Comparteix vivenda amb 5 joves més. Una casa gran i maca, a les Cabanyes. És un experimentat en l’art de compartir pis -quin remei!-. De la necessitat n’ha fet virtut la seva generació. Anar a viure sol s’ha convertit en un luxe que molts pocs joves es poden permetre.
Compartir pis és tot un art que no ve de sèrie ni tothom té incorporat. Cadascú té integrats els costums de la seva família o del seu propi tarannà i en el dia a dia és quan poden sortir a la llum els conflictes. Pactar l’ús dels espais comuns i les tasques del pis no sempre és cosa fàcil. Durant una dècada jo també vaig compartir mitja dotzena de pisos i sé el que em dic. Sentir-nos a gust a casa és clau per estar bé en els altres àmbits de la nostra vida.
Compartir pis no és cap invent nou. De sempre que han existit els pisos d’estudiants. És ara que s’ha perllongat indefinidament la cohabitació entre gent jove com a resposta inevitable a uns preus de la vivenda escandalosos i a uns sous de misèria. És una situació que s’està cronificant, que no és recomanable -a no ser que sigui volguda- i que mereix un estudi i una atenció que no tenen a hores d’ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú