Cal saber dir NO I també MOLT BÉ, o una migdiada de 12 anys

M’expliquen una conversa de carrer: una mare d’última generació, suposadament “progre” que es deia abans, i amb un convenciment de pedra picada en relació a tots els postulats de la nova criança, li comenta a una altra que no és correcte dir NO a les criatures, així com tampoc MOLT BÉ!
Es veu que aquestes paraules poden ferir la sensibilitat de les criatures i tenir efectes secundaris no desitjats. Diuen que és aconsellable emprar altres paraules que no puguin molestar i condicionar el seu futur desenvolupament. Quines? Aquesta sí que és bona!
Paro màquines per un moment, rumio uns segons el que acab0o de sentir i deixo anar un renec que no penso repetir aquí per allò de les bones maneres.
Doncs sí, fins aquí hem arribat. Fins el punt de perdre l’oremus. A molta gent li falla la toma de terra que es deia abans dels electrodomèstics. Hi ha un col·lectiu cada cop més gran d’adults que té -i més que tindrà- greus problemes de percepció del que cal i del que no cal; del que és de sentit comú i del que no; del que vol dir la bona criança i del deixar fer…
I és clar que cal saber dir que NO. I que SÍ. I que MOLT BÉ. I que MOLT MALAMENT. Només faltaria! I sense pèls a la llengua. Sense aquests referents, sense aquests límits, no anem enlloc, ni amb les criatures ni amb la gent gran.
Dieu-me esgarriacries però tinc la sensació que moltes d’aquestes persones carregades de bones intencions però sense solvència contrastada i mancades del sentit comú i de la necessària connexió amb les generacions properes estan d’allò més còmodes instal·lades en una espècie de migdiada que s’acabarà de cop i de manera traumàtica, a tot estirar, amb l’arribada de l'adolescència de le seves sobreprotegides criatures. Que sigui lleu!