La síndrome de l'emperador

L’altra dia vaig ser testimoni d’una picabaralla al carrer entre el que suposo que devia ser un net capritxós i malhumorat i una àvia venerable.
Em va venir al cap un article de l’ARA Criatures de fa uns anys que parlava de la síndrome de l’emperador (Síndrome de l’emperador. Conviure amb els fills tirans. ARA criatures 14/06/2014).
L’any 2005 Vicente Garrido, professor de pedagogia i criminologia de la Universitat de València, va publicar “Los hijos tiranos: el síndrome del emperador” (Ariel). Un llibre on dóna pautes per conviure amb els fills tirans, nois i noies que desenvolupen el que ell anomena la síndrome de l’emperador.
Són fills que abusen dels pares -habitualment més de la mare- sense que hi hagi causes socials que ho expliquin, amb uns pares que tot i no haver estat perfectes s’han fet càrrec dels fills i els han tractat amb amor.
¿Uns límits laxes o l’hàbit de sobrepassar-los que tenen els fills els pot fer patir aquesta síndrome? El professor Garrido explica que els pares excessivament permissius tenen com a resultat uns fills capriciosos i irresponsables, però no uns fills violents, llevat que aquesta permissivitat impliqui una falta mínima d’atenció. Però llavors es tracta d’uns pares negligents.
La qüestió fonamental és què haurien de fer els pares si els fills manifesten trets característics de la síndrome de l’emperador.
Un nen tirà es pot reconduir en funció de la seva intel·ligència i dels recursos econòmics dels pares, que els poden facilitar l’accés a l’ajuda especialitzada, explica Garrido. “En qualsevol cas -afegeix-, un especialista ha de tractar el nen i els pares sense els prejudicis habituals. El denominador comú ha de ser que els pares restitueixin el seu rol hegemònic a casa i rebin l’ajuda, i no la crítica, de les institucions de la infància”. Així de fàcil. O no.