La digitalització a les aules i el fetitxisme tecnològic

Aquest dies s’han fet públiques un parell d’informacions en relació a la digitalització de les aules. Un estudi de la UNESCO “Tecnologia a l’educació. Una eina en quines condicions? ” que denuncia el fetitxisme tecnològic a les classes i un article a La Directa: “Una opció pedagògica irracional sense beneficis demostrats”. I tot plegat coincidint amb la decisió assenyada del govern suec d’aturar un programa de digitalització de les aules.
L’informe hauria de ser un canvi de paradigma, i fer entendre que algunes idees que s’han venut durant vint o trenta anys no tenien cap base empírica. És una advertiment molt seriós contra un discurs que hem sentit manta vegada aquestes últimes dècades, i que diu que el futur de les aules consisteix a omplir-les de pantalles.
Amb una conclusió demolidora que col·loca al capdamunt del resum: “Hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació.” I afegeix: “Molts d’aquests indicis provenen d’aquells que intenten de vendre’ls.”
En resum que una cosa és ensenyar als alumnes com funciona la tecnologia, i quins avantatges i perills té, i una altra impartir llengua, matemàtiques o naturals mitjançant aquesta tecnologia. I durant anys ens han fet creure erròniament que l’una implicava l’altra.
El penúltim paràgraf del resum del document: “Aquest informe subratlla la importància de viure amb tecnologia digital i sense; d’agafar allò que es necessita d’un pou enorme d’informació, i desestimar allò que és superflu; de deixar que la tecnologia doni suport –però mai no la suplanti– a la connexió humana en què es basa l’ensenyament i l’aprenentatge. L’enfocament s’ha de centrar en els resultats de l’aprenentatge, no en les entrades digitals.” No es pot escriure millor. (Josep Sala i Cullell. Vilaweb 21/9/2023 )
L’article de Laurence Vidal a La Directa és contundent també: La digitalització de l’escola és una opció pedagògica irracional perquè fins ara ningú ha demostrat que les pantalles millorin l’aprenentatge i, a més, els efectes d’aquests dispositius en els alumnes i els riscos psicològics i socials que se’n deriven comencen a ser prou evidents. Esgrimir l’argument de la modernitat és enganyós i poc creïble.
Doncs això, potser que aturem aquest fetitxisme tecnològic a les classes i ens replantegem com a país el que s’està fent. Mai no és tard i tampoc no serem els primers en fer-ho.