algun dels protagonistes, d’un en un. I manté l'interès fins a la darrera pàgina. Si alguna cosa queda clara és que la veritat la construïm entre tots.
Escrita en un castellà ric a tots els nivells no defuig la dimensió filosòfica ni els dilemes morals que ens acompanyen. Sense pontificar ni donar respostes fàcils i gratuïtes. Amb una banda sonora Schubertiana. I una cita de Franz Schubert que fa pensar, i molt: “Ningú no comprèn el dolor de l'altre, i ningú no comprèn l'alegria de l'altre. sempre pensem anar cap a l'altre, però l'únic que fem és passar els uns al costat dels altres. Quin patiment per a qui es dóna compte d'això”.