No dispareu al pianista! En contra de la literatura fàtua. Va d’arquitectes, paletes i manobres.

Aquest apunt al meu blog ve a rematar els dos anteriors (No dispareu al pianista!, del 12/4/2024 i Cantar la canya a Ramon Gener, del 13/4/2024).
He llegit 99/443 pàgines del llibre (Història d’un piano. Ramon Gener. Columna, 2024) abans d’atrevir-me a dir la meva, que en tinc ganes.
Un centenar de pàgines en un llibre de 443 és un marge de confiança prou generós -com ara allò dels 100 dies de gràcia que es dóna als governs- com per a poder prendre partit.
Comento uns temes que em van quedar pendents al “Cantar la canya a Ramon Gener”.
1- La humanització d’un element, en aquest cas un piano és perillosíssima. I penso en la dels animals de companyia, a tall d'exemple. Atribuir a un animal o a un instrument musical qualitats humanes és inhumà.
2. Resulta que el llibre, editat en català i castellà, no està traduït segons l’autor. I doncs? Que potser escrivia cadascuna de les dues edicions simultàniament, cadascuna amb una mà? Va, home, va! ¿La imatge projectada durant tota la presentació, de l’edició en castellà, tampoc no era una una casualitat?
3- El paper dels premis literaris i la realitat editorial del país és, si més no, preocupant. A l'última edició de la revista La Directa (núm. 577, abril 2024) trobem un reportatge sobre l’edició independent, una espècie en extinció.
Es constata que la formació de grans conglomerats multinacionals com Planeta o Penguin Random House, que creixen a còpia d’absorbir altres editorials i publicar milers de volums, és determinant en l’evolució del sector dels llibres en català. Tanmateix, i per sort, això no ha aturat la proliferació de projectes de petit format, en molts casos capdavanters en qualitat i innovació.
Això ve a tomb perquè l’autor va insistir molt en què la seva obra va ser la guanyadora, entre els 51 exemplars i per unanimitat del jurat, del premi Ramon Llull 2024. No qüestiono la solvència del jurat simplement discrepo totalment dels seus comentaris a les xarxes. Jo mai no li hagués donat el premi.
En resum, que no m’ha agradat gens la novel·la que, tot i que entrecreua els grans esdeveniments de la història europea del segle XX amb la vida dels successius propietaris d'un piano Grotrian-Steinweg del 1915, ho fa amb una escriptura funcional i correcta però sense ànima, sense nervi, sense grapa, sense ganxo. Literatura fàtua, plena de presumpció, de vanitat infundada.

Ni de lluny es pot comparar amb el “Jo confesso” de Jaume Cabré, per més que el Ramon Gener s’hi vulgui comparar.
El millor de tot plegat, pel que fa a la novel·la del Ramon Gener, l’espectacle, el monòleg de la presentació en públic per part de l’autor, la campanya de promoció a totes les plataformes, mitjans de comunicació i xarxes socials. De ben segur que serà un dels llibres més venuts aquest sant Jordi doncs és el que es porta de fa uns anys.
Regaleu llibres però, sisplau, remeneu una mica que de ben segur que trobareu lectures molt més gratificants i de molta més vàlua literària.
A la literatura, com a la vida, hi ha arquitectes, hi ha paletes i hi ha manobres -com és el cas del Ramon Gener-.