La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular.
I visca la mare que ens va parir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú