Estem encallats

L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 (Estem encallats. Pel darrere). “El moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Deia també que el nostre país, la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis, i pel grau de dificultats del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d'acord sobre quina és la sortida del sot ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses.”
No estem pas millor a data d’avui, a les portes d’unes altres eleccions catalanes, i ho dic sense donar per bona la llei de Murphy -tot allò que pot empitjorar empitjorarà-.
Pau Vidal dies enrere esmentava dues mancances de l’esquerra independentista: la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua.
Eva Piquer (Catorze, novembre 2014) avisava de l’error de creure’ns millors que els nostres adversaris. Esquivar la temptació de la superioritat moral sembla la postura més intel·ligent.
L’aprenentatge terapèutic diria que és això, aprendre a garrotades. O ni així.