La pregunta

"Estàs d’acord que Esquerra Republicana voti a favor de la investidura del candidat socialista a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures acordades?". Aquesta serà la pregunta que ERC traslladarà a les bases durant la votació d'aquest divendres, que servirà perquè el partit decideixi si investeix o no a Salvador Illa. Les dues respostes que oferirà el partit seran "sí" i "no".
Paul-Eerick Rummo, poeta i polític estonià , símbol de la resistència contra la russificació d'Estònia té un vers que ens pot ajudar a entendre-ho tot un mica millor, Diu: “Tot és una resposta, només cal saber-ne la pregunta”. Vers impactant que suggereix una pila de reflexions. Afegeixo unes quantes, a títol personal.
- Existeixen les preguntes trampa, i aquesta ho és, com també ho és preguntar a una criatura si estima més al pare o a la mare. Es fonamenta en mitges veritats o veritats a mitges.
- Les crisis, si no les gestiones bé, esdevenen desgràcies.
- En resum, ningú no ha posat remei a una cosa que es veia venir de lluny.
- Els enormes canvis del món no poden ser excusa per no saber on vas.
Vicent Partal (El principi d’autoconsistència: com Esquerra Republicana ha arribat a l’extrem d’investir Illa. Vilaweb 30/7/2024) parla del principi d’autoconsistència, que ve a dir que els humans no podem ser lliures de fer una cosa que és impossible, raó per la qual estem atrapats al present per les accions que hi va haver en el passat. Que és, exactament i al seu entendre, el punt en què es troba Esquerra Republicana de Catalunya.
Necessitem un impuls per superar els reptes que ens desborden a hores d’ara. Sortir de l’atzucac, del carreró sense sortida on som. I sense confiança, transparència, respecte i reflexió no anirem enlloc.

Mirar-se el melic

La Mònica Planas, sempre atenta a les xarxes, a les pantalles i a la vida, ens parla dels melics de recanvi (“Canviar-se el melic: l'esperpent més ridícul que corre per Instagram”. ARA 2/6/2024). La cosa no té desperdici.
Corre per Instagram una nova tendència estilística que és la prova definitiva de la tonteria humana a la qual sembla que vivim abocats. Delata fins a quin punt les xarxes socials contribueixen a la pressió estètica.
Algunes influencers han començat a promocionar calcomanies de melics per substituir el melic original i obtenir-ne un de nou en un lloc més adequat.
El melic original te l’has de tapar amb la cintura dels pantalons o la faldilla que portis. Després, agafes la calcomania i amb l’ajuda d’una baieta mullada te l’enganxes set o vuit centímetres més amunt del melic autèntic. L’efecte òptic del disseny de la calcomania, absolutament realista, crea l’efecte d’un forat en aquell punt. La intenció d’aquesta sobirana tonteria és crear la sensació que la persona és més alta.
Ara resulta que el lloc on tenim el melic també és un problema. No és estrany si tenim en compte que es tracta de generacions que només saben mirar-se’l. Potser per això necessiten tenir-ne tants de recanvi. Mirar-se el melic!

Educació i Rodalies

Neus Rossell no es talla ni un pèl: “Això de l’educació és com la Renfe, que cada vegada va més malament”. La mestra de música Neus Rossell i copresentadora de 'El búnquer' lamenta l'endarreriment de les adjudicacions de docents per part del Departament d’Educació.
Pilar Benejam també apunta ben amunt: “Molts responsables d’educació no han anat mai a una escola, únicament saben fer paperassa”. En una entrevista la pedagoga i mestra de mestres parla de la importància de la formació dels professors per a millorar el sistema educatiu.
Quatre de cada 5 mestres de primària no tenen prou nivell de català es publica al #TotEsMou3Cat
Gemma Ventura (Què passa amb magisteri. Catorze 20/7/2024) es pregunta com podríem millorar uns estudis que haurien de tenir més prestigi social i més exigència acadèmica. Aquesta és una de les claus de volta del sistema educatiu.
Hauria de ser la carrera més prestigiada i no ho és. ¿Per què tothom pot ser mestre i no tothom pot ser metge? Un article és una radiografia d’un ofici per saber què s’exigeix i què es passa per alt als futurs mestres.
Ni Educació ni Rodalies no funcionen bé, de fa anys. Són dos pilars, dues estructures d’estat imprescindibles, que empitjoren cada any que passa. Sap greu. I tots plegats ja estem patint les conseqüències que també enterboleixen el nostre futur.

Youtubers i influencers

Una de les figures de creació recent dins del panorama comunicatiu és la dels “youtubers” o “Influencers”. Una fauna molt diversa, amb molt d’intrusisme i papanatisme, de vol gallinaci, que arrosseguen milions de seguidors desvalguts i amb poc criteri i sentit comú en general.
En treuen profit de la banalitat i el postureig que les xarxes social possibiliten i, ja de pas, els que poden, es guanyen uns calerons, que bons són.
Sílvia Rosés es preguntava recentment per un fet curiós (Per què els 'influencers' van amb calçotets pel carrer? ARA 23/7/2024).
Comenta que ara just fa un parell d’anys va començar a despuntar una tendència que ja ha esdevingut una moda generalitzada. Consisteix en fer servir calçotets bòxers com a roba exterior, els homes però també les dones, especialment de la generació Z.
Fer exterior la roba interior discorre en paral·lel al fet de lluir pel carrer la roba d’estar per casa, en un moment en el qual, a causa de les xarxes socials, les fronteres entre el que és públic i el que és privat també han quedat totalment alterades.
Hanna Arendt, que afirma que el problema de la humanitat no són els autòcrates sinó aquells que obeeixen cegament.
Ramon Barlam, professor d’institut d’admirable trajectòria, reflexiona d’aquesta manera: als anys 70/80 els referents intel·lectuals a les aules de batxillerat eren Raimon, Martí i Pol, Jara, Chomsky, Hesse, Ecco, Orwell, Marcuse … Ara en són youtubers, influencers i rapers barroers que amb prou feines poden lligar una frase ben construïda. Què pot sortir malament ? La meva resposta: ben bé tot, a poc que badem més del compte.

Alçar el puny

Lourdes Parramon reflexiona sobre l’alçar el puny (Alçar el puny. ARA 21/7/2024), un tema d’actualitat ara que ja han començat el jocs olímpics.
El puny alçat expressa unitat, força o resistència. La imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis el fatxenda de Donald Trump.
El podi més famós de la història tenia tots els ingredients per esdevenir mític. Els dos medallistes negres (or i bronze) aprofiten el minut de glòria per mostrar múscul en el moment àlgid de la repressió racista, amb el cadàver de Luther King encara calent.
Duen guants negres, prestats a correcuita, i van descalços; signes de l’orgull i, al mateix temps, de les privacions de la població negra.
L’atleta australià Peter Norman, que va fer plata contra tot pronòstic, manté el cap dret i els braços caiguts, però no és neutral. Duu a sobre del cor, en senyal de suport, la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans (OPHR).
Peter Norman va ser, mai més ben dit, el blanc de la venjança institucional; perquè donava al conflicte una dimensió universal. Sumava, al clam del Black Power, el dels aborígens australians; molts no censats, privats pel sistema de qualsevol dret de ciutadania.
A Madrid, dies enrere, a la celebració de la copa d’Europa de futbol, uns quants jugadors no van tenir cap altra idea que reivindicar el Gibraltar espanyol. Quina ocurrència! Què curts de gambals i quanta ignorància. No saber comportar-se sempre és lamentable. Vergonya aliena!
A veure si estem de sort i aquests Jocs a parís veiem algun acte que valgui la pena en algun pòdium, que no serà fácil..
Alçant els punys pots copejar la lluna.

El cartell de la Mercè 2024

Totalment d’acord amb el @Marc_Serra. L’anunci de la Mercè és el millor curt de terror que he vist en temps. Bravo. https://x.com/Marc_Serra/status/1815341298666099068
Sí, sí, tots sabem que per adormir una criatura el que cal és portar a casa els diables amb petards, focs artificials i soroll molt de soroll, els petits cauen rodó en un somni profund. De debò debò. Que potser no s’atreveixen a dir-nos com ha acabat la mare de la criatura?
La polèmica ja està servida ¿desvinculat de la cultura catalana i semblant a una pel·lícula de por? La imatge que il·lustrarà les festes de Barcelona ha rebut la crítica de molts internautes.
La Mònica Planas hi veu una celebració de la festa ambivalent, amb connotacions de pel·lícula de terror, que juga subliminarment amb elements de violència i crueltat. Més que ganes de festa et deixa amb el cor encongit i et recorda que alegria i fatalitat conviuen sempre a la ciutat.
Em fa l’efecte que han perdut l’oremus i que se’ls ha anat el tema de les mans. Un cartell és una cartell i si li vols donar un format audiovisual el que no pot fer és un curt de por.
Molt modernets a l’ajuntament de BCN Talment com amb els pessebres que no són pessebres. Una cagada monumental.

Lacamala - LaKamala

Kamala Harris ja té el suport de prou delegats per assegurar-se la nominació del partit Demòcrata. La vicepresidenta dels USA fa el seu primer míting de campanya: "No retrocedirem", la seva pròpia versió del "no passaran" (Antònia Crespí Ferrer. ARA 23/7/2024).
Kamala ha posat fi a la desorientació en la qual semblava sumit el partit després de l'atemptat contra Trump i ha tornat a la càrrega. "[Com a fiscal] em vaig enfrontar a delinqüents de tota mena. Depredadors que abusaven de dones. Estafadors que enganyaven els consumidors. Tramposos que se saltaven les regles per al seu propi benefici. Així que escolteu-me quan dic: conec el tipus de persona que és Donald Trump".
Kamala Harris, l'antítesi de Trump que pot liderar els demòcrates en el moment més difícil. "Prometo que faré tot el que pugui per unir el nostre partit i el nostre país", ha assegurat. Paraules de reconciliació en una societat cada cop més armada i més polaritzada.
Com diu Josep Ramoneda, tots ens la juguem als EUA. Si el Partit Demòcrata no se’n surt, si la ciutadania no reacciona, entrarem en una fase extremadament delicada, amb la humiliació d’Europa com a objectiu compartit de russos i americans.
Hi ha uns Estats Units que porten dècades sentint-se víctimes d’un declivi econòmic i cultural, i paradoxalment és el candidat republicà qui ha sabut arribar a aquesta Amèrica i explotar les seves emocions.
Amb la lliçó apresa del 2016, els demòcrates ja saben que no han de cometre l’error de Hillary Clinton de menysprear Trump ni els seus votants.

Gotes d’aigua

En Xavier Bertral (El llarg viatge d'una gota d'aigua. ARA 7/7/2024) ho explica amb tota claredat: L'aigua és el constituent majoritari de la pluja, els mars, els llacs i els rius. En aquesta època d'escassetat, busquem la bellesa del preuat líquid a la nostra vida quotidiana
Aquest any l'aigua ha estat en boca de tots. En un món on l'aigua és cada cop més valuosa resseguim el camí de les minúscules gotes en el nostre dia a dia, on trobem bellesa i encant.
El que vivim a Catalunya és un reflex del que viu el món on l'aigua s'està convertint en un dels béns més buscats i desitjats.
Segons dades de Nacions Unides les sequeres podrien afectar més de tres quartes parts de la població mundial el 2050.
Actualment hi ha més d'una quarta part de la població mundial que afronta un estrès hídric molt greu. El que passa aquí, passa arreu i els experts alerten que "el planeta encara una crisi de l'aigua sense precedents". Més clar, l’aigua.

La feina o la vida

El filòsof Byul Chul-Han parla del capitalisme del rendiment i l’autoexplotació, venuda com a realització personal, i del lleure del consum.
Ignasi Aragay (La feina o la vida? ARA 30/06/2024) ve a dir que la disjuntiva entre feina i vida no tenia sentit en el món rural d’antany. Anaven de bracet, ben entrellaçades. És a la ciutat, en l’època industrial, quan el temps de treball es va passar a mesurar amb el rellotge. Tot això va portar a una progressiva separació entre temps propi i temps laboral. El treball es va anar regulant fins a arribar a la conquesta sindical de la jornada de vuit hores.
Avui, via internet, mòbil o ordinador, la frontera entre feina i vida s’ha tornat a difuminar. El teletreball fa que la llar també sigui la nostra oficina. A ciutat o a pagès, el resultat ara és un multitasquing estressant, una creixent fatiga mental i física, amb les conseqüents crisis d’ansietat, de parella i familiars.
La feina o la vida? La pregunta torna a ser pertinent, com un derivat d’aquell juvenil i festiu «treballes o estudies?». Avui qui té feina treballa (molt), no parem d’estudiar (ens hem de formar permanentment) i vivim (com podem), tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum de gestió personal complicada. Les feines qualitatives, creatives i en alguns casos ben pagades són les menys acotades per un horari.
Sara Berbel (No vull anar a la feina. ARA 14/7/2024) constata que no coneix cap persona que no hagi sentit algun dia un rebuig intens a haver d’anar a la feina, per més que aquesta sigui apassionant i creativa. Però una cosa és sentir-se incapaç d’anar a treballar esporàdicament i una altra és que es converteixi en un sentiment estable i permanent a les nostres vides.
Una quarta part dels empleats pateixen tristesa diària per causa del treball i, encara pitjor, el 36% reconeixen un grau important d’estrès quotidià.
El resultat és que només un 9% de les persones treballadores al nostre país es consideren compromeses amb la seva feina i les baixes laborals augmenten per l’empitjorament de la salut mental. Aquest és un dels factors que provoca una productivitat tan baixa. Sembla ser que no existirà productivitat si no cuidem la salut de les persones treballadores. El binomi economia-psicologia esdevé clau. La feina, doncs, pot dignificar i també embrutar la vida.

Lluna plena (2)

Nit de lluna plena. Una colla d’amics reprenem el bon costum de fer una caminada nocturna i sopar al ras, caminada i sopar de pleniluni. El sopar a la intempèrie d’ahir, al costat de l’església parroquial de sant Pere Molanta.
Recordo la lectura de la novela juvenil Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. I el disc La cara oculta de la lluna de Pink Floid. També la novel·la "1Q84", de Haruki Murakami, un viatge pel món de les dues llunes, amb els dos mons, 1984 i 1Q84..
Marià Manent també en parla, amb veu poètica naturalment,

Som tres: la lluna, jo

i l'ombra que em segueix.

Hi ha moltes més referències musicals a la lluna:
La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida i la mare no vol..
Mike Oldfield ft. Maggie Reilly - Moonlight Shadow https://youtu.be/e80qhyovOnA
Audrey Hepburn Moon River https://youtu.be/0BfUDyvdTSE?si=zJazwVXprBvSrOmM

Mecano. Hijo de la luna https://youtu.be/OwGG5fX7bxY?si=I-q2DbIWeDm57GsB    
El Toro y la luna (Ese Toro Enamorado de la Luna) La Luna y El Toro Enamorao, Copla Española https://youtu.be/j5sKEMffoC8?si=DmNUjh3J0UIdSOcY
És coneguda la influència e la lluna a l’hort https://www.lestol.cat/blog/la-lluna-i-lhort
Els torellencs tenen el sobrenom de “pescallunes”. Volien pescar la lluna a l'aigua amb un cove. Quan la tenien dins el cove i l,aixecaven la lluna s’esmunyia entre les escletxes de les sargues.
En la cultura grecoromana la lluna està representada per una deessa: Selene. Sens dubte, no és casualitat que estigui associada a la feminitat: la lluna és cíclica i el seu període té una durada de 28 dies, gairebé el mateix que el femení. De la lluna n'han dit que era misteriosa, traïdora, estranya, solitària, distant, cara-girada i sagnant.
La lluna plena també em fa pensar en la lluna, una exalumna meva que, acabada d’arribar de la Xina, es va passar més de mig any sense obrir boca fins que, de cop i volta, va començar a parlar correctament fins i tot amb frases subordinades. Quin ensurt!
Ens espia o ens il·lumina la lluna? Dubte etern i irresoluble.
Podem estar de bona o de mala lluna, a la lluna de València...
Ens captiva, ens atrau i ens condiciona, encara que no en siguem conscients, tot i que, atrafegats com anem, molts cops ni la veiem.

Turistes!

El turisme està imparable: un 2024 amb xifres de rècord. Passada la pandèmia de la covid, el turisme internacional comença aquest estiu amb unes xifres sense precedents.
Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), la indústria turística internacional recuperarà durant el 2024 els nivells registrats abans de la pandèmia. Segons apunten, el volum de viatges continuarà recuperant-se gràcies, entre altres factors, a “l’alliberament de la demanda reprimida restant, l’augment de la connectivitat aèria i una recuperació més sòlida dels mercats i destins asiàtics”.
Abans de la pandèmia, el sector turístic global havia experimentat un creixement pràcticament ininterromput durant dècades. L’estat espanyol el visitaran 72 milions de persones, 18 dels quals faran cap a Catalunya. Una gentada!
Ho llegeixo a l’editorial de la Fura. No ens enganyem, el turisme de masses existeix perquè el fem entre tots. Per què el turisme ens molesta quan el rebem, però no quan el fem?
Perquè no hi ha diferències entre viatjar i fer turisme, no ens fem trampes al solitari.
Hem comprat que agafar avui un avió per anar i tornar de Roma en dos dies ens fa més feliços… i així ens va.

El turisme està desbordat i genera molts problemes socials perquè a Espanya mai hi ha hagut cap política turística. Tot val perquè vinguin més turistes. És un turisme de poc valor afegit, basat en quantitat i no en despesa mitjana. I té el gran avantatge que no requereix gaire inversió ni esforç, perquè s’aprofiten els recursos existents (sol i platja). Un despropòsit.
Toca per tant arremangar-se i buscar la manera de posar-hi límit, d’inventar-nos altres maneres menys egoistes d’invertir el nostre temps i els nostres diners. Que no serà fàcil.

Literatura eròtica

El primer llibre de literatura eròtica amb una certa vàlua literària que recordo haver llegit, cap a la meitat dels anys 80, és “Els quaderns d’en Marc”, un anònim atribuït a Manuel de Pedrolo (edicions El Llamp, col·lecció La cuca al cau, 1985). Amb una parrafada inicial premonitòria: Catalunya serà eròtica o no serà!
Després en vindrien d’altres, dels germans Miranda i les germanes Quintana, i algun exemplar de La Sonrisa Vertical -una col·lecció literària de Tusquets Editores-.
El darrer, que m’han passat i que tot just acabo de llegir, Sexe fora de norma (Literatura eròtica feminista. Raig Verd, 2022).
Cada llibre és fill de la seva època. Els germans Miranda i les germanes Quintana, ja caducs. El sexe fora de norma, contemporani i alternatiu, ja incorpora totes les novetats LGTBI+. Els quaderns d’en Marc, clàssic i consistent, amb un llenguatge ric i precís.
Literatura eròtica, que no porno, amb vàlua literària. Diuen que cal llegir-la d’amagatotis, i amb una sola mà i en una posició no del tot còmoda… Diria que no és ben bé això.
Posats a triar em quedo amb Els quaderns d’en Marc. Sóc del 60. L'edat no perdona.

Atacs de falsa bandera

Aquests dies, a resultes de l’episodi dels cartells d’ERC dells germans Maragall, es parla tot sovint dels atacs de falsa bandera, de la guerra bruta, de les notícies falses… que segurament sempre han estat una pràctica bruta i sense justificació però que en el present, i gràcies a la proliferació d’eines digitals i de persones sense escrúpols disposades a tot, convençudes de què tot s’hi val, ens estan portant a límits insuportables.
La vida política, les relacions entre partits i organitzacions socials, entre països, es degraden amb aquests tipus de pràctiques perverses. I, tot plegat, en benefici de l’extrema dreta i del seu entorn.
O hi ha un canvi real de tendència i una regeneració democràtica, que vol dir que els partits i organitzacions socials es comprometen a esmenar la plana i arraconar aquestes pràctiques de desinformació, de desprestigi i d’odi, o acabarem malament tots plegats.
Totes les banderes són un tros de drap, cap no hauria de ser falsa i ni a la política ni a la vida es pot tolerar el tot s’hi val. Ens hi va la vida.

TRUMPada

Vicent Partal ja es pregunta, en relació a l’atemptat patit per Donald Trump (Trump i la descivilització que ens assetja. Vilaweb 14/7/2024) com hi hem arribat, a aquesta espècie de depressió col·lectiva generalitzada que ens afecta personalment, ens fa posar de mal humor, ens torna esquerps i desconfiats, violents amb el que hauria de ser al nostre costat, desesperadament agressius?
Si avui Trump és viu és purament de miracle. El tret anava ben dirigit i segurament va ser un moviment instintiu seu que li va salvar la vida. Ningú no s’arriscaria a atacar amb tan poc marge de seguretat solament per aconseguir un efecte publicitari.
Si la victòria de Biden ja era molt difícil per culpa dels problemes que té, ara ja és impossible. Les conseqüències terribles de la seva reelecció es faran sentir arreu del món, molt especialment a la nostra vella i esgotada Europa.
L’atac contra Trump no és cosa excepcional als Estats Units: Reagan, Roosevelt, Lincoln, Garfield, McKinley, Kennedy, Martin Luther King i Malcolm X també van ser tirotejats i en el pitjor dels casos, morts.
Cap magnicidi és justificable. A Europa tampoc no estem al marge. L’assassinat d’Olof Palme va marcar un punt d’inflexió i va fer canviar moltes coses.
No li vull cap mal al pinxo del Trump. Amb que passés una bona temporada al llit a 40 de febre ja en tindria prou. A cagar a via!

Ambulàncies

Quarts de 9 del matí. Un parell d’ambulàncies davant de casa, La veritat és que no s’han estat de res i han ocupat el carrer, han impossibilitat l’accés a un parell d’aparcaments i de garatges, i això tot i poder aparcar en una zona pròxima de càrrega i descàrrega. Com a les pel·lícules!
Des del terrat de casa vaig veient com alguns veïns surten al carrer i s’interessen per saber el que passa. Al cap d’uns minuts apareix la comitiva sanitària amb un veí en cadira de rodes, el pugen a la camilla i se’n van, talment com si no hagués passat res.
Ha estat un episodi poc habitual. La tranquil·litat del carrer de l’Ateneu, banda muntanya, entre Amàlia Soler i Parlament, s’ha vist alterada per uns minuts.
Tot el veïnat va envellint. La Carme, el Josep i l’Enrique ja no hi són i la resta ens anem fent grans sense aturador. L’alternativa és molt pitjor, això també és cert.
Som mamífers curiosos. La curiositat, ni que sigui barrejada amb una mica de safareig, sempre és saludable. Al capdavall, i filosòficament parlant, som amb els altres.

L’escenificació del retorn. Benvinguda i benvinguts!

Totalment d’acord amb Ignasi Moreta: L'escenificació del retorn (pancarta, bandera, roba informal, ambient de cau…) no ha sigut bona. Confiem que el retorn de Puigdemont, Comín i Puig sigui aviat i sàpiguen trobar el to.
La bandera palestina i no la suïssa, el xampany a raig -talment com als podis ciclistes o de les grans curses automobilístiques- totalment fora de lloc, gairebé esperèntic.
Les formes són importants, i molt. I no val a badar.
Com diu Toni Aira aquest retorn és de doble alegria i de doble tristor, tot alhora. Alegria pels exiliats que ja han pogut tornar. Per ells i per la seva família i amics. I tristor pel que han hagut de patir injustament i per la revenja que encara perdura i que fa aquest retorn incomplet.
Voldria que es materialitzés el desig de Francesc Marc Álvaro, que em temo que no serà fàcil: “aprofitem el moment amb intel.ligència, al servei de tothom”.
Benvinguda i benvinguts!

El moviment lent o "Slow"

El moviment lent o "Slow" és un moviment ideològic i cultural que s'oposa a la cultura de la immediatesa i la rapidesa d'obtenció de les coses per sobre de tot, donant importància a la qualitat, l'amabilitat, la humanitat i l'apreciació de les coses simples per sobre de les pressions modernes.
Promou viure la vida sense presses per aconseguir una millor qualitat de vida. S'oposa al menjar escombraria, el turisme de masses o el consum creixent i desmesurat.
Inscrits en aquest moviment estan, per exemple, el slow food i l'educació lenta. S'incorpora també a àmbits com l'agricultura, l'urbanisme, l'arquitectura, la indústria, la mobilitat, el disseny, la moda, el consum, la criança i el sexe, entre d'altres, en forma de contracultura.
Des de 2015 una colla d’amics fugim del turisme de masses i anem a destins d’interior practicant un turisme sostenible i respectuós. Un turisme slow que permet connectar amb les persones i l’entorn, gaudir de la natura, el patrimoni, la història i la gastronomia que ofereixen aquests indrets.
La Fatarella (2015); la Morera de Montsant (2016); la Garrotxa (2017); el Solsonès (2018); la pandèmia (2019); Tregurà (2020); Olost (2021) [“on van aquests amb les maletes!”]; Falgars (2022) i Maçanet (2023).
Aquest estiu anirem al Matarranya i molt em temo que el panorama que ens trobarem no serà ben bé el que ens pensàvem. Llegim que els empresaris del Matarranya demanen que es reguli la saturació de places turístiques, i això és simptomàtic. Ai, ai, ai!

Toni Matas

S’ha mort Toni Matas, pioner del multimèdia a Catalunya i gran innovador digital. Va impulsar Barcelona Multimèdia en què popularitzà els jocs d'Ot el Bruixot.
Amb Picanyol va convertir una Bíblia per a infants en rècord mundial de vendes i ara treballava per facilitar l'accés a la intel·ligència artificial.
Fa un anys Toni Mata i en Picanyol van venir a Vinseum a presentar la seva obra. A casa, amb els fills entusiastes dels Otijocs, no hi vam faltar.
Es troben a faltar els Otijocs, l’alternativa intel·ligent als videojocs. I és que a la vida, com als Otijocs, tots som prudents, valents o temeraris.
Com diu la Roser Vernet: vas acumulant absències fins al moment que l’absent ets tu.
O com diu la dita popular: bona nit i bona hora… i bona mort quan sigui l’hora.

Botigues de barri. En defensa del comerç de proximitat

Sóc un ferm defensor del comerç de proximitat. Comprem les fruites, hortalisses i tot el que podem en mercats i comerços de proximitat. Ben poques compres faig per internet i evito sempre que puc les franquícies i les grans plataformes com ara Amazon. A la porra la globalització mal entesa!
Aquest és el text que acompanya un breu videoclip, “Pequeñeces” (2 minuts) . Val molt la pena veure'l. https://ja.cat/foteses
“I és que moltes vegades no som conscients de com aporta el petit comerç al teu carrer, al teu poble, ciutat, país. Les moltes coses que fem (algunes invisibles) pel lloc on decidim aixecar la persiana.
El desigual de la nostra competència, el cru que és el mercat on ens juguem cada dia la supervivència.
Si ets de les persones que recolzen el “petit” comerç, moltes i enormes gràcies.”
Doncs això, a fer un consum responsable i de proximitat. Com a consumidors tenim el poder a les nostres mans.

Casa en flames. Montses

La Sílvia Soler la clava en el seu article (La família en flames. ARA 5/7/2024): crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden.
La història, molt ben escrita per l’Eduard Solà, és un retrat àcid, tendre, divertit i realista d’una família amb una casa espectacular a Cadaqués, que es reuneix forçada per la decisió de la Montse de vendre la casa. Com diu el director: tenen problemes de gent rica.
Els personatges femenins ens mostren obertament els seus defectes, que no són menors, però l’espectador es veu inclinat a mostrar-se comprensiu perquè són dones valentes i que pateixen. Els personatges masculins no tenen perdó de Déu, que ja és bastant habitual.
Hi ha tantíssimes Montses al país (i la majoria sense casa a Cadaqués): dones que han fet de la maternitat el paper principal de la seva vida; dones que ho donen tot, sovint de mala manera i més del que els altres demanen; dones que s’han sentit enganyades, estafades, poc estimades. Dones que, en algun cas, reuneixen el valor per dir com se senten i que poden rebre una resposta com la que deixa anar la filla de la Montse: “jo em pensava que estimar era donar sense esperar res a canvi”. Serà possible! Tota una lliçó de vida!Hi ha un escrit de la Maria Mercè Roca (Montses, 2012) que és una delícia. Val molt la pena: https://ja.cat/montses

Tota una dona? Primera dama? En la mort de Marta Ferrussola

S’ha mort Marta Ferrusola, a 89 anys. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya i d’una marcada fe religiosa, sense haver tingut mai cap càrrec directament polític, Ferrusola va esdevenir una persona molt influent durant els vint-i-tres anys de la presidència del seu marit.
No existeix el títol de primera dama a la política catalana, però si algú va fer mèrits informals per ostentar-lo va ser durant 23 anys Marta Ferrusola.
Durant la presidència del seu marit, va tenir una presència constant en la vida pública i va ocupar diversos càrrecs honorífics i de caràcter benèfic, sempre a l'ombra del seu marit, sobre el qual exercia una innegable influència.
L’any 2017 fou encausada en l’anomenat cas Pujol, juntament amb la seva família, per haver acumulat un patrimoni desmesurat directament relacionat amb percepcions econòmiques derivades d’activitats corruptes.
L’educació de la prole, 7 fills i filles amb una sensibilitat social de perfil baix -molt baix- per dir-ho suaument i sense ofendre a ningú, sembla obra seva en bona part.
Barrejar la família amb la política i els negocis és molt perillós i pot acabar molt malament, com és el cas.
“Pobres fills que han hagut de patir la càrrega feixuga de ser fills de qui són. Tots amb una mà al davant i l’altra al darrere”. Tots ells encausats, i no només per ser qui són sinó també per les seves pràctiques delictives i mafioses.
No tinc cap animadversió a la família Pujol - Ferrussola però tampoc cap apreci, més enllà del respecte que es mereixen com tothom.
Sempre em quedarà el dubte de com seria aquest país si l'any 1980, quan Josep Benet fou cap de llista en les eleccions al Parlament de Catalunya pel PSUC, hagués arribat a la presidència de la Generalitat, en lloc de Jordi Pujol -i Marta Ferrussola-. Tant de bo hagués estat així. Possiblement tindríem un país més en sintonia amb els meus ideals. O no.

Facis el que facis…

Llegeixo un tuit de l’Eva Piquer. “Facis el que facis, hi haurà un moment en què els fills et diran que ho hauries d'haver fet al revés”. De ben segur.
Se m’acudeixen uns quants pensaments relacionats amb el fer. Dels que fan pensar.
Facis el que facis, fes-ho ben fet.
Facis el que facis, la cagaràs ( Tiburón)
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida ( Eva Piquer)
Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d’hora te n’oblidaràs (Flannery O’Connor)
Fe no és esperar, fe no és somiar….

Reformar una casa

Reformar una casa, a fons, fer caure parets i envans, ampliar la superfície i remodelar les estances és una tasca titànica, engrescadora, il·lusionant… i molt cara. És per això que una empresa d’aquesta envergadura s’entoma poques vegades a la vida.
Avui iniciem, ja en ferm, la reforma de la casa d’Amàlia Soler, amb un retard considerable sobre el calendari inicial. Un parell d’operaris ja han començat a fer caure envans i desmuntar instal·lacions.
Cada casa és representativa de la seva època. Aquesta casa, que en el seu moment ara fa unes quantes dècades s'amotllava als estàndards de disseny i confort de l’època, a data d’avui necessita una reforma, ampliació i millora. I és per això que ens arremanguem.
Una casa, diuen, ve a representar l'esperit, l’ànima, els gustos i la manera de veure el món dels seus estadants.
Portem quatre anys donant-li voltes però, tot just ara que ja tenim un projecte en ferm i un pressupost aprovat, tenim la sensació que comença el compte enrere. En catorze mesos tindrem una casa nova totalment remodelada. Serà casa nostra… si és que hi ha cases d’algú!

Els viatgers de la Gran Anaconda: darrer viatge.

Ahir dissabte "Els viatgers de la Gran Anaconda" va fer el seu darrer viatge. Observant el món amb les orelles, com de costum. A Catalunya Ràdio.
Aquest cop és el món el que transita per davant nostre mentre l'observem des d'un "hide" (amagatall), al canyet per a voltors de la finca Les Vinyes, a l'Alt Empordà. I en companyia del doctor Martí Boada, científic ambiental i geògraf, i Jordi Sargatal, ornitòleg, dos experts mediambientals que fan un diagnòstic del seu estat actual. "El moment és greu". Toca replantejar-nos el nostre paper en aquest bell planeta, la forma d'habitar-lo, els hàbits de consum, incloent-hi la manera de recorre'l per observar-lo.
Una bona manera de culminar els 28 anys del programa, de mirar-nos el món amb les orelles. Un periple extraordinari amb col·laboradors, viatgers i oients. Ha estat un viatge inoblidable des del sofà de casa. Gràcies Toni Arbonés!

Homes!

A la sala Zazie - Casal es pot veure “Ex-Husbands” (Ex-Maridos), de Noah Pritzker (2023). No és una pel·lícula memorable però sí que val la pena comentar-la.
Aquesta és la ressenya que apareix al programa: “Els pares de Peter es divorcien després de 65 anys junts; la seva dona l’abandona després de 35 anys de matrimoni i els seus fills, Nick i Mickey, diguem-ne que tenen la seva pròpia vida. Quan Peter es cola al comiat de solter d’un dels seus fills, s’adona que no és l’únic home en crisi d’aquesta peculiar família.
Ex maridos, la segona pel·lícula del director Noah Pritzker, aborda les crisis vitals i sentimentals de tres homes pertanyents a diferents generacions d'una mateixa família. Pritzker retrata amb habilitat els matisos de la masculinitat ferida i les dificultats per processar i expressar emocions profundes. En el seu retrat de la masculinitat, aconsegueix moments perspicaços i ben observats, despullant les vulnerabilitats i inseguretats dels seus protagonistes sense caure en estereotips.”
Comiat de solter, boda… en una illa mexicana paradisíaca. Personatges masculins, la meitat d’una mateixa família però de tres generacions diferents, que deambulen per la vida perduts, ferits, orfes… en contraposició als tres o quatre personatges femenins que tenen les idees molt més clares.
Un avi moribund, un pare emocionalment depenent de la seva exparella, un parell de fills -l’un que finalment surt de l’armari i l’altre que acaba de ser abandonat per la seva parella de la qual també encara està enamorat- i uns amics de joventut penjats que no tenen ni ofici ni benefici i que veuen passar la vida sense pena ni glòria. Homes que no paren de fumar, a mode de metàfora de la vida que es va consumint inexorablement, talment com els cigars que consumeixen compulsivament.
El panorama, desolador, connecta de totes totes amb el tema, de rabiosa actualitat, de les noves masculinitats i posa de manifest la feblesa, la desorientació, el desarrelament i la manca d’horitzons de molts homes a data d’avui. Homes!

Festivals d’estiu

Tenim un estiu ple de festivals de tot tipus, com de costum. I a tot arreu. A Vilafranca, aquest cap de setmana, el Vijazz.
Hem participat del festival EVA i també assistirem a un parel d’espectacles de petit format del Vijazz, a l’Èlia Lucas Quartet i al cicle nous talents. Tot de petit format i lluny de les massificacions. Al pot petit hi ha la bona confitura… i el pitjor verí!
No m’hagués comportat cap problema assistir al concert del Boss de fa uns dies a BCN o al de la Patti Smith, però tampoc no em cal, ja els escolto quan em ve de gust amb totes les comoditats del mon.

El 'banksying', la tendència tòxica entre les parelles

La Laura Moreno (20 minutos 22/6/2024) ens informa sobre el 'banksying', la tendència tòxica de moda entre les parelles:
Mai se sap quan acabarà una relació sentimental, i hi ha molts factors que poden desencadenar la ruptura. Tot i això, quan un dels dos planifica mentalment la fi sense dir-ho a l'altre es podria parlar de banksying. "És la mort lenta i silenciosa de la parella. Et vas desenamorant en silenci. És una pràctica supercruel".
Robbie Banks, anomenat Banksy, és un artista de carrer mundialment conegut per milers de pintures i autor de l'obra “Nena amb globus”, un quadre que ha fet la volta al món per la seva fama.
El 2018 el dibuix va ser subhastat per 1,8 milions d'euros i en el moment en què es va comprar el quadre es va autodestruir davant dels ulls de milers d'espectadors. Aquest esdeveniment no va ser una coincidència, el mateix Banksy va idear un mecanisme que va trencar el llenç una vegada va sortir del marc en què es trobava. Genial!

Es ven pis amb ocupes

Portals immobiliaris oferten habitatges ocupats a preus d’un mínim del 30% per sota del mercat. Aquesta és la crua realitat que destaca la Lara Bonilla (Es ven pis amb ocupes ARA 31/1/2021).
La llista de despropòsits durant la recerca de pis és il·limitada. Hi ha inversors a qui no els importa comprar-lo ocupat. No és habitual la venda d’un pis ocupat “però pot passar”. La venda de pisos ocupats està orientada a inversors bregats.
El negoci segueix sent el mateix: adquirir habitatges al preu més baix possible especulant amb persones a dins, l’expulsió dels quals forma part del cicle del negoci”.
La desocupació pot trigar de vuit mesos a dos anys, per la via civil. També hi ha altres mètodes més expeditius d’empreses que es dediquen, al marge de la llei, a fer fora els ocupes. Empreses com “Desocupa” i d’altres que ja han tingut denúncies per coaccions i ús de la força i la intimidació per expulsar persones d’un habitatge, i això és un delicte.
Com va ser una infàmia i una oportunitat perduda la no conversió de tots els actius immobiliaris “tòxics”, en possessió de les entitats financeres rescatades amb els diners públics, en pisos de protecció oficial a l’abast de tots els ciutadans.
Una vergonya. Com les lleis hipotecàries que permetien les clàusules abusives. Com tot el sistema capitalista especulador i criminal que deixa als marges a tanta i tanta gent sense recursos.

L’electra. Una experiència quasi religiosa

Hem estat uns quants dies sense llum, més ben dit amb mitja casa sense electricitat. Les pluges de dies enrere sembla ser que han estat les responsables.
Les pluges i l’industrial que fa 33 anys va fer la instal·lació elèctrica de la casa... No és que no fes una bona feina, no. Va perpetrar un nyap i, cada cop que hem tingut alguna avaria, l’hem hagut de maleir.
La intervenció dels dos operaris d’ahir, antològica. De manual. Després d’una presa de contacte d’1 a 2 del migdia per part d’un d’ells, tot semblava que seria bufar i fer ampolles, no pas al meu entendre (digueu-me pessimista).
A 2/4 de 4 l’operari va prendre consciència de la magnitud de la tragèdia i va fer un SOS al seu col·lega, que es va incorporar d'immediat al front. A partir d’aleshores i fins a les 7 de la tarda es va constituir un escamot (els dos electricistes i jo mateix com a noi dels encàrrecs: "dóna el llum, desconnecta el magnetotèrmic, porta l’escala…") lampista d’intervenció immediata.
Tres hores i mitja de feinejar muntant i desmuntant mitja dotzena de caixes elèctriques, d’empalmar i desempalmar desenes de cables de diferents colors, d’especulacions i d’intriga.
No hi havia manera de fer arribar l’energia elèctrica a tota la casa. Es parlava de fases, de toma de terra, de fugues, de caixes, de cables humitejats…
Cap a quarts de 7, poc abans de l’hora de plegar, els nervis i els renecs van fer acte de presència, amb algun recordatori pel lampista (i la mare del lampista) que va fer la instal·lació el 1991. S'acostava l’hora de plegar i els operaris es temien el pitjor.
Però, de cop i volta i sense previ avís, a les 18h59’, es va obrir el cel. Es van encendre tots els llums de la casa i el diferencial ja no va saltar més. Alegria continguda, amb algun hurra llargament esperat per part meva. Estàvem salvats, la reputació dels electricistes i el confort dels estadants de la casa. Tan fàcil que hagués estat dir “Facis la llum”... i la llum es va fer.

El fil d’Ariadna

Les rutes de navegació informàtica normalment es troben horitzontalment a la part superior de la pàgina. Proporcionen enllaços a cada pàgina prèvia a través de la qual l'usuari ha navegat per arribar a la pàgina actual. La ruta de navegació mostra el camí o ruta que ha de seguir l'usuari.
El terme francès “ fil d'Ariane” prové d’una evocació de la mitologia grega del fil que Ariadna va deixar a Teseu per tal que pogués trobar el camí de sortida del laberint del Minotaure.
Van passant el dies i vivim immersos en el desconcert, però confiant que hi ha un fil d’Ariadna que es va descabdellant de manera invisible per sortir del laberint. O no?