La dissonància cognitiva ve a ser, en psicologia i sociologia, l’estat de tensió produït en un individu quan dos elements cognitius són incompatibles entre ells.
Si no ho tinc mal entès, en política també es podria aplicar aquest estat. Ens ho posa fàcil bona part de la classe política estatal. Vindria a ser, i tenim exemples de manual als USA i a l’estat espanyol, la manca absoluta d’empatia i de comprensió envers els altres que no pensen com tu. Els republicans / demòcrates als USA i el suposadament d’esquerres / dretes en el nostre cas.
Als anys 30 del segle passat a Alemanya ja van patir les conseqüèncìes, amb el nazisme. Com a l’estat espanyol amb la càrrega contra la república i el cop d’estat franquista.
La Transició espanyola va deixar molts temes mal tancats “on tot ha passat de veritat i res és cert” que diria el Ju8lià de Jòdar (què bona la taula rodona d’ahir “Entre Guifré i Cervantes. Julià de Jòdar i la construcció de l’imaginari de la catalanitat subalterna”. Vilapensa’24. Julià de Jòdar, Jaume C. Pons Alorda i Josep M. Lluró. Auditori de Vinseum) i ja fa 50 anys que patim les conseqüències.
L’episodi d’aquest dies de Pedro Sánchez és el darrer d’una lluita pel poder destructiva, d’una guerra civil despietada entre poders i bàndols amb una classe política majoritàriament irresponsable que té Madrid, ciutat i comunitat, com a forat negre que tot ho engoleix i perverteix. I un estament poderós, les famílies que han manat des de sempre, amb una xarxa de mitjans de comunicació disposats a tot per tal de treure algun profit de la contribució a la derrota de l’adversari. És, un cop més, el “todo por la patria”. Mala peça al teler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú