¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? La creació post mortem amb IA

Molt interessant, com sempre, l’article “Parlar amb els morts a través de la IA: una oportunitat o un risc?” (Mònica Planas ARA 14/4/2024).
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.