Europa

Avui hi ha eleccions al Parlament Europeu. Crec que no som conscients del drama que pot suposar un Parlament Europeu amb una dreta i extrema dreta majoritària.
Totalment d’acord amb l’editorial d’avui de l’ARA: “Aturem els enemics d’Europa. L’extrema dreta és l’enemic intern d’Europa. És el retorn a la pulsió nacionalista i estatista. És la defensa d’una puresa identitària que xoca amb la idea d’unirnos en la diversitat. És el perill de deriva autoritària. És obrir la porta a fer Europa més dèbil en el marc geopolític, especialment davant la Xina. És la negació o relativització de la crisi climàtica. És la culpabilització xenòfoba de la immigració. És girar l’esquena als valors de tolerància i humanisme, de llibertat, democràcia i equitat. És l’anti-Europa populista.”
La Carme Colomina fa una anàlisi ben documentada de la realitat (“Com són els europeus?” Una UE més forta amb unes democràcies més dèbils. ARA 1/6/2024).
Europa és avui un continent que s'empetiteix i envelleix. Al tombant del segle passat, l’any 1900, els europeus representaven una quarta part de la població mundial. L’any 2015 la xifra havia caigut fins al 6% i, segons càlculs de la Unió Europea, l’any 2060 ja només representarem un 4% de la població global.
A més, el nombre de persones de més de 65 anys a la UE ha passat del 16% el 2003 al 21% el 2023. En canvi, el nombre de joves ha anat en sentit contrari durant el mateix període de temps. Els menors de 15 anys han passat del 16% al 14% en vint anys.
Europa ha canviat de fesomia, però també de mirada. “Mentre que els nostres avantpassats més recents encara consideraven el futur com el lloc més segur i prometedor on invertir les seves esperances, nosaltres tendim primàriament a projectar-hi les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escrivia Bauman.
En Ferran Requejo parla clar i català (“Unió Europea: o integració o irrellevància”. ARA 27/5/2024): avancem una conclusió: si no hi ha una profunda rectificació en els plantejaments i les accions polítiques, socioeconòmiques i culturals, la UE serà més una organització del passat que del futur.
A escala internacional fa tres dècades que la UE s’està empetitint, tot coincidint amb els processos externs de globalització i d’ampliació interna. Això suposa una rèmora estructural per a les properes generacions.
Dels sis estats fundadors l’organització ha evolucionat fins a tenir-ne 27. El primer vaixell, petit però dotat d’energia i projecció, s’ha transformat en un transatlàntic de difícil maniobrabilitat (que pot empitjorar amb la perillosa ampliació de la Unió fins a 36 estats).
De fet, des de Jacques Delors no hi ha hagut cap altre dirigent a l’altura dels reptes de la renovació del projecte.
Avui el vaixell està bàsicament embarrancat, tant per la dependència europea en seguretat, energia i tecnologia, com per causes internes del seu propi combustible, les dinàmiques sovint contradictòries dels estats membres.
Si la UE manté les seves dimensions institucionals, procedimentals i pressupostàries actuals no té cap futur capdavanter.
La fórmula per ser un actor rellevant al món és més integració. De fet, caldria una integració política total. És a dir, més i millor capacitat de decisió global en com a mínim cinc àmbits: seguretat, energia (inclosa la transició energètica), tecnologia, finances i telecomunicacions. La UE no pot sobreviure si no augmenta el seu pressupost (que oscil·la al voltant d’un ridícul 1% del seu PIB!), si no canvia els seus procediments burocràtics, si no adopta decisions evitant els drets de vet unilaterals d’un sol estat (emprats sovint per aconseguir objectius diferents dels dels temes que es discuteixen), i si no es legitima directament davant d’uns ciutadans europeus que encara perceben que només són ciutadans dels seus estats.
Més Europa, a part de ser l’eslògan d’un partit, vol dir més integració, més pressupost, més poder parlar amb una sola veu, més cohesió, més legitimació directa, menys burocràcia, menys lògica intergovernamental, menys drets de vet (regla de la unanimitat) i menys fragmentació dels membres del club.
La veritat és que no veig possible una evolució d’aquest caràcter amb l’organització actual de vint-i-set estats (o de trenta-sis). Potser és el moment de retornar a l’Europa de dues o de diverses velocitats per grups d’estats al voltant d’objectius de futur compartits. Europa no és res sense la defensa dels seus valors.
El previst augment de vot a organitzacions d’extrema dreta que no tenen res pràctic per oferir que no empitjori les coses és un seriós avís antieuropeista. El lema actual de Giorgia Meloni, primera ministra italiana, és“L’Italia cambia l’Europa”. I això ja ha començat a passar. Cal una reacció contundent de les forces europeistes que no es dissolgui de nou en mera retòrica.
O més integració europea política i institucional o més dependència i més irrellevància global. I aquests temes preocupants i punyents són els que justament es troben a faltar en els debats d'aquests dies de campanya electoral.
L’Ignasi Aragay (“Jo sóc europeu. I vosaltres?” ARA 2/6/2024 ) fa un al·legat europista, bàsicament des d’un punt de vista cultural i vital.
D’on sou, vosaltres? Jo sóc un català d’Europa. A Europa, en general, m’hi sento com a casa.
A Europa puc ser-hi com a ciutadà, puc entendre el que veig i discutir el que no m’agrada. Puc avergonyir-me, puc criticar, puc gaudir, puc comparar. És com passejar-te entre parents, en sé intimitats, històries, costums, misèries. Tot m’interessa i m’encurioseix.
Ara tenim eleccions. A tothom li fa mandra anar a votar. Ningú acaba de ser realment conscient de la importància d’això de Brussel·les. És com si l’Europa viscuda, viatjada, cultural, econòmica, acadèmica o turística no tingués res a veure amb la política.
Esclar que la UE ens ha decebut, esclar que els estats defensen els seus interessos, esclar que els catalans no tenim estatus polític propi, esclar que hi ha hagut el Brexit i que Ucraïna es dessagna. Tot això és així. Però des del realisme del nostre racó, no podem renunciar a voler més i millor Europa, una realitat avui amenaçada per la Rússia imperial de Putin, en competència econòmica amb la Xina dictatorial i espantada per si l'amic americà cau de nou en mans de Trump. Si deixem que la ultradreta segueixi creixent, el perill d'un nou col·lapse augmentarà. Com diu Edgar Morin, la disjuntiva està entre involució o humanisme. Jo, per si de cas, aniré a votar. Com a català d’Europa.