Llegeixo una entrevista a l’Angela Davis, filòsofa, escriptora i activista nord-americana, amb un titular lluminós: L’esperança és una disciplina. "Penso que l'esperança no es una emoció produïda per allò que és possible d'aconseguir, sinó que es tracta d'una disciplina. M'encanta aquesta idea de l'esperança com disciplina, perquè ens fa entendre que la nostra responsabilitat està també en generar esperança."
Filòsofa, política marxista i per sobre de tot lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació, nascuda a Birgmingham, Alabama, i això també és significatiu.
Té un do que sembla innat: la capacitat de transformar pensaments complexos en consignes per al gran públic.
Creu que és molt important fomentar una consciència històrica, imprescindible per arribar a entendre per exemple que els immigrants que arriben a Europa són una de les conseqüències del colonialisme, que ha impossibilitat que les persones que volen tenir una vida digna es quedin als seus territoris.
Creu que aquest és el principal problema al qual s’enfronta el mon actual. Els immigrants que venen de l`Àfrica i l’Orient Mitjà són les conseqüències a llarg termini del racisme que va inspirar el colonialisme a tot el món.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú