La promesa

Vaig a donar plasma al local social de cal Figarot. Una hora, tant sí com no. És una operació de més llarga durada que una donació simple de sang i, tot i que la durada temporal pot estar en funció d’algunes variables com ara la tensió arterial, ve a suposar una hora mal comptada que es diu ara.
Prenc lectura. L'opuscle “La promesa” (Jordi Llavina - La Cultural llibres 2016). Una edició amb motiu de la celebració del cinquè aniversari de La Cultural llibreria. Una història simple i ben travada, rodona i amable,
En paral·lel també estic llegint aquests dies “El temps de la promesa” (Marina Garcés. Nous quaderns anagrama. 2023). Al pròleg la Marina ja fa unes consideracions, a mode al·legat final. En trio unes quantes a continuació.
Les promeses ocupen un lloc poc important, avui. Fer-se promeses sembla un gest antic, un gest romàntic o cavalleresc. Fer una promesa vertadera s’ha convertit avui en un gest entre incòmode i inesperat.
Les promeses que no fem estan en els objectes que consumim, en la tecnologia que utilitzem, en les teràpies i els medicaments, en els manuals que llegim per educar més bé els nostres fills…
Però, com prometre res si posem el futur en perill? Aquesta és la pregunta del sentit comú: sense futur no hi ha promeses. De quin futur podem disposar si no ens atrevim a prometre’ns res?
La història ens diu que bona part de la humanitat ha estat exclosa de l’espai de la promesa: qui no disposa lliurement de la seva voluntat no pot prometre res a ningú. 

Molt trist tot plegat.