Conill a la "follow me". Jo confesso

D’anada cap a l’hort em trobo, sempre, un grapat (no menys de mitja dotzena) de conills que corren, del turonet que hi ha al costat de l’aparcament de vehicles al darrere del complex aquàtic de Vilafranca a la riera de Llitrà, a uns pocs metres, tot travessant el caminoi per allà on jo passo amb bicicleta. I ho fan juganers, com una rutina ja incorporada al seu quefer diari.
Més endavant, a mig camí entre la Bleda i l’hort, també hi ha una granja de conills. Una instal·lació moderna i funcional, amb els conills a la vista dins les gàbies metàl·liques.
Tot plegat em fa pensar en un episodi domèstic i culinari del segle passat, en un dinar d’amics, del 1991. La colla del 4t 1a i el 5è 1a del número 2 del carrer misser Rufet dinàvem amb una colla d’amics, una mitja dotzena si no m'erro, al 4t 1a.
De 2n plat al 5è 1a havíem cuinat un parell de conills al forn amb verdures. Al moment de portar la safata del pis de dalt al pis de sota, en petit comitè (Titina, Miàmia, Jordi Romeu i Roderic) i amb tota solemnitat i gaudi (la Titina, capdavantera de l’expedició, anava dient “follow me, follow me” a mode de divertimento), just a punt d’arribar al replà del 4t 1a, el Jordi Romeu, portador de la safata, va perdre l’equilibri, la safata va volar pels aires i el conill es va escampar pel replà.
Moments d’estupefacció i nervis. Què coi fem ara? En pocs segons, i per unanimitat, vam resoldre el cas. A correcuita vam recollir el conill amb verduretes i el vam tornar a posar a la safata. Al capdavall, dèiem, només feia un màxim de 48 hores que s’havia escombrat i fregat el terra de l’escala.
Ens vam incorporar al dinar talment com si no hagués passat res. Nerviosos, això sí, i a l’expectativa del que pogués passar. En sentir algun comentari elogiós del conill, com ara “mai no havia menjat un conill tant bo!” no podíem fer altra cosa que mirar-nos furtivament i intentar no delatar-nos. Un bon dinar, en definitiva, i sense danys col·laterals. Una recepta irrepetible!
Diria que algun cop hem comentat en petit grup aquest episodi, que no de domini del tot públic. I reconec que el que vam fer és un acte insalubre, fins i tot deplorable i imperdonable, que no sé si s’hagués dut a terme a data d’avui però que en el seu dia es va perpetrar sense premeditació, ni alevosia, ni nocturnitat: teníem trenta anys!
El 27 de juliol de 2014 Jordi Pujol va fer un acte de contrició. L’expresident de la Generalitat va fer públic que la seva família amagava diners a Andorra i sense declarar a Hisenda.
Jo, avui 25 d’abril, també confesso aquest episodi i confio en la benevolència dels comensals, als quals no em puc dirigir personalment pel fet de no tenir la certesa de qui eren. El delicte en qualsevol cas ja ha prescrit però la confessió era del tot necessària. O no?