Una exposició: “Dues pedres. Paisatges persistents” al Palau Robert de Barcelona reivindicava la pervivència i les múltiples possibilitats que brinda aquesta tècnica constructiva ancestral.
"La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d'aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d'unió, que permet aixecar estructures diverses", s'explicava.
Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de la Mediterrània (La pedra seca, una tècnica mil·lenària per encarar millor el futur. Jordi Bes. ARA 14/4/2024).
L'exposició reivindicava el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensava la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.
Preservar la pedra seca no és vist com un fenomen aïllat, sinó lligat al manteniment del caràcter rural del paisatge. "Recuperarem el camp, la pedra seca i les varietats -que es cultiven- si hi ha persones que poden viure dignament fent de pagès o pagesa, i això passa per pensar què mengem i què hi ha darrere del que mengem, a més de les polítiques agràries públiques que impulsem". "Hem de reciclar algunes de les pràctiques que han sigut mil·lenàries i que ens expliquen quina és la forma resilient d'habitar".
Som-hi doncs que tota pedra fa paret!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú