“Els petits agricultors han dit prou. No poden més. Estan farts de treballar i de no trobar recompensa i han eixit al carrer per reivindicar el seu paper com a mantenidors del territori i proveïdors d’aliments. Mentre això passa, la indústria agroalimentària mou xifres rècord.
A més, des de la gran crisi financera grans grups inversors aliens al camp han girat la mirada cap al sector agroindustrial. A això cal sumar els grans acords comercials amb països tercers, que permeten la introducció d’aliments a preus molt més baixos que no els d’aquí. Tot plegat, una tempesta perfecte que amenaça de mort l’agricultura familiar.”
Aquest text de fa dos anys i mig (Violeta Tena, EL TEMPS, 18/2/2020) és perfectament vàlid a data d'avui. Augmentat i agreujat encara molt més, naturalment.
El problema és l’estratègia de mantenir l'alimentació en la lògica del low cost. I és que la lògica capitalista de la concentració està tenint un alt preu per a l’agricultura tradicional, incapaç de competir davant la posició de domini que estan assumint la resta actors que intervenen en el mercat.
El menjar i el consum són actes polítics. La manera com ens alimentem i com comprem tenen efectes sobre la manera com s’organitza el món.
Cal deixar clar que l’alimentació no és un problema de la pagesia sinó que és responsabilitat de la societat. Cal una aposta decidida pels productes de proximitat, aquells que tenen una petjada energètica menor i a ser possible fer la compra directa o amb el mínim d’intermediaris. Ens cal un comerç just.
“Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tant lloat i tan poc defensat” (Sílvia Barroso, directora d’El Món).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada