Treballar per ser pobre

Els dimarts col·laboro una estona amb el Rebost Solidari. Cada setmana veig desfilar un bon grapat d’usuaris del servei. Homes i dones de totes les edats i de procedència diversa amb un denominador comú: la incapacitat per a subsistir autònomament.
De la quinzena de persones que han vingut aquesta tarda vull fer esment de tres casos concrets. Un jove d’una trentena d’anys que fa més d’una dècada que traficava amb algun tipus de drogues al parc del Tívoli i rodalies i que pel que sembla no ha sortit del bucle de la marginalitat. Una dona que treballa en un restaurant proper, amb qui ens saludem, i un home d’una setantena d’anys d’origen italià amb dificultats per fer-se entendre.
Tres històries entre moltes d’altres. Em sobta trobar la dona fent ús del Rebost. Poca cosa sé de la seva vida però si malgrat treballar es veu en la necessitat de demanar ajuda em fa pensar que és un cas flagrant del treballar per ser pobre. Lamentable i del tot habitual pel que sembla. Tenir una o més feines no garanteix el portar una vida “normal”, un nivell de vida digne.
Els nostres pares i la gent de la meva generació, feinejant, sí que hem pogut viure dignament. Comprar o llogar un pis, no haver de pidolar, facilitar els estudis superiors als nostres fills, fer vacances i viatjar…
Em pregunto quin futur espera les tres persones esmentades. El sistema capitalista, com denunciava l’Arcadi Oliveras, no té escrúpols, criminalitza i deixa als marges molta gent i comporta patiment, misèria i pobresa. Quina pena!