Cantar la canya a Ramon Gener

He assistit a un bon grapat de presentacions de llibres. La d’ahir -Ramon Gener va presentar Vilafranca la seva novel·la “Història d’un piano”-, va ser la més accidentada, inversemblant i naïf que recordo.
Engeguem ¼ d’hora tard. L’autor s’ha perdut -culpa del nostre municipi que no té aparcaments a l’abast- i a sobre en arribar a l’Escorxador la periodista de Penedès Televisió li reclama una breu entrevista, tal com d’altra banda es fa sempre encara que no estigui escrit enlloc. Ja ho veieu, la culpa sempre és dels altres.
Li comunica al presentador, el Miquel Villalba, que li havia de fer de teloner i que havia de comentar els aspectes essencials de la novel·la i donar pas a la intervenció de l’autor, que no li calen els seus serveis, que ja ho té tot controlat, i posa la directa, amb la sala d’actes plena de gom a gom. Els autors mediàtics sempre arrosseguen molta més concurrència.
Mitja hora llarga de monòleg i vint minuts de preguntes del públic, en bona part coneixedors de la seva obra televisiva, radiofònica i literària i que majoritàriament l’ensabonen amb escreix. En acabar, una cua immensa de públic esperant pacientment la seva hora.
Les referències que personalment tinc de Ramon Gener són escasses. Em van agradar molt els seus “Òpera amb texans” i “This is art” i només he llegit “L’amor et farà immortal” (ARA llibres 2016), un llibre de lectura fàcil farcit de referències musicals, històriques i mitològiques, de to divulgatiu. Ara, després de sentir alguns comentaris del Ramon, sí que tinc curiositat intel·lectual i bel·ligerant pel seu contingut.
Comença la seva presentació, la darrera de la trentena que diu que ja porta, amb una posada en escena ben estudiada i audaç, amb una bateria de recursos oratoris per tal de mantenir l’atenció del públic sense desvelar més informació de l’estrictament necessària i buscant de mil maneres la complicitat de l'audiència amb un objectiu clar: que en acabar la presentació tothom marxi amb el seu llibre sota el braç.
Diu no recordar el nom de l’entitat que ha gestionat la presentació, la qual cosa m'acaba de convèncer que la presentació és única i estàndard.
Pel que fa al contingut, unes quantes consideracions per part meva.
1- Quan, responent a una pregunta d’un assistent, es va veure obligat a parlar d’un parell de llibres excel·lents que tenen una trama semblant (el Jo confesso de Jaume Cabré i El violí d'Auswitch de M. Àngels Anglada) amb incomoditat va sortir per la tangent, donant a entendre que el seu llibre és una altra cosa, i que cap altre instrument musical és equiparable al piano. Fins i tot va insinuar que el Jaume Cabré estava neguitós perquè volia rebre d’immediat el seu llibre tan bon punt es va saber de la seva existència.
2- La voluntat de transcendència és del tot respectable però potser que no en fem un gra massa.
3- La línia divisòria entre la realitat i la ficció pot ser prima, naturalment. Fins i tot es poden dir mitges veritats. Mentides, no.
4- Quan es va pel món, ni que sigui pel rerepaís, cal ser respectuós i atent amb les persones amb qui tractes, més enllà de l’editorial a qui et deus.
5- L’ego pujat de to no és mai la millor opció, ni a curt ni a mitjà termini.
Per tot plegat em sap greu que una presentació amb bones expectatives va acabar amb mal gust de boca per part meva. Massa vuit i nous i cartes que no lliguen.
Em llegiré el llibre i, en acabar, faré la crítica. Tinc ganes de fer la comparativa amb el Jo confesso del Jaume Cabré, a tall d'exemple. Doncs això, que continuarà.