Ho he llegit. La bicicleta, un desastre pel capitalisme. Un ciclista és un desastre per a l'economia d'un país: no compra cotxes ni demana diners prestats; no paga pòlisses d'assegurances; no compra combustible, no paga manteniment ni reparacions; no paga estacionaments; no requereix autopistes; no es torna obès… a no ser que sigui un “friqui” dels pedals i de les bateries elèctriques.
Caminar encara és pitjor. Els vianants ni tan sols compren una bicicleta.
El que tinc moltes ganes de llegir “Les bicicletes i els dies”, el darrer llibre de Jordi Romeu (EUMO. Premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana convocat per la Universitat de Vic i Eumo Editorial). Les crítiques són bones i l’autor té solvència contrastada. Copio algun fragment que he llegit.
Einstein pedalava mentre rumiava la teoria de la relativitat; Sylvia Plath anava en bicicleta per esbargir-se i fugir de la monotonia; Zola es movia a cop de pedal entre casa de l’esposa i casa de l’amant; Beauvoir i Sartre gaudien de les excursions en bicicleta en una França ocupada pels nazis; Beckett, Ferrater, Colette, Nabokov o Twain van enfilar els protagonistes de les seves obres en un bicicle; i el cinema ha bastit centenars d’històries sobre el selló d’aquest objecte revolucionari.
Entre la crònica sentimental i la història cultural, aquest llibre és un passeig sobre dues rodes pels valors de la contemporaneïtat.
Mitjà de locomoció, eina de treball o màquina de guerra. Il·lusió d’infantesa, còmplice del festeig adolescent, objecte de desig i promesa de llibertat. Jordi Romeu estira el fil d’una memòria que segurament tots tenim.
30 de juny del 2024
28 de juny del 2024
Trilogia de Barcelona
Demolidora la “Trilogia de Barcelona” @OctuvreCAT
La denúncia d’un entramat de polítics, mitjans, tertulians i columnistes. Amb noms i cognoms. L’especulació i l'avarícia sense límits com a full de ruta. La gentrificació i l'encariment estratosfèric de la vivenda com a danys col·laterals.
Primera part: Un negoci de 299 famílies i empreses.
Segona part: manipulació, especulació i espanyolització.
Tercera part: un cap de cavall al llit de la política barcelonina.
Som animals polítics. Pensar per nosaltres mateixos és possible. Som massa dòcils amb els governs, mancats del coratge necessari perquè les causes perdudes deixen de ser-ho. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.
https://octuvre.cat/trilogia_barcelona/
La denúncia d’un entramat de polítics, mitjans, tertulians i columnistes. Amb noms i cognoms. L’especulació i l'avarícia sense límits com a full de ruta. La gentrificació i l'encariment estratosfèric de la vivenda com a danys col·laterals.
Primera part: Un negoci de 299 famílies i empreses.
Segona part: manipulació, especulació i espanyolització.
Tercera part: un cap de cavall al llit de la política barcelonina.
Som animals polítics. Pensar per nosaltres mateixos és possible. Som massa dòcils amb els governs, mancats del coratge necessari perquè les causes perdudes deixen de ser-ho. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.
https://octuvre.cat/trilogia_barcelona/
27 de juny del 2024
La persecució permanent de l'homosexualitat: l'orgull i la revolta LGTBI+
La persecució de l'homosexualitat ha estat una de les més constants i silenciades de la història. Les relacions entre persones del mateix sexe han estat habituals des de l'inici de la humanitat, i també han estat reprimides durant segles i segles.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
La revista SÀPIENS (núm. 267. Homosexualitat: l'orgull i la revolta LGTBI+) fa un reportatge sobre la revolta LGTBI+ coincidint amb la celebració d’avui.
Recorda com, amb l’arribada de la democràcia, entitats com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) van poder portar la seva lluita al carrer, i es van aprovar legislacions pioneres com la Llei d’unions estables de parella. Però, malgrat les llibertats assolides, les amenaces i les agressions contra els homosexuals no han desaparegut mai.
Tal com passa en tota dictadura totalitària entestada a esclafar la més mínima discrepància, el franquisme va tenir la diversitat sexual en el punt de mira, però no era pas una excepció.
La marxa a Nova York contra la batuda que havia fet la policia, la nit del 28 de juny del 1969, a l’Stonewall Inn, un bar gai de la ciutat, va ser un punt d’inflexió.
Han passat 55 anys i la lluita encara continua.
Entre els segles XIII i XVIII, centenars d’homes van ser jutjats pels tribunals de Catalunya acusats del pecat de sodomia. Quan, a partir del segle XIX, l’homosexualitat va deixar de ser un delicte, els metges van prendre el paper dels jutges en considerar-la una malaltia. Amb el franquisme, tornarien a ser perseguits, represaliats i estigmatitzats.
La revista SÀPIENS (núm. 267. Homosexualitat: l'orgull i la revolta LGTBI+) fa un reportatge sobre la revolta LGTBI+ coincidint amb la celebració d’avui.
Recorda com, amb l’arribada de la democràcia, entitats com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) van poder portar la seva lluita al carrer, i es van aprovar legislacions pioneres com la Llei d’unions estables de parella. Però, malgrat les llibertats assolides, les amenaces i les agressions contra els homosexuals no han desaparegut mai.
Tal com passa en tota dictadura totalitària entestada a esclafar la més mínima discrepància, el franquisme va tenir la diversitat sexual en el punt de mira, però no era pas una excepció.
La marxa a Nova York contra la batuda que havia fet la policia, la nit del 28 de juny del 1969, a l’Stonewall Inn, un bar gai de la ciutat, va ser un punt d’inflexió.
Han passat 55 anys i la lluita encara continua.
26 de juny del 2024
Els angles morts de l’autisme
L'autisme és un trastorn generalitzat del desenvolupament caracteritzat per problemes amb la interacció social i la comunicació, per interessos limitats i conductes repetitives. És causat per una combinació de factors genètics i ambientals.
A casa el Martí està diagnosticat amb un trastorn de l’espectre autista (TEA). Jo dic que el seu sistema operatiu és ben diferent, tot i que ja sé allò de què tots som iguals i tots som diferents…
La clau de volta de tot plegat té molt a veure amb la teoria de la ment o habilitats de lectura mental, una habilitat de l’ésser humà que permet inferir els estats mentals de les altres persones (creences, desitjos, intencions, emocions) i, en base a ells, comprendre i anticipar els seus comportaments.
A casa el Martí està diagnosticat amb un trastorn de l’espectre autista (TEA). Jo dic que el seu sistema operatiu és ben diferent, tot i que ja sé allò de què tots som iguals i tots som diferents…
La clau de volta de tot plegat té molt a veure amb la teoria de la ment o habilitats de lectura mental, una habilitat de l’ésser humà que permet inferir els estats mentals de les altres persones (creences, desitjos, intencions, emocions) i, en base a ells, comprendre i anticipar els seus comportaments.
El dèficit en teoria de la ment que presenten les persones amb TEA explica les seves dificultats en l’àrea social i especialment la seva limitació per a comprendre, interpretar, predir i potser explicar la conducta dels altres. Per això la capacitat d’aquestes persones per adaptar-se als diferents entorns socials es veu molt afectada.
Aquest matí i fins diumenge el Martí participa en unes colònies de l’associació Autisme amb futur a sant Andreu de Llavaneres. Amb moltes ganes, val a dir. Tota una immersió grupal amb una vintena més de joves i un grapat de monitores.
A l’autocar que els ha recollir ara fa una estona he vist una enganxina que m’ha fet pensar. Deia textualment “Attention. Angles morts”.
L’autisme té els seus angles morls, com la conducció, la política, la vida en parella… i la vida en general. Del que es tracta és de minimitzar-los, de reduir-los a la seva mínima expressió, d’esquivar-los sempre que sigui possible.
La dissonància cognitiva, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu no és autisme, és una altra cosa. I això sí que no té cap mena de justificació, ni en política ni en cap altra esfera de la vida.
Aquest matí i fins diumenge el Martí participa en unes colònies de l’associació Autisme amb futur a sant Andreu de Llavaneres. Amb moltes ganes, val a dir. Tota una immersió grupal amb una vintena més de joves i un grapat de monitores.
A l’autocar que els ha recollir ara fa una estona he vist una enganxina que m’ha fet pensar. Deia textualment “Attention. Angles morts”.
L’autisme té els seus angles morls, com la conducció, la política, la vida en parella… i la vida en general. Del que es tracta és de minimitzar-los, de reduir-los a la seva mínima expressió, d’esquivar-los sempre que sigui possible.
La dissonància cognitiva, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu no és autisme, és una altra cosa. I això sí que no té cap mena de justificació, ni en política ni en cap altra esfera de la vida.
25 de juny del 2024
Marxa aquàtica
La marxa aquàtica és una nova activitat esportiva. Consisteix en caminar pel litoral, en paral·lel a la costa, amb l’aigua per sota del diafragma, entre el melic i les aixelles.
Es tracta d’un esport molt beneficiós perquè, com la resistència dins l’aigua és cinc vegades més que fora, activa els sistemes muscular, respiratori, cardíac i circulatori.
També es treballa l'equilibri i la resistència i enforteix el sistema immunitari. A més, es pot practicar a qualsevol edat perquè al fer-se dins un mitjà aquàtic, l'impacte és menor.
Temps enrere vam tenir l’oportunitat de veure-la practicar i de debò que feia patxoca. Una molt bona opció, de proximitat i sostenible, per a qui vulgui fer esforços intensos a la platja, en remull, vaja.
Es tracta d’un esport molt beneficiós perquè, com la resistència dins l’aigua és cinc vegades més que fora, activa els sistemes muscular, respiratori, cardíac i circulatori.
També es treballa l'equilibri i la resistència i enforteix el sistema immunitari. A més, es pot practicar a qualsevol edat perquè al fer-se dins un mitjà aquàtic, l'impacte és menor.
Temps enrere vam tenir l’oportunitat de veure-la practicar i de debò que feia patxoca. Una molt bona opció, de proximitat i sostenible, per a qui vulgui fer esforços intensos a la platja, en remull, vaja.
24 de juny del 2024
De solstici a solstici
Sant Joan és nit d’alegria perquè en el fons és un altre Cap d’Any, un altre Nadal. Marca el calendari col·lectiu i el calendari personal i familiar, els mitjos anys que passen: mig any esperant l’estiu i mig any esperant l’hivern.
L’inici d’un altre any que passem, que sobrevivim a una cosa tan grossa i incomprensible com que la terra sigui rodona, giri i es torci. Ben mirat som ben insignificants i és normal que, en la nostra supèrbia, encenguem fogueres, tirem coets i vulguem tenir records d’aquesta nit. (“De solstici a solstici” Francesc Serés. ARA 24/06/2018).
Hem celebrat una colla d’amics a casa la revetlla. Amb la banda sonora dels petards i coets de la gent que tomba pel barri. Ho hem allargat fins gairebé les 3 de la matinada, que ja comença a ser una bona hora per anar a dormir la gent de la nostra edat.
Un dels elements que identifica l'ARA és l'Ara Mirades, el pòster central del diari. Una aposta per la fotografia de qualitat seleccionada cada dia per la secció de fotografia del diari. La del dissabte 22 de juny -L’altre solstici- com a mostra.
“De maneres de celebrar els solsticis n’hi ha moltes, i diferents. Sobretot perquè són solsticis oposats segons l’hemisferi. A la capital de l’illa de Tasmània, Hobart, hi ha un festival que dura deu dies, el Dark Mofo, en el marc del qual hi ha una cursa en aigües obertes en què l’únic requisit és anar despullat. Es va fer ahir i van batre el rècord de participants, amb 3.000 nedadors. Recordem que allà el solstici és d’hivern i que la temperatura de l’aigua ronda els 12 o 13 graus”.
A casa no som tan valents. Tot just ara iniciarem la temporada de platja. Un bany curt al Prat de Vilanova i cap a casa.
L’inici d’un altre any que passem, que sobrevivim a una cosa tan grossa i incomprensible com que la terra sigui rodona, giri i es torci. Ben mirat som ben insignificants i és normal que, en la nostra supèrbia, encenguem fogueres, tirem coets i vulguem tenir records d’aquesta nit. (“De solstici a solstici” Francesc Serés. ARA 24/06/2018).
Hem celebrat una colla d’amics a casa la revetlla. Amb la banda sonora dels petards i coets de la gent que tomba pel barri. Ho hem allargat fins gairebé les 3 de la matinada, que ja comença a ser una bona hora per anar a dormir la gent de la nostra edat.
Un dels elements que identifica l'ARA és l'Ara Mirades, el pòster central del diari. Una aposta per la fotografia de qualitat seleccionada cada dia per la secció de fotografia del diari. La del dissabte 22 de juny -L’altre solstici- com a mostra.
“De maneres de celebrar els solsticis n’hi ha moltes, i diferents. Sobretot perquè són solsticis oposats segons l’hemisferi. A la capital de l’illa de Tasmània, Hobart, hi ha un festival que dura deu dies, el Dark Mofo, en el marc del qual hi ha una cursa en aigües obertes en què l’únic requisit és anar despullat. Es va fer ahir i van batre el rècord de participants, amb 3.000 nedadors. Recordem que allà el solstici és d’hivern i que la temperatura de l’aigua ronda els 12 o 13 graus”.
A casa no som tan valents. Tot just ara iniciarem la temporada de platja. Un bany curt al Prat de Vilanova i cap a casa.
23 de juny del 2024
També som els nostres concerts…
Ahir al vespre vaig poder gaudir d’un parell de concerts de proximitat, de km 0.
A les 20h, en el marc del cicle Paraules al claustre, doble homenatge a Pete Seeger, al Claustre de Sant Francesc.
“Pete Seeger el poder transformador de la cançó”, a càrrec de Pep Gasol, August G. Orri i Rah-mon Roma. Exposició i concert. El folk de tota la vida. Solvència contrastada!
A les 21h cloenda de l’EVA Penedès amb el concert de CXII Emergència Cultural, coproducció del Festival EVA. Músiques populars que no van més enllà de potser, 40 o 50 anys enrere. Ovidi Montllor, Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba...
De festivals i concerts n’hi ha de tota mena. Ahir el Boss va tornar a BCN
El concert més espectacular que he viscut en directe va ser el 10 de setembre de 1988, 90.000 persones al Camp Nou, el macro concert organitzat per Amnistía Internacional per reivindicar la lluita pels drets humans. "Human Rights Now!"
Va ser una gira mundial de 20 concerts protagonitzada per artistes de primer nivell al llarg dels cinc continents"Bruce Springsteen y la E Street Band", Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman i Youssou N’Dour, amb "El último de la fila" com a artista convidat.
Apoteòsic, fantàstic. Impossible de repetir a data d’avui -com han canviat les coses, i no sempre per a bé!-.
Lluny però ben fixats a la meva memòria, el Canet Rock de 1977, el concert de Lluís Llach al Camp Nou el 6 de juliol de 1985, els concerts de la festa de Treball dels anys 80 i algun altre al Sant Jordi i al Palau de la Música. També som els nostres concerts…
A les 20h, en el marc del cicle Paraules al claustre, doble homenatge a Pete Seeger, al Claustre de Sant Francesc.
“Pete Seeger el poder transformador de la cançó”, a càrrec de Pep Gasol, August G. Orri i Rah-mon Roma. Exposició i concert. El folk de tota la vida. Solvència contrastada!
A les 21h cloenda de l’EVA Penedès amb el concert de CXII Emergència Cultural, coproducció del Festival EVA. Músiques populars que no van més enllà de potser, 40 o 50 anys enrere. Ovidi Montllor, Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba...
De festivals i concerts n’hi ha de tota mena. Ahir el Boss va tornar a BCN
El concert més espectacular que he viscut en directe va ser el 10 de setembre de 1988, 90.000 persones al Camp Nou, el macro concert organitzat per Amnistía Internacional per reivindicar la lluita pels drets humans. "Human Rights Now!"
Va ser una gira mundial de 20 concerts protagonitzada per artistes de primer nivell al llarg dels cinc continents"Bruce Springsteen y la E Street Band", Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman i Youssou N’Dour, amb "El último de la fila" com a artista convidat.
Apoteòsic, fantàstic. Impossible de repetir a data d’avui -com han canviat les coses, i no sempre per a bé!-.
Lluny però ben fixats a la meva memòria, el Canet Rock de 1977, el concert de Lluís Llach al Camp Nou el 6 de juliol de 1985, els concerts de la festa de Treball dels anys 80 i algun altre al Sant Jordi i al Palau de la Música. També som els nostres concerts…
22 de juny del 2024
Al frente del negoci
Coincidim a les respectives terrasses separades per un filat metàl·lic amb la Montse. Són les 5 de la tarda i tot just acaba de dinar. Ara va a descansar una mica i, en un parell d’hores, es reincorporarà a la cuina del seu restaurant.
Està al comandament dels fogons des de sempre. Als seus 79 encara fa una llarga jornada laboral que comença a les 9 del matí i s’acaba passada la mitjanit la majoria de dies.
Aguanta, és el pal de paller del negoci familiar i, d’altra banda, i tal com diu ella, tota la vida he fet això i no sabria ben bé què fer si es jubilés.
Un té la sensació que aquesta mena de persones treballadores estan en fase d'extinció, que la generació de la Montse serà la darrera, vaja. Feinejar tot el dia a la seva edat té molt de mèrit i és una pràctica que ja no es porta. Amb tot però, un té la sensació que el treball està mal repartit, i que tothom hauria de tenir accés a un treball digne i ben remunerat.
Està al comandament dels fogons des de sempre. Als seus 79 encara fa una llarga jornada laboral que comença a les 9 del matí i s’acaba passada la mitjanit la majoria de dies.
Aguanta, és el pal de paller del negoci familiar i, d’altra banda, i tal com diu ella, tota la vida he fet això i no sabria ben bé què fer si es jubilés.
Un té la sensació que aquesta mena de persones treballadores estan en fase d'extinció, que la generació de la Montse serà la darrera, vaja. Feinejar tot el dia a la seva edat té molt de mèrit i és una pràctica que ja no es porta. Amb tot però, un té la sensació que el treball està mal repartit, i que tothom hauria de tenir accés a un treball digne i ben remunerat.
21 de juny del 2024
“Los alemanes”. ¿Hereten els fills la culpa dels pares?
Em fan arribar i em recomanen “Los alemanes”, premi Alfaguara de novel·la 2024, de Sergio del Molino. Molt bona lectura.
El tema de fons, el desarrelament i la identitat. Amb una confessió vital de l’autor: “D'una manera o altra, l'epopeia d'aquests desubicats és a tots els meus escrits i m'ha ajudat a entendre la meva pròpia desubicació”.
Un fet històric real: en 1916 van arribar a la península dos vaixells amb sis-cents alemanys provinents del Camerún. Alguns s’instal·len a Saragossa. I a partir d’aquí comença la ficció.
L’Eva i el Fede, germans i descendents d’alguns d’ells, un segle després, es troben a Saragossa al funeral del germà gran, en Gabi. I això remourà cel i terra. Val a dir que aquests germans són els darrers supervivents d’una família que va arribar a tenir un important negoci.
Obscurs secrets familiars es projecten sobre el present. Es tracta d’una ficció sobre la culpa, el poder i la corrupció que il·lumina l’infern que pot arribar a ser, en algunes ocasions, la família. La família com a clau de volta de tot plegat, com a font de conflictes, com l’àmbit de tots els àmbits.
¿Hereten els fills la culpa dels pares? Hi ha opinions per a tots els gustos… fins i tot entre els protagonistes. I una opinió demolidora: “El passat es torna present quan ho toques. Tant se val que no hi hagis intervingut, no importa com siguis d'innocent o que et sentis lliure”.
La novel·la té una estructura singular i encertada: 32 capítols breus on sentim la veu d’algun dels protagonistes, d’un en un. I manté l'interès fins a la darrera pàgina. Si alguna cosa queda clara és que la veritat la construïm entre tots.
Escrita en un castellà ric a tots els nivells no defuig la dimensió filosòfica ni els dilemes morals que ens acompanyen. Sense pontificar ni donar respostes fàcils i gratuïtes. Amb una banda sonora Schubertiana. I una cita de Franz Schubert que fa pensar, i molt: “Ningú no comprèn el dolor de l'altre, i ningú no comprèn l'alegria de l'altre. sempre pensem anar cap a l'altre, però l'únic que fem és passar els uns al costat dels altres. Quin patiment per a qui es dóna compte d'això”.
El tema de fons, el desarrelament i la identitat. Amb una confessió vital de l’autor: “D'una manera o altra, l'epopeia d'aquests desubicats és a tots els meus escrits i m'ha ajudat a entendre la meva pròpia desubicació”.
Un fet històric real: en 1916 van arribar a la península dos vaixells amb sis-cents alemanys provinents del Camerún. Alguns s’instal·len a Saragossa. I a partir d’aquí comença la ficció.
L’Eva i el Fede, germans i descendents d’alguns d’ells, un segle després, es troben a Saragossa al funeral del germà gran, en Gabi. I això remourà cel i terra. Val a dir que aquests germans són els darrers supervivents d’una família que va arribar a tenir un important negoci.
Obscurs secrets familiars es projecten sobre el present. Es tracta d’una ficció sobre la culpa, el poder i la corrupció que il·lumina l’infern que pot arribar a ser, en algunes ocasions, la família. La família com a clau de volta de tot plegat, com a font de conflictes, com l’àmbit de tots els àmbits.
¿Hereten els fills la culpa dels pares? Hi ha opinions per a tots els gustos… fins i tot entre els protagonistes. I una opinió demolidora: “El passat es torna present quan ho toques. Tant se val que no hi hagis intervingut, no importa com siguis d'innocent o que et sentis lliure”.
La novel·la té una estructura singular i encertada: 32 capítols breus on sentim la veu d’algun dels protagonistes, d’un en un. I manté l'interès fins a la darrera pàgina. Si alguna cosa queda clara és que la veritat la construïm entre tots.
Escrita en un castellà ric a tots els nivells no defuig la dimensió filosòfica ni els dilemes morals que ens acompanyen. Sense pontificar ni donar respostes fàcils i gratuïtes. Amb una banda sonora Schubertiana. I una cita de Franz Schubert que fa pensar, i molt: “Ningú no comprèn el dolor de l'altre, i ningú no comprèn l'alegria de l'altre. sempre pensem anar cap a l'altre, però l'únic que fem és passar els uns al costat dels altres. Quin patiment per a qui es dóna compte d'això”.
20 de juny del 2024
Car dog
A poc que no badis pots arribar a veure cada cosa… Ara fa una estona, sense anar més lluny, tot caminant pel camí de la pedrera, als afores de Vilafranca, una persona amb el cotxe en marxa tot passejant el seu gos lligat amb una corretja. Una cosa mai vista -per part meva si més no-! I jo que em pensava que tot estava inventat!
Agosarat com sóc m’he atrevit a posar nom a la tal pràctica. “Car dog”. Diria que és ben bé això, i ara que està tan de moda inventar-se anglicismes innecessaris per copsar la realitat, doncs mira, no està pas del tot malament. I és que no se m’acut cal alternativa llaminera en català.
No critico pas aquesta modalitat de passeig amb gos, no. Res a veure amb el “retrorunning” a tall d’exemple. Que ja són ganes també! Prou de cul que anem a títol personal i com a país per haver, a sobre, de córrer cap enrere, amb tots els perills que això comporta. És que no sé pas on anirem a parar!
Agosarat com sóc m’he atrevit a posar nom a la tal pràctica. “Car dog”. Diria que és ben bé això, i ara que està tan de moda inventar-se anglicismes innecessaris per copsar la realitat, doncs mira, no està pas del tot malament. I és que no se m’acut cal alternativa llaminera en català.
No critico pas aquesta modalitat de passeig amb gos, no. Res a veure amb el “retrorunning” a tall d’exemple. Que ja són ganes també! Prou de cul que anem a títol personal i com a país per haver, a sobre, de córrer cap enrere, amb tots els perills que això comporta. És que no sé pas on anirem a parar!
19 de juny del 2024
La pipa de la bugia. Hortolans 2.0
Llaurem, cavem i escampem fems a l’hort, després de les pluges de la setmana passada. En un moment donat, tot coincidint amb l’aturada sobtada del motocultor, el pagès titular, que no sóc jo, renega: cagontot que ha saltat la pipa de la bugia!
Busquem-la pel terra, doncs, si volem acabar d’enllestir la feina. Els meus coneixements mecànics no van més enllà del que és una bugia i això de la pipa m’ha tombat.
La pipa de la pau de les pel·lícules d’indis; les expressions passar-s’ho pipa o fer la pipa; la pipa dels nadons… Però no, res de tot això. El diccionari em treu de dubtes: “Peça giratòria del distribuïdor d’encesa que en els motors d’encesa per guspira rep el corrent elèctric procedent de la bobina i el trasllada successivament a cadascuna de les bugies”.
La trobem al terra, la netegem i s’engega el motocultor, talment com si no hagués passat res. Uf! Quin pes ens hem tret de sobre! La feina que amb el motocultor es fa en una hora ens hagués ocupat un parell o tres de matins ben bons al pagès titular i al suplent, jo mateix, i la veritat és que ja no estem per fer jornades laborals amb l’aixada, el pic, la pala i el rascle, que nosaltres ja estem jubilats i som hortolans 2.0 amb rec gota a gota i motocultor.
Busquem-la pel terra, doncs, si volem acabar d’enllestir la feina. Els meus coneixements mecànics no van més enllà del que és una bugia i això de la pipa m’ha tombat.
La pipa de la pau de les pel·lícules d’indis; les expressions passar-s’ho pipa o fer la pipa; la pipa dels nadons… Però no, res de tot això. El diccionari em treu de dubtes: “Peça giratòria del distribuïdor d’encesa que en els motors d’encesa per guspira rep el corrent elèctric procedent de la bobina i el trasllada successivament a cadascuna de les bugies”.
La trobem al terra, la netegem i s’engega el motocultor, talment com si no hagués passat res. Uf! Quin pes ens hem tret de sobre! La feina que amb el motocultor es fa en una hora ens hagués ocupat un parell o tres de matins ben bons al pagès titular i al suplent, jo mateix, i la veritat és que ja no estem per fer jornades laborals amb l’aixada, el pic, la pala i el rascle, que nosaltres ja estem jubilats i som hortolans 2.0 amb rec gota a gota i motocultor.
18 de juny del 2024
Braç de gitano
Ens acabem per postres el braç de gitano que va sobrar diumenge. I, com era de preveure, surt del tema de si és políticament correcte o no aquest nom, si és discriminatori i pejoratiu.
Tirem de Viquipèdia. “L'origen del nom d'aquest plat dolç potser rau en la seva forma cilíndrica, de dimensions comparables a l'avantbraç d'una persona. La cobertura de rovell d'ou cremada li fa prendre un aspecte morenet com el braç d'una persona de l'ètnia gitana. Una altra teoria diu que als calderers gitanos que treballaven reparant o venent utensilis a les pastisseries de Barcelona del segle xix, els donaven retalls de les sobres de pa de pessic, enrotllats amb crema o nata a dintre, i que se l'emportaven sota el braç, fins que el producte es va popularitzar com unes postres econòmiques”.
Saber d’on venim no sempre resolt els dubtes. També és important saber on anem i, sobretot, quan ens costarà. Ni anem a fer comèdia ni ens ha de costat cap maldecap.
Que no ens falli la toma de terra ni vulguem ser més papistes que el papa: un braç de gitano ha estat, és i serà un braç de gitano… És clar que també li podem dir “pastís de forma cilíndrica farcit tradicionalment amb crema”. No siguem pallussos! La pastissera que ens despatxi ens ho agrairà… i si hi ha alguna persona que pateix de “politicamentisme correcte”, una patologia lleu però emprenyadora i molesta, que s’ho faci mirar, que ja està bé de tanta tonteria.
Tirem de Viquipèdia. “L'origen del nom d'aquest plat dolç potser rau en la seva forma cilíndrica, de dimensions comparables a l'avantbraç d'una persona. La cobertura de rovell d'ou cremada li fa prendre un aspecte morenet com el braç d'una persona de l'ètnia gitana. Una altra teoria diu que als calderers gitanos que treballaven reparant o venent utensilis a les pastisseries de Barcelona del segle xix, els donaven retalls de les sobres de pa de pessic, enrotllats amb crema o nata a dintre, i que se l'emportaven sota el braç, fins que el producte es va popularitzar com unes postres econòmiques”.
Saber d’on venim no sempre resolt els dubtes. També és important saber on anem i, sobretot, quan ens costarà. Ni anem a fer comèdia ni ens ha de costat cap maldecap.
Que no ens falli la toma de terra ni vulguem ser més papistes que el papa: un braç de gitano ha estat, és i serà un braç de gitano… És clar que també li podem dir “pastís de forma cilíndrica farcit tradicionalment amb crema”. No siguem pallussos! La pastissera que ens despatxi ens ho agrairà… i si hi ha alguna persona que pateix de “politicamentisme correcte”, una patologia lleu però emprenyadora i molesta, que s’ho faci mirar, que ja està bé de tanta tonteria.
17 de juny del 2024
Regalar flors
Dissabte passat vam anar a dinar a casa dels padrins del Martí. Ja ens van fer saber que no calia portar res. Amb tot, però, sempre tens el dubte, i altres cops hem aprofitat l'ocasió per portar algun licor o postres.
Aquest cop no, els hem portar un ram de flors, de paniculates, ben maco. Convençuts que el dinar ja el tenen controlat i que no els faltava res.
La reflexió és simple i convincent: siguem agraïts, així com cal, però no amb cap regal relacionat amb el dinar. Un ram de flors sempre és un bon regal que s’agraeix i que a molta gent li encanta.
Regalar és un acte de generositat que no sempre resulta de fàcil execució. Cal que el regal es faci en un moment oportú, que sigui en, que de desagraïts l’infern n’és plecertat, que agradi…
Cal ser agraïts en aquesta vida, que de desagraïts l’infern n’és ple. La sensació de benestar que s'experimenta quan es té la sensació d’haver encertat amb el regal és satisfactòria, com em penso que ha estat el cas.
Aquest cop no, els hem portar un ram de flors, de paniculates, ben maco. Convençuts que el dinar ja el tenen controlat i que no els faltava res.
La reflexió és simple i convincent: siguem agraïts, així com cal, però no amb cap regal relacionat amb el dinar. Un ram de flors sempre és un bon regal que s’agraeix i que a molta gent li encanta.
Regalar és un acte de generositat que no sempre resulta de fàcil execució. Cal que el regal es faci en un moment oportú, que sigui en, que de desagraïts l’infern n’és plecertat, que agradi…
Cal ser agraïts en aquesta vida, que de desagraïts l’infern n’és ple. La sensació de benestar que s'experimenta quan es té la sensació d’haver encertat amb el regal és satisfactòria, com em penso que ha estat el cas.
16 de juny del 2024
Veritats fràgils. George Orwell contra la postveritat
En Pol Torres, periodista cultural, ens fa saber que del 5 al 21 de juny, el CCCB acull una nova edició del Dia Orwell amb un programa de converses i activitats interessants (George Orwell contra la postveritat. Núvol 29/5/2024).
La primera edició del Dia Orwell es va celebrar el 25 d’abril del 2013, en el marc del 75è aniversari de la publicació original d’Homenatge a Catalunya, amb l’objectiu és mantenir vius la memòria i el llegat d’Orwell com a periodista i pensador crític, i actualitzar-ne el missatge a través de les veus contemporànies que també lluiten contra els dogmatismes i a favor de la llibertat d’expressió.
Unes jornades de debat i reflexió col·lectiva que enguany exploren la naturalesa de la veritat i el deteriorament de l’esfera informativa.
Deia George Orwell que, en època d’engany universal, dir la veritat constitueix un acte revolucionari. Més de setanta anys després de la seva mort, el seu discurs contra la manipulació política i la fragilitat de la veritat continua tenint una vigència extraordinària, en un món (digital) convertit en una mena de concurs de narratives.
Patrick Radden Keefe, reconegut periodista d’investigació, és el comissari del cicle «Veritats fràgils», que navega les tèrboles aigües dels deepfakes, els bots, les tribus virtuals i la propaganda.
Gran part de la missió professional de Radden Keefe és denunciar «l’extraordinària concentració de poder en mans d’una nova classe de plutòcrates que gaudeixen d’un nivell esfereïdor de poder financer i polític, i d’impunitat».
«La combinació d’una premsa assetjada i escassament finançada; un públic més disposat a creure en una teoria de la conspiració difosa per Internet que en els mitjans de comunicació tradicionals; i una superelit empoderada i encoratjada ha fet difícil i sovint perillós informar sobre els poderosos».
La primera edició del Dia Orwell es va celebrar el 25 d’abril del 2013, en el marc del 75è aniversari de la publicació original d’Homenatge a Catalunya, amb l’objectiu és mantenir vius la memòria i el llegat d’Orwell com a periodista i pensador crític, i actualitzar-ne el missatge a través de les veus contemporànies que també lluiten contra els dogmatismes i a favor de la llibertat d’expressió.
Unes jornades de debat i reflexió col·lectiva que enguany exploren la naturalesa de la veritat i el deteriorament de l’esfera informativa.
Deia George Orwell que, en època d’engany universal, dir la veritat constitueix un acte revolucionari. Més de setanta anys després de la seva mort, el seu discurs contra la manipulació política i la fragilitat de la veritat continua tenint una vigència extraordinària, en un món (digital) convertit en una mena de concurs de narratives.
Patrick Radden Keefe, reconegut periodista d’investigació, és el comissari del cicle «Veritats fràgils», que navega les tèrboles aigües dels deepfakes, els bots, les tribus virtuals i la propaganda.
Gran part de la missió professional de Radden Keefe és denunciar «l’extraordinària concentració de poder en mans d’una nova classe de plutòcrates que gaudeixen d’un nivell esfereïdor de poder financer i polític, i d’impunitat».
«La combinació d’una premsa assetjada i escassament finançada; un públic més disposat a creure en una teoria de la conspiració difosa per Internet que en els mitjans de comunicació tradicionals; i una superelit empoderada i encoratjada ha fet difícil i sovint perillós informar sobre els poderosos».
15 de juny del 2024
Collboni SA
José Mansilla, antropòleg urbà i professor universitari, ho té clar (Collboni als comandaments de Barcelona, S.A. CRÍTIC 14/6/2024) L'alcalde socialista no sembla liderar un govern municipal, sinó una empresa, per a la qual compta amb un tripartit: el PSC, els gremis d'hotelers i de restauració i el RACC.
Aquest 17 de juny fa un any de la tornada a l’alcaldia de Barcelona del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Collboni no ha necessitat una sociovergència per desenvolupar una sèrie de polítiques que, més que de centreesquerra, semblen apropar-se més a l’estil business friendly de l’antiga Convergència i Unió (CiU).
El pla Endreça ha estat la gran aposta de Collboni en el seu primer any de gestió: és una mesura neohigienista i amb un punt de teatralitat. No només es pensa en una ciutat atractiva per als turistes i per a la inversió, sinó també en una ciutat de i per a les classes mitjanes. N’hi ha que pensen que si el turisme ha tocat sostre, no s’entén que l’Ajuntament continuï venent la ciutat al millor postor, tal com fa.
L’aturada del programa Superilla; la relliscada de l’alcalde d’ara fa uns dies circulant en bicicleta per un carrer on estava prohibit; la dificultar d’empadronament d’aquells col·lectius vulnerabilitzats; els desallotjaments de centres com la Tancada Migrant; el tancament del Parc Güell perquè l’empresa Louis Vuitton hi fes una desfilada; l’organització d’un espectacle de Fórmula 1 al passeig de Gràcia; els macrofestivals…
En definitiva, l’aposta feta pels Comuns per Collboni com un mal menor no sembla que hagi funcionat. El PSC, durant el seu primer any al comandament del govern municipal, ha reorientat les polítiques públiques de la ciutat encaminant-les cap a una gestió emprenedora d’aquesta, és a dir, més de gestió a favor del mercat, que de govern integral per a la majoria de la població. No li ha calgut el suport de Trias, perquè ho està fent amb el suport de les elits i dels lobbies de la ciutat.
Aquest 17 de juny fa un any de la tornada a l’alcaldia de Barcelona del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Collboni no ha necessitat una sociovergència per desenvolupar una sèrie de polítiques que, més que de centreesquerra, semblen apropar-se més a l’estil business friendly de l’antiga Convergència i Unió (CiU).
El pla Endreça ha estat la gran aposta de Collboni en el seu primer any de gestió: és una mesura neohigienista i amb un punt de teatralitat. No només es pensa en una ciutat atractiva per als turistes i per a la inversió, sinó també en una ciutat de i per a les classes mitjanes. N’hi ha que pensen que si el turisme ha tocat sostre, no s’entén que l’Ajuntament continuï venent la ciutat al millor postor, tal com fa.
L’aturada del programa Superilla; la relliscada de l’alcalde d’ara fa uns dies circulant en bicicleta per un carrer on estava prohibit; la dificultar d’empadronament d’aquells col·lectius vulnerabilitzats; els desallotjaments de centres com la Tancada Migrant; el tancament del Parc Güell perquè l’empresa Louis Vuitton hi fes una desfilada; l’organització d’un espectacle de Fórmula 1 al passeig de Gràcia; els macrofestivals…
En definitiva, l’aposta feta pels Comuns per Collboni com un mal menor no sembla que hagi funcionat. El PSC, durant el seu primer any al comandament del govern municipal, ha reorientat les polítiques públiques de la ciutat encaminant-les cap a una gestió emprenedora d’aquesta, és a dir, més de gestió a favor del mercat, que de govern integral per a la majoria de la població. No li ha calgut el suport de Trias, perquè ho està fent amb el suport de les elits i dels lobbies de la ciutat.
Collboni no sembla asseure’s al capdavant d’un equip de govern, sinó al volant d’una empresa anomenada Barcelona, SA; una empresa per a la qual sí que compta amb un govern tripartit: aquell que suposa el mateix PSC, els gremis d’hotelers i restauració, i el RACC
14 de juny del 2024
La pedra seca. Tota pedra fa paret
Una exposició: “Dues pedres. Paisatges persistents” al Palau Robert de Barcelona reivindicava la pervivència i les múltiples possibilitats que brinda aquesta tècnica constructiva ancestral.
"La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d'aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d'unió, que permet aixecar estructures diverses", s'explicava.
Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de la Mediterrània (La pedra seca, una tècnica mil·lenària per encarar millor el futur. Jordi Bes. ARA 14/4/2024).
L'exposició reivindicava el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensava la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.
Preservar la pedra seca no és vist com un fenomen aïllat, sinó lligat al manteniment del caràcter rural del paisatge. "Recuperarem el camp, la pedra seca i les varietats -que es cultiven- si hi ha persones que poden viure dignament fent de pagès o pagesa, i això passa per pensar què mengem i què hi ha darrere del que mengem, a més de les polítiques agràries públiques que impulsem". "Hem de reciclar algunes de les pràctiques que han sigut mil·lenàries i que ens expliquen quina és la forma resilient d'habitar".
Som-hi doncs que tota pedra fa paret!
"La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d'aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d'unió, que permet aixecar estructures diverses", s'explicava.
Les construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de la Mediterrània (La pedra seca, una tècnica mil·lenària per encarar millor el futur. Jordi Bes. ARA 14/4/2024).
L'exposició reivindicava el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensava la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.
Preservar la pedra seca no és vist com un fenomen aïllat, sinó lligat al manteniment del caràcter rural del paisatge. "Recuperarem el camp, la pedra seca i les varietats -que es cultiven- si hi ha persones que poden viure dignament fent de pagès o pagesa, i això passa per pensar què mengem i què hi ha darrere del que mengem, a més de les polítiques agràries públiques que impulsem". "Hem de reciclar algunes de les pràctiques que han sigut mil·lenàries i que ens expliquen quina és la forma resilient d'habitar".
Som-hi doncs que tota pedra fa paret!
13 de juny del 2024
Can Brians 1. En llibertat provisional
Aquest matí, i gràcies al Rafa, mitja dotzena de jubilats ociosos que filosofem i conspirem cada quinze dies un parell d’hores a l’Escorxador, hem fet una visita a la presó Can Brians 1, una de les 7 que hi ha a Catalunya, la que va venir a substituir la presó Model. Acull 900 homes i 120 dones.
Hi treballen gairebé un miler de persones dels departaments d’Interior, Justícia i Educació. Res a veure amb les presons del Salvador, a tall d’exemple, on hi ha alguna presó amb 40.000 interns en precari, l’equivalent a tota la població de Vilafranca del Penedès.
Visita guiada a les dependències i, cap a quarts de 12, participació en unes tertúlies amb uns quants interns. El tema de la tertúlia, del debat, un text clàssic: la prova del triple filtre de Sòcrates. Al meu grup, 11 reclusos de procedència diversa i 4 no residents.
Un cop llegit i entès el text les intervencions han estat ordenades, significatives i dispars, com és natural. Amb un interès especial pel tema de l’amistat.
La visita guiada ha estat amena i profitosa. Després de passar uns quants controls, i sense cap pertinença a sobre que no fos la roba i els complements indispensables, ens hem endinsat en el cor de la presó.
Hem visitat algunes dependències i hem conegut de primera mà el funcionament de l’aula d’Educació d’Adults. Quina feinada que està portant a terme l’equip pedagògic, tot i que no fan jornades de portes obertes ni scape rooms.
És tot un món. Amb unes normes i unes pautes clares i ben diferents de les que gaudim fora muralles. Sense llibertat i no en llibertat provisional com la resta de mortals.
Tot plegat no ben bé igual que el que hem vist en moltes pel·lícules i sèries carceràries a l'estil de La fuga d’Alcatraz, Cadena perpètua…
La sensació ha estat ben diferent de la visita a l’antiga presó Model de Barcelona, punyent i colpidora també però d’una altra manera i ja distant en el temps.
En resum: quin matí més ben aprofitat i què interessant que ha estat la visita.
Un té la sensació d’estar en llibertat provisional. I que així sigui per molts anys!
Hi treballen gairebé un miler de persones dels departaments d’Interior, Justícia i Educació. Res a veure amb les presons del Salvador, a tall d’exemple, on hi ha alguna presó amb 40.000 interns en precari, l’equivalent a tota la població de Vilafranca del Penedès.
Visita guiada a les dependències i, cap a quarts de 12, participació en unes tertúlies amb uns quants interns. El tema de la tertúlia, del debat, un text clàssic: la prova del triple filtre de Sòcrates. Al meu grup, 11 reclusos de procedència diversa i 4 no residents.
Un cop llegit i entès el text les intervencions han estat ordenades, significatives i dispars, com és natural. Amb un interès especial pel tema de l’amistat.
La visita guiada ha estat amena i profitosa. Després de passar uns quants controls, i sense cap pertinença a sobre que no fos la roba i els complements indispensables, ens hem endinsat en el cor de la presó.
Hem visitat algunes dependències i hem conegut de primera mà el funcionament de l’aula d’Educació d’Adults. Quina feinada que està portant a terme l’equip pedagògic, tot i que no fan jornades de portes obertes ni scape rooms.
És tot un món. Amb unes normes i unes pautes clares i ben diferents de les que gaudim fora muralles. Sense llibertat i no en llibertat provisional com la resta de mortals.
Tot plegat no ben bé igual que el que hem vist en moltes pel·lícules i sèries carceràries a l'estil de La fuga d’Alcatraz, Cadena perpètua…
La sensació ha estat ben diferent de la visita a l’antiga presó Model de Barcelona, punyent i colpidora també però d’una altra manera i ja distant en el temps.
En resum: quin matí més ben aprofitat i què interessant que ha estat la visita.
Un té la sensació d’estar en llibertat provisional. I que així sigui per molts anys!
12 de juny del 2024
Guillermotta. Festival EVA
El diumenge 9, a sant Pere Molanta, a 2/4 de 8 de la tarda-vespre, “Guillermotta”. Un concert íntim de la Guillermina Motta amb peces interpretades per un alter ego molt particular, anomenat Guillermotta, encarnat per Jordi Vidal i acompanyat per Jordi Cornudella al piano. Sensibilitat, ironia, compromís, poesia… en definitiva, bones cançons en bona companyia.
Temes de poetes catalans de totes les èpoques, o l'estil més frívol, acostant-se al cabaret, com el “Remena, nena”. 90 minuts de bona música, sens dubte!
Retirada del món de l’espectacle el 2002, ja pot estar ben tranquil·la la Giuillermina que la continuïtat està assegurada.I, cosa curiosa, em va passar el mateix que amb el Manu Guix i els seus 11 Llachs, la versió caribenya dels èxits dels Beatles o el tema Roses de Mishima. Les versions són tan bones com les cançons originals, i això té molt de mèrit.
Temes de poetes catalans de totes les èpoques, o l'estil més frívol, acostant-se al cabaret, com el “Remena, nena”. 90 minuts de bona música, sens dubte!
Retirada del món de l’espectacle el 2002, ja pot estar ben tranquil·la la Giuillermina que la continuïtat està assegurada.I, cosa curiosa, em va passar el mateix que amb el Manu Guix i els seus 11 Llachs, la versió caribenya dels èxits dels Beatles o el tema Roses de Mishima. Les versions són tan bones com les cançons originals, i això té molt de mèrit.
11 de juny del 2024
Anar a escampar la Teula
“Anar a escampar la boira” és una dita popular que ve a dir sortir una estona per tal d’esbargir-se. Equival a anar a fer el tomet, expressió lleidatana que significa fer un volt sense cap altra finalitat específica.
Segons Albert Vidal (L’origen de 110 dites populars. Albertí editor SL, 2023) la dita té uns orígens molt antics i prové de les terres de Lleida, molt propenses a patir sovint la invasió de la boira.
Aquest dies que tenim a càrrec la Teula, la gossa dels pares del Roc, anem a escampar la Teula (que no la boira) a l'àrea recreativa de la Muntanyeta, al terme municipal de Sant Miquel d'Olèrdola, un veritable espai natural obert i ideal per caminar, córrer, anar amb bicicleta… i especialment per passejar gossos, que es va salvar sortosament fa uns anys de convertir-se en un càmping immens.
Una bona estona de corredisses de la Teula intentant caçar al vol els bastonets que anem trobant pel camí fins que se la nota esgotada, que prou que costa, i tornem cap a casa.
Som animals de rutines fixes, els gossos també, amb el seu propi sistema operatiu que a poc a poc anem compartint. Una gossa fantàstica.
Segons Albert Vidal (L’origen de 110 dites populars. Albertí editor SL, 2023) la dita té uns orígens molt antics i prové de les terres de Lleida, molt propenses a patir sovint la invasió de la boira.
Aquest dies que tenim a càrrec la Teula, la gossa dels pares del Roc, anem a escampar la Teula (que no la boira) a l'àrea recreativa de la Muntanyeta, al terme municipal de Sant Miquel d'Olèrdola, un veritable espai natural obert i ideal per caminar, córrer, anar amb bicicleta… i especialment per passejar gossos, que es va salvar sortosament fa uns anys de convertir-se en un càmping immens.
Una bona estona de corredisses de la Teula intentant caçar al vol els bastonets que anem trobant pel camí fins que se la nota esgotada, que prou que costa, i tornem cap a casa.
Som animals de rutines fixes, els gossos també, amb el seu propi sistema operatiu que a poc a poc anem compartint. Una gossa fantàstica.
10 de juny del 2024
Un Roc a la faixa
Tenir un roc a la faixa, per definició, és tenir diners estalviats, tenir una cosa, una idea, etc. guardada per a quan faci falta.
A casa, aquesta matinada, ha nascut el Roc, el fill de la Hellen i el Jofre. Ha estat un part llarg i esgotador però de ben segur que ha valgut la pena.
Una criatura acabada de néixer sempre és un goig, una alegria immensa. M’atreviria a dir que res no és equiparable a un nounat.
El Roc farà saltar totes les rutines i passarà a ocupar la part central de les nostres vides, si més no durant una temporada. Serà el pol d’atracció, el centre de tot plegat.
Ara tots plegats, tota la família, tenim un capital immens, un patrimoni fantàstic, un Roc a la faixa. L’enhorabona als pares i a tota la resta de la tropa!
A casa, aquesta matinada, ha nascut el Roc, el fill de la Hellen i el Jofre. Ha estat un part llarg i esgotador però de ben segur que ha valgut la pena.
Una criatura acabada de néixer sempre és un goig, una alegria immensa. M’atreviria a dir que res no és equiparable a un nounat.
El Roc farà saltar totes les rutines i passarà a ocupar la part central de les nostres vides, si més no durant una temporada. Serà el pol d’atracció, el centre de tot plegat.
Ara tots plegats, tota la família, tenim un capital immens, un patrimoni fantàstic, un Roc a la faixa. L’enhorabona als pares i a tota la resta de la tropa!
9 de juny del 2024
Europa
Avui hi ha eleccions al Parlament Europeu. Crec que no som conscients del drama que pot suposar un Parlament Europeu amb una dreta i extrema dreta majoritària.
Totalment d’acord amb l’editorial d’avui de l’ARA: “Aturem els enemics d’Europa. L’extrema dreta és l’enemic intern d’Europa. És el retorn a la pulsió nacionalista i estatista. És la defensa d’una puresa identitària que xoca amb la idea d’unirnos en la diversitat. És el perill de deriva autoritària. És obrir la porta a fer Europa més dèbil en el marc geopolític, especialment davant la Xina. És la negació o relativització de la crisi climàtica. És la culpabilització xenòfoba de la immigració. És girar l’esquena als valors de tolerància i humanisme, de llibertat, democràcia i equitat. És l’anti-Europa populista.”
La Carme Colomina fa una anàlisi ben documentada de la realitat (“Com són els europeus?” Una UE més forta amb unes democràcies més dèbils. ARA 1/6/2024).
Europa és avui un continent que s'empetiteix i envelleix. Al tombant del segle passat, l’any 1900, els europeus representaven una quarta part de la població mundial. L’any 2015 la xifra havia caigut fins al 6% i, segons càlculs de la Unió Europea, l’any 2060 ja només representarem un 4% de la població global.
A més, el nombre de persones de més de 65 anys a la UE ha passat del 16% el 2003 al 21% el 2023. En canvi, el nombre de joves ha anat en sentit contrari durant el mateix període de temps. Els menors de 15 anys han passat del 16% al 14% en vint anys.
Europa ha canviat de fesomia, però també de mirada. “Mentre que els nostres avantpassats més recents encara consideraven el futur com el lloc més segur i prometedor on invertir les seves esperances, nosaltres tendim primàriament a projectar-hi les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escrivia Bauman.
En Ferran Requejo parla clar i català (“Unió Europea: o integració o irrellevància”. ARA 27/5/2024): avancem una conclusió: si no hi ha una profunda rectificació en els plantejaments i les accions polítiques, socioeconòmiques i culturals, la UE serà més una organització del passat que del futur.
A escala internacional fa tres dècades que la UE s’està empetitint, tot coincidint amb els processos externs de globalització i d’ampliació interna. Això suposa una rèmora estructural per a les properes generacions.
Dels sis estats fundadors l’organització ha evolucionat fins a tenir-ne 27. El primer vaixell, petit però dotat d’energia i projecció, s’ha transformat en un transatlàntic de difícil maniobrabilitat (que pot empitjorar amb la perillosa ampliació de la Unió fins a 36 estats).
De fet, des de Jacques Delors no hi ha hagut cap altre dirigent a l’altura dels reptes de la renovació del projecte.
Avui el vaixell està bàsicament embarrancat, tant per la dependència europea en seguretat, energia i tecnologia, com per causes internes del seu propi combustible, les dinàmiques sovint contradictòries dels estats membres.
Si la UE manté les seves dimensions institucionals, procedimentals i pressupostàries actuals no té cap futur capdavanter.
La fórmula per ser un actor rellevant al món és més integració. De fet, caldria una integració política total. És a dir, més i millor capacitat de decisió global en com a mínim cinc àmbits: seguretat, energia (inclosa la transició energètica), tecnologia, finances i telecomunicacions. La UE no pot sobreviure si no augmenta el seu pressupost (que oscil·la al voltant d’un ridícul 1% del seu PIB!), si no canvia els seus procediments burocràtics, si no adopta decisions evitant els drets de vet unilaterals d’un sol estat (emprats sovint per aconseguir objectius diferents dels dels temes que es discuteixen), i si no es legitima directament davant d’uns ciutadans europeus que encara perceben que només són ciutadans dels seus estats.
Més Europa, a part de ser l’eslògan d’un partit, vol dir més integració, més pressupost, més poder parlar amb una sola veu, més cohesió, més legitimació directa, menys burocràcia, menys lògica intergovernamental, menys drets de vet (regla de la unanimitat) i menys fragmentació dels membres del club.
La veritat és que no veig possible una evolució d’aquest caràcter amb l’organització actual de vint-i-set estats (o de trenta-sis). Potser és el moment de retornar a l’Europa de dues o de diverses velocitats per grups d’estats al voltant d’objectius de futur compartits. Europa no és res sense la defensa dels seus valors.
El previst augment de vot a organitzacions d’extrema dreta que no tenen res pràctic per oferir que no empitjori les coses és un seriós avís antieuropeista. El lema actual de Giorgia Meloni, primera ministra italiana, és“L’Italia cambia l’Europa”. I això ja ha començat a passar. Cal una reacció contundent de les forces europeistes que no es dissolgui de nou en mera retòrica.
O més integració europea política i institucional o més dependència i més irrellevància global. I aquests temes preocupants i punyents són els que justament es troben a faltar en els debats d'aquests dies de campanya electoral.
L’Ignasi Aragay (“Jo sóc europeu. I vosaltres?” ARA 2/6/2024 ) fa un al·legat europista, bàsicament des d’un punt de vista cultural i vital.
D’on sou, vosaltres? Jo sóc un català d’Europa. A Europa, en general, m’hi sento com a casa.
A Europa puc ser-hi com a ciutadà, puc entendre el que veig i discutir el que no m’agrada. Puc avergonyir-me, puc criticar, puc gaudir, puc comparar. És com passejar-te entre parents, en sé intimitats, històries, costums, misèries. Tot m’interessa i m’encurioseix.
Ara tenim eleccions. A tothom li fa mandra anar a votar. Ningú acaba de ser realment conscient de la importància d’això de Brussel·les. És com si l’Europa viscuda, viatjada, cultural, econòmica, acadèmica o turística no tingués res a veure amb la política.
Esclar que la UE ens ha decebut, esclar que els estats defensen els seus interessos, esclar que els catalans no tenim estatus polític propi, esclar que hi ha hagut el Brexit i que Ucraïna es dessagna. Tot això és així. Però des del realisme del nostre racó, no podem renunciar a voler més i millor Europa, una realitat avui amenaçada per la Rússia imperial de Putin, en competència econòmica amb la Xina dictatorial i espantada per si l'amic americà cau de nou en mans de Trump. Si deixem que la ultradreta segueixi creixent, el perill d'un nou col·lapse augmentarà. Com diu Edgar Morin, la disjuntiva està entre involució o humanisme. Jo, per si de cas, aniré a votar. Com a català d’Europa.
Totalment d’acord amb l’editorial d’avui de l’ARA: “Aturem els enemics d’Europa. L’extrema dreta és l’enemic intern d’Europa. És el retorn a la pulsió nacionalista i estatista. És la defensa d’una puresa identitària que xoca amb la idea d’unirnos en la diversitat. És el perill de deriva autoritària. És obrir la porta a fer Europa més dèbil en el marc geopolític, especialment davant la Xina. És la negació o relativització de la crisi climàtica. És la culpabilització xenòfoba de la immigració. És girar l’esquena als valors de tolerància i humanisme, de llibertat, democràcia i equitat. És l’anti-Europa populista.”
La Carme Colomina fa una anàlisi ben documentada de la realitat (“Com són els europeus?” Una UE més forta amb unes democràcies més dèbils. ARA 1/6/2024).
Europa és avui un continent que s'empetiteix i envelleix. Al tombant del segle passat, l’any 1900, els europeus representaven una quarta part de la població mundial. L’any 2015 la xifra havia caigut fins al 6% i, segons càlculs de la Unió Europea, l’any 2060 ja només representarem un 4% de la població global.
A més, el nombre de persones de més de 65 anys a la UE ha passat del 16% el 2003 al 21% el 2023. En canvi, el nombre de joves ha anat en sentit contrari durant el mateix període de temps. Els menors de 15 anys han passat del 16% al 14% en vint anys.
Europa ha canviat de fesomia, però també de mirada. “Mentre que els nostres avantpassats més recents encara consideraven el futur com el lloc més segur i prometedor on invertir les seves esperances, nosaltres tendim primàriament a projectar-hi les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escrivia Bauman.
En Ferran Requejo parla clar i català (“Unió Europea: o integració o irrellevància”. ARA 27/5/2024): avancem una conclusió: si no hi ha una profunda rectificació en els plantejaments i les accions polítiques, socioeconòmiques i culturals, la UE serà més una organització del passat que del futur.
A escala internacional fa tres dècades que la UE s’està empetitint, tot coincidint amb els processos externs de globalització i d’ampliació interna. Això suposa una rèmora estructural per a les properes generacions.
Dels sis estats fundadors l’organització ha evolucionat fins a tenir-ne 27. El primer vaixell, petit però dotat d’energia i projecció, s’ha transformat en un transatlàntic de difícil maniobrabilitat (que pot empitjorar amb la perillosa ampliació de la Unió fins a 36 estats).
De fet, des de Jacques Delors no hi ha hagut cap altre dirigent a l’altura dels reptes de la renovació del projecte.
Avui el vaixell està bàsicament embarrancat, tant per la dependència europea en seguretat, energia i tecnologia, com per causes internes del seu propi combustible, les dinàmiques sovint contradictòries dels estats membres.
Si la UE manté les seves dimensions institucionals, procedimentals i pressupostàries actuals no té cap futur capdavanter.
La fórmula per ser un actor rellevant al món és més integració. De fet, caldria una integració política total. És a dir, més i millor capacitat de decisió global en com a mínim cinc àmbits: seguretat, energia (inclosa la transició energètica), tecnologia, finances i telecomunicacions. La UE no pot sobreviure si no augmenta el seu pressupost (que oscil·la al voltant d’un ridícul 1% del seu PIB!), si no canvia els seus procediments burocràtics, si no adopta decisions evitant els drets de vet unilaterals d’un sol estat (emprats sovint per aconseguir objectius diferents dels dels temes que es discuteixen), i si no es legitima directament davant d’uns ciutadans europeus que encara perceben que només són ciutadans dels seus estats.
Més Europa, a part de ser l’eslògan d’un partit, vol dir més integració, més pressupost, més poder parlar amb una sola veu, més cohesió, més legitimació directa, menys burocràcia, menys lògica intergovernamental, menys drets de vet (regla de la unanimitat) i menys fragmentació dels membres del club.
La veritat és que no veig possible una evolució d’aquest caràcter amb l’organització actual de vint-i-set estats (o de trenta-sis). Potser és el moment de retornar a l’Europa de dues o de diverses velocitats per grups d’estats al voltant d’objectius de futur compartits. Europa no és res sense la defensa dels seus valors.
El previst augment de vot a organitzacions d’extrema dreta que no tenen res pràctic per oferir que no empitjori les coses és un seriós avís antieuropeista. El lema actual de Giorgia Meloni, primera ministra italiana, és“L’Italia cambia l’Europa”. I això ja ha començat a passar. Cal una reacció contundent de les forces europeistes que no es dissolgui de nou en mera retòrica.
O més integració europea política i institucional o més dependència i més irrellevància global. I aquests temes preocupants i punyents són els que justament es troben a faltar en els debats d'aquests dies de campanya electoral.
L’Ignasi Aragay (“Jo sóc europeu. I vosaltres?” ARA 2/6/2024 ) fa un al·legat europista, bàsicament des d’un punt de vista cultural i vital.
D’on sou, vosaltres? Jo sóc un català d’Europa. A Europa, en general, m’hi sento com a casa.
A Europa puc ser-hi com a ciutadà, puc entendre el que veig i discutir el que no m’agrada. Puc avergonyir-me, puc criticar, puc gaudir, puc comparar. És com passejar-te entre parents, en sé intimitats, històries, costums, misèries. Tot m’interessa i m’encurioseix.
Ara tenim eleccions. A tothom li fa mandra anar a votar. Ningú acaba de ser realment conscient de la importància d’això de Brussel·les. És com si l’Europa viscuda, viatjada, cultural, econòmica, acadèmica o turística no tingués res a veure amb la política.
Esclar que la UE ens ha decebut, esclar que els estats defensen els seus interessos, esclar que els catalans no tenim estatus polític propi, esclar que hi ha hagut el Brexit i que Ucraïna es dessagna. Tot això és així. Però des del realisme del nostre racó, no podem renunciar a voler més i millor Europa, una realitat avui amenaçada per la Rússia imperial de Putin, en competència econòmica amb la Xina dictatorial i espantada per si l'amic americà cau de nou en mans de Trump. Si deixem que la ultradreta segueixi creixent, el perill d'un nou col·lapse augmentarà. Com diu Edgar Morin, la disjuntiva està entre involució o humanisme. Jo, per si de cas, aniré a votar. Com a català d’Europa.
8 de juny del 2024
Va de metges
El Departament de Salut diu que, a causa de la pròrroga dels pressupostos, no disposa de prou diners per mantenir operatius al 100% la totalitat de centres sanitaris del país aquest estiu, a ple rendiment vaja. Sap greu perquè, i sobretot en algunes zones, la població augmenta molt i, malgrat a l’estiu tota cua viu, la salut és un bé preuat.
Un professor d’història de secundària, Paco Campos, deia que no havíem d'entendre la sanitat pública com una fita de les classes obreres sinó com un mecanisme de les classes dominants per a reparar la mà d’obra avariada. Un taller, bàsicament.
Sigui com sigui, i sentint les declaracions d’alguns professionals de la sanitat, un té la sensació que no hi ha dret, que ningú no es mereix treballar en precari ni el bon servei hauria de dependre mai de la bona voluntat dels professionals sanitaris.
Vaig demanar hora al CAP dies enrere i, com que no es tracta de cap urgència, me la van pel mes que ve, a 30 dies justos de la meva sol·licitud, i això no hauria de ser així.
Un professor d’història de secundària, Paco Campos, deia que no havíem d'entendre la sanitat pública com una fita de les classes obreres sinó com un mecanisme de les classes dominants per a reparar la mà d’obra avariada. Un taller, bàsicament.
Sigui com sigui, i sentint les declaracions d’alguns professionals de la sanitat, un té la sensació que no hi ha dret, que ningú no es mereix treballar en precari ni el bon servei hauria de dependre mai de la bona voluntat dels professionals sanitaris.
Vaig demanar hora al CAP dies enrere i, com que no es tracta de cap urgència, me la van pel mes que ve, a 30 dies justos de la meva sol·licitud, i això no hauria de ser així.
7 de juny del 2024
Amadeo Lladós. “Men going their own way”: homes que van a la seva.
Sento que uns centenars de persones han denunciat al jutjat el “coach” i venedor d’èxit fàcil Amadeo Lledós. A La Directa (Lionel S. Delgado. Lladós al país dels incels. Núm. 579, juny 2024) llegeixo que la seva fama és una conseqüència lògica d’un moment de crisi existencial entre els homes en un context que interpel·la una masculinitat assedegada de seguretat, de sentit de pertinença i d’un espai de claredat.
La seva missió és ajudar les persones a convertir-se en el “guanyador” que porten dins i poder “escapar del sistema per viure la vida dels teus somnis”. (Amadeo Lladós, profeta del nihilismo. Rodrigo Pérez. El País 3/5/2024 )
Té una curiosa filosofia que barreja estoïcisme, el relat del “self-made man”, versions del cristianisme i grans porcions de cotxes, iots, cases…
Exhorta els seus seguidors a aixecar-se a les 5 del matí, a treballar més, a no queixar-se, anar al gimnàs. Però, sobretot, sorprèn l'atracció que genera en els milions de fanàtics i imitadors, que el segueixen amb una fidelitat gairebé total.
Una altra faceta de l'èxit d'Amadeo Lladós sembla relacionar-se amb com els homes d'aquesta generació lidien amb l'emergència del feminisme i la manca d'èxit. El món dels “incel” –cèl·libes involuntaris–.
L'aparició de Lladós, profeta de l'èxit, però també símptoma nihilista, no hauria de fer més riure. En els joves que mobilitza Lladós veiem històries de solitud, de precarietat i, sobretot, amb falta de pertinença. Homes perduts sense projecte vital.
Lladós tira molt de la sensació de grup, de la pertinença i la certesa. També apel·la als qui rebutgen el joc de la seducció i que volen centrar-se en la seva vida, en les seves coses, en el seu negoci, en el cultiu personal i rebutgen la incidència de les dones en la seva vida (“men going their own way”: homes que van a la seva).
És un estafador violent que insulta, menysprea i tracta fatal els seus pupils. Hem de rebutjar la narrativa senzilla que veu Lladós com un simple mentider amo d’una estafa piramidal, que ho és.
La pregunta no és com traiem a aquests nois (assedegats d’alguna clau de seguretat, de sentiment de pertinença i d’un espai de claredat) de la secta sinó què els estem oferint a canvi.
La seva missió és ajudar les persones a convertir-se en el “guanyador” que porten dins i poder “escapar del sistema per viure la vida dels teus somnis”. (Amadeo Lladós, profeta del nihilismo. Rodrigo Pérez. El País 3/5/2024 )
Té una curiosa filosofia que barreja estoïcisme, el relat del “self-made man”, versions del cristianisme i grans porcions de cotxes, iots, cases…
Exhorta els seus seguidors a aixecar-se a les 5 del matí, a treballar més, a no queixar-se, anar al gimnàs. Però, sobretot, sorprèn l'atracció que genera en els milions de fanàtics i imitadors, que el segueixen amb una fidelitat gairebé total.
Una altra faceta de l'èxit d'Amadeo Lladós sembla relacionar-se amb com els homes d'aquesta generació lidien amb l'emergència del feminisme i la manca d'èxit. El món dels “incel” –cèl·libes involuntaris–.
L'aparició de Lladós, profeta de l'èxit, però també símptoma nihilista, no hauria de fer més riure. En els joves que mobilitza Lladós veiem històries de solitud, de precarietat i, sobretot, amb falta de pertinença. Homes perduts sense projecte vital.
Lladós tira molt de la sensació de grup, de la pertinença i la certesa. També apel·la als qui rebutgen el joc de la seducció i que volen centrar-se en la seva vida, en les seves coses, en el seu negoci, en el cultiu personal i rebutgen la incidència de les dones en la seva vida (“men going their own way”: homes que van a la seva).
És un estafador violent que insulta, menysprea i tracta fatal els seus pupils. Hem de rebutjar la narrativa senzilla que veu Lladós com un simple mentider amo d’una estafa piramidal, que ho és.
La pregunta no és com traiem a aquests nois (assedegats d’alguna clau de seguretat, de sentiment de pertinença i d’un espai de claredat) de la secta sinó què els estem oferint a canvi.
6 de juny del 2024
La síndrome de l'emperador
L’altra dia vaig ser testimoni d’una picabaralla al carrer entre el que suposo que devia ser un net capritxós i malhumorat i una àvia venerable.
Em va venir al cap un article de l’ARA Criatures de fa uns anys que parlava de la síndrome de l’emperador (Síndrome de l’emperador. Conviure amb els fills tirans. ARA criatures 14/06/2014).
L’any 2005 Vicente Garrido, professor de pedagogia i criminologia de la Universitat de València, va publicar “Los hijos tiranos: el síndrome del emperador” (Ariel). Un llibre on dóna pautes per conviure amb els fills tirans, nois i noies que desenvolupen el que ell anomena la síndrome de l’emperador.
Són fills que abusen dels pares -habitualment més de la mare- sense que hi hagi causes socials que ho expliquin, amb uns pares que tot i no haver estat perfectes s’han fet càrrec dels fills i els han tractat amb amor.
¿Uns límits laxes o l’hàbit de sobrepassar-los que tenen els fills els pot fer patir aquesta síndrome? El professor Garrido explica que els pares excessivament permissius tenen com a resultat uns fills capriciosos i irresponsables, però no uns fills violents, llevat que aquesta permissivitat impliqui una falta mínima d’atenció. Però llavors es tracta d’uns pares negligents.
La qüestió fonamental és què haurien de fer els pares si els fills manifesten trets característics de la síndrome de l’emperador.
Un nen tirà es pot reconduir en funció de la seva intel·ligència i dels recursos econòmics dels pares, que els poden facilitar l’accés a l’ajuda especialitzada, explica Garrido. “En qualsevol cas -afegeix-, un especialista ha de tractar el nen i els pares sense els prejudicis habituals. El denominador comú ha de ser que els pares restitueixin el seu rol hegemònic a casa i rebin l’ajuda, i no la crítica, de les institucions de la infància”. Així de fàcil. O no.
5 de juny del 2024
Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra
La Neus Rossell, mestra de música i humorista -de l’escamot del Búnquer, de Catalunya Ràdio- ens obsequia amb un llibre ocurrent i divertit: “Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra” (Rosa del Vents, 2024).
En una cinquantena de píndoles breus fa un recull de les situacions més habituals en la dinàmica educativa del país. I ho fa amb coneixement de causa, amb ironia, amb el convenciment que el sistema funciona però no tan bé com voldríem.
Desbrossa situacions i conductes del moment actual i posa al descobert tot un seguit de comportaments que no sempre ajuden al bon funcionament dels centres educatius d’aquest país, dins i fora del recinte escolar.El llibre és oportú, ocurrent i fa somriure… i pensar.
Em venen al cap un parell de comentaris al respecte. De petit un home gran veí de casa, quan em veia amoïnat per qualsevol fotesa, em deia “Roderic, pren-t’ho bé que malament ja hi va”. No ho vaig entendre fins al cap d’uns anys. Hi ha un acudit recurrent en relació al Departament d'Educació: en què es diferencia el Departament de la màfia? Resposta: la màfia està organitzada. Doncs això!
En una cinquantena de píndoles breus fa un recull de les situacions més habituals en la dinàmica educativa del país. I ho fa amb coneixement de causa, amb ironia, amb el convenciment que el sistema funciona però no tan bé com voldríem.
Desbrossa situacions i conductes del moment actual i posa al descobert tot un seguit de comportaments que no sempre ajuden al bon funcionament dels centres educatius d’aquest país, dins i fora del recinte escolar.El llibre és oportú, ocurrent i fa somriure… i pensar.
Em venen al cap un parell de comentaris al respecte. De petit un home gran veí de casa, quan em veia amoïnat per qualsevol fotesa, em deia “Roderic, pren-t’ho bé que malament ja hi va”. No ho vaig entendre fins al cap d’uns anys. Hi ha un acudit recurrent en relació al Departament d'Educació: en què es diferencia el Departament de la màfia? Resposta: la màfia està organitzada. Doncs això!
4 de juny del 2024
Carles Capdevila (2)
L’Oriol Montanyà recorda la mort, ara fa 7 anys, del Carles Capdevila. Diu que el trobem MOLT a faltar. I tant!
Com a petit homenatge, en totes les classes de lideratge recomana una de les seves conferències, on assegurava que la clau de l’èxit de qualsevol organització és tenir més emprenedors que emprenyadors. https://x.com/i/status/1796921349199237182
L’agost de 2015, un cop diagnosticat el càncer que el va tombar un parell d’anys més tard, va escriure un text antològic, exemplar (“Fa de mal dir que tens càncer”. ARA 30/8/2015), una mostra del periodisme de la sinceritat, la confiança, la fortalesa d’ànim i la intimitat trascendent. Un escrit que encomana esperança i fa una mica més planera la vida a persones que experimenten, com va dir ell, un “atac sobtat de realisme mèdic”.
Rellegeixo de tant en tant un llibre seu que m’encanta: “La vida que aprenc” (Arcàdia, 2017), amb un pròleg de 3 pàgines que és tota una lliçó de vida, que ve a dir en definitiva que l’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.
Com a petit homenatge, en totes les classes de lideratge recomana una de les seves conferències, on assegurava que la clau de l’èxit de qualsevol organització és tenir més emprenedors que emprenyadors. https://x.com/i/status/1796921349199237182
L’agost de 2015, un cop diagnosticat el càncer que el va tombar un parell d’anys més tard, va escriure un text antològic, exemplar (“Fa de mal dir que tens càncer”. ARA 30/8/2015), una mostra del periodisme de la sinceritat, la confiança, la fortalesa d’ànim i la intimitat trascendent. Un escrit que encomana esperança i fa una mica més planera la vida a persones que experimenten, com va dir ell, un “atac sobtat de realisme mèdic”.
Rellegeixo de tant en tant un llibre seu que m’encanta: “La vida que aprenc” (Arcàdia, 2017), amb un pròleg de 3 pàgines que és tota una lliçó de vida, que ve a dir en definitiva que l’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.
3 de juny del 2024
Revolta pagesa
Una autèntica revolta de la pagesia. Això va passar al mes de febrer, quan fins i tot milers d'agricultors, amb els seus tractors, van prendre la capital catalana.
Aquest dilluns els pagesos tornen a mobilitzar-se a les carreteres per reivindicar millores en el sector. Ho fan en un tall que es preveu històric i sense precedents. El sector pretén pressionar els estats i la mateixa Unió Europa en plena campanya electoral del 9-J.
“Quan fem arribar les nostres demandes a la Generalitat ens diuen que això depèn de Madrid i, a Madrid, que depèn d’Europa, així que ara mirem amunt i ens volem fer sentir”.
Amb aquestes protestes el sector reclama més seguretat alimentària en relació amb els productes importats de fora de la Unió Europa, que s'eliminin els impostos a l'energia als productors agraris i que se simplifiquin els tràmits administratius.
Són la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell d'Europa qui poden resoldre el problema, que no serà gens fàcil: el Parlament Europeu està dividit sobre la pagesia: la dreta culpa l'ecologisme i l'esquerra els baixos preus.
Europa es veu envaïda per productes del camp de tercers països molts més barats que els que es cultiven als estats de la UE.
S’ha d’ajudar els pagesos per fer front a la importació de tercers països que pressionen els preus a la baixa? Com?
El tema és cabdal. Va de sobirania alimentària, de protecció d’un sector de l’economia estratègic i de fer possible que pagesos i ramaders treballin i es guanyin la vida dignament.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).
La pedregada de dissabte passat va malmetre unes 800 ha del Penedès. L’hort que porto va quedar bastant tocat, fins el punt que només salvarem mitja collita d’hortalisses. Jo rai que sóc un horticultor de pa sucat amb oli. El drama desolador és el dels pagesos que han perdut la collita de raïm d’aquest any… i de la temporada que ve segons com.
Aquest dilluns els pagesos tornen a mobilitzar-se a les carreteres per reivindicar millores en el sector. Ho fan en un tall que es preveu històric i sense precedents. El sector pretén pressionar els estats i la mateixa Unió Europa en plena campanya electoral del 9-J.
“Quan fem arribar les nostres demandes a la Generalitat ens diuen que això depèn de Madrid i, a Madrid, que depèn d’Europa, així que ara mirem amunt i ens volem fer sentir”.
Amb aquestes protestes el sector reclama més seguretat alimentària en relació amb els productes importats de fora de la Unió Europa, que s'eliminin els impostos a l'energia als productors agraris i que se simplifiquin els tràmits administratius.
Són la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell d'Europa qui poden resoldre el problema, que no serà gens fàcil: el Parlament Europeu està dividit sobre la pagesia: la dreta culpa l'ecologisme i l'esquerra els baixos preus.
Europa es veu envaïda per productes del camp de tercers països molts més barats que els que es cultiven als estats de la UE.
S’ha d’ajudar els pagesos per fer front a la importació de tercers països que pressionen els preus a la baixa? Com?
El tema és cabdal. Va de sobirania alimentària, de protecció d’un sector de l’economia estratègic i de fer possible que pagesos i ramaders treballin i es guanyin la vida dignament.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).
La pedregada de dissabte passat va malmetre unes 800 ha del Penedès. L’hort que porto va quedar bastant tocat, fins el punt que només salvarem mitja collita d’hortalisses. Jo rai que sóc un horticultor de pa sucat amb oli. El drama desolador és el dels pagesos que han perdut la collita de raïm d’aquest any… i de la temporada que ve segons com.
2 de juny del 2024
Angela Davis
Llegeixo una entrevista a l’Angela Davis, filòsofa, escriptora i activista nord-americana, amb un titular lluminós: L’esperança és una disciplina. "Penso que l'esperança no es una emoció produïda per allò que és possible d'aconseguir, sinó que es tracta d'una disciplina. M'encanta aquesta idea de l'esperança com disciplina, perquè ens fa entendre que la nostra responsabilitat està també en generar esperança."
Filòsofa, política marxista i per sobre de tot lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació, nascuda a Birgmingham, Alabama, i això també és significatiu.
Té un do que sembla innat: la capacitat de transformar pensaments complexos en consignes per al gran públic.
Creu que és molt important fomentar una consciència històrica, imprescindible per arribar a entendre per exemple que els immigrants que arriben a Europa són una de les conseqüències del colonialisme, que ha impossibilitat que les persones que volen tenir una vida digna es quedin als seus territoris.
Creu que aquest és el principal problema al qual s’enfronta el mon actual. Els immigrants que venen de l`Àfrica i l’Orient Mitjà són les conseqüències a llarg termini del racisme que va inspirar el colonialisme a tot el món.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).
Filòsofa, política marxista i per sobre de tot lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació, nascuda a Birgmingham, Alabama, i això també és significatiu.
Té un do que sembla innat: la capacitat de transformar pensaments complexos en consignes per al gran públic.
Creu que és molt important fomentar una consciència històrica, imprescindible per arribar a entendre per exemple que els immigrants que arriben a Europa són una de les conseqüències del colonialisme, que ha impossibilitat que les persones que volen tenir una vida digna es quedin als seus territoris.
Creu que aquest és el principal problema al qual s’enfronta el mon actual. Els immigrants que venen de l`Àfrica i l’Orient Mitjà són les conseqüències a llarg termini del racisme que va inspirar el colonialisme a tot el món.
I Europa què fa al respecte? La Unió Europea és, ara mateix, com l’orquestra del Titanic. Segueix tocant la mateixa música mentre el vaixell s’enfonsa (Matteo Renzi, exprimer ministre italià).
1 de juny del 2024
Miquel, Martí… i prou. Per molts anys!
Algú va dir que potser la raó que tinguem calendaris i marquem la vida en anys radiqui que el mateix cicle brinda esperança. El rellotge anual pot començar a funcionar a qualsevol moment dels dotze mesos
Necessitem inicis frescos i noves oportunitats, i saber també que encara disposem de punts de partida, tot i haver-ne desaprofitat uns quants. .
A casa estem d’aniversaris. Avui el Martí en fa 26 i el dia 7 el Miquel en farà 28.
En el seu cas vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se i començar a donar voltes sobre un mateix.
No veiem les coses com són sinó com som. I jo els veig prou bé. Els desitjo un bon any, que portin una vida senzilla, que donin importància al que és bàsic, sense estrès i en pau interior.
Som el que recordem però alhora, no en tenim prou amb els records sinó que també necessitem tenir els fills a prop. Res no seria ben bé igual sense la seva presència.
Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, sense additius, ni colorants ni conservants. Tal com sou.
Poèticament parlant diria que
Necessitem inicis frescos i noves oportunitats, i saber també que encara disposem de punts de partida, tot i haver-ne desaprofitat uns quants. .
A casa estem d’aniversaris. Avui el Martí en fa 26 i el dia 7 el Miquel en farà 28.
En el seu cas vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se i començar a donar voltes sobre un mateix.
No veiem les coses com són sinó com som. I jo els veig prou bé. Els desitjo un bon any, que portin una vida senzilla, que donin importància al que és bàsic, sense estrès i en pau interior.
Som el que recordem però alhora, no en tenim prou amb els records sinó que també necessitem tenir els fills a prop. Res no seria ben bé igual sense la seva presència.
Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, sense additius, ni colorants ni conservants. Tal com sou.
Poèticament parlant diria que
tota la nostra vida es lliga a vosaltres
com en la nit les flames a la fosca-Per molts anys! Una abraçada immensa -que no de cortesia-.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)