11 setembre. Fem de la necessitat virtud

Sóc del parer que la solució a un conflicte l'has de trobar amb el teu adversari.

Totalment d’acord amb el Joan Ramon Resina ( Crisi de lideratge. Vilaweb): “Un país on molts consideren execrable pactar res amb l’estat és un país atrapat en la paradoxa. D’antuvi en la paradoxa d’exigir solucions rupturistes sense comptar amb armes polítiques o militars perquè la declaració d’independència sigui performativa. De tant no comptar amb l’estat per a res, l’acaben descomptant, com si fos un malson del qual poguessin despertar-se a voluntat.”

D’acord amb els plantejaments de fons de l’Esther Vera a l’ARA: al revolt del bucle.
“Viure en bucle té avantatges. No s’avança, però és confortable. Sobretot quan es comença a veure venir el següent revolt i se’l reconeix perquè ja s’hi ha passat abans. La història d’Espanya és un bucle perfecte pel qual pugem i baixem generacions senceres.
Els progressos podrien arribar fent de la necessitat virtut si es reconeguessin algunes conclusions.
L’aritmètica parlamentària dona avui una oportunitat de negociació privilegiada després de molts anys. Avui no sabem si els polítics seran capaços de sortir d’un bucle que per a uns fa segles que dura i per a d’altres algunes dècades.”
L’Ignasi Aragay també ho té clar (Una negociació, dues derrotes. ARA 8/9/2023).
“Pedro Sánchez necessita retenir la Moncloa sigui com sigui: anar a unes noves eleccions és un risc massa alt (també per a l’independentisme). Espanya està girant cap a la dreta més dura (l’onada és mundial), un esperit contrareformista que el 23-J ha conjurat pels pèls. PP-Vox ja manen en la majoria d’autonomies, diputacions i ajuntaments. Tenen molt poder. Tenen un eco mediàtic fabulós. I a la justícia, l’alt funcionariat i l’exèrcit tenen una claca que els fa molta feina gratis: als inicis de la Transició se'n deia franquisme sociològic i encara existeix. Al PSOE li cal com el pa que menja la palanca del govern de l’Estat per evitar la involució total. Per això negociarà de debò, fent les giragonses discursives que calgui. Els pròxims mesos veurem fins on està disposat a cedir.
Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant d’un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d’una batalla, sinó d’una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a Espanya i l’independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot. Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé el punt mitjà entre ideals i resultats.”

“L'autodeterminació i l'amnistia necessiten una negociació seriosa i els partits han de demostrar que poden fer-la coordinadament. Generositat i mobilització: Això va de forçar l'Estat a abordar democràticament un conflicte polític. I sobretot va de guanyar.” (Xavier Antich. ÒMNIUM, 11/9/2023)