El 7

El 7 és considerat un nombre màgic perquè es compon del sagrat número 3 i del terrenal número 4. Així, així, estableix un pont entre el cel i la terra. Asseguren que per a Pitàgores el 7 era “el número perfecte”; Dante Alighieri ho feia servir en les seves obres; i la Bíblia ho esmenta amb freqüència.
“El número 7 -va dir Hipòcrates- per les seves virtuts ocultes, tendeix a fer totes les coses; és el dispensador de la vida i font de tots els canvis, ja que fins i tot la Lluna canvia de fase cada set dies: aquest nombre influeix en tots els éssers sublims”.
En les Sagrades Escriptures, el número set simbolitza sovint la perfecció. El Gènesi ens diu que Déu va crear el cel i la Terra en sis dies i, un cop completats, va descansar el setè dia (Gènesi 1; 2:1-2). En els temps bíblics, els números solien simbolitzar un significat més profund.

7 són els dies de la setmana.

7 són els samurais.

7 vides tenen els gats.

7 és la meitat de 14.

77 quilos és la quantitat de menjar que, de mitjana, desaprofita cada espanyol durant l’any.
77 quilos és el nom d’un restaurant situat al carrer Mallorca de BCN on no hi falta ni sobra res.
77 quilos és el que jo peso de fa anys. 77 quilos d'humanitat.

Megaincendis

Tornen els incendis, que no megaincendis, al nostre país. Com cada any i cada cop pitjor
Emily Anthes (Com els megaincendis estan transformant el món. ARA 8/12/2023) constata com els enormes incendis forestals de la nostra era, el pirocè, no només perjudiquen els ecosistemes, sinó que també els transformen.
El foc és un fenomen natural. En realitat, hi ha espècies que es beneficien dels seus efectes i fins i tot les que no se’n beneficien poden oferir una resistència notable a les flames.
Però ara els incendis s’intensifiquen i comencen a superar la capacitat de regeneració. Els megaincendis, que converteixen en una anècdota els incendis forestals típics, tenen un impacte ecològic immediat perquè maten plantes i animals que podrien haver sobreviscut a focs més moderats.natura.
Els animals que sobreviuen a l’infern han de trobar menjar, aigua i refugi en uns paisatges càlids, ressecs i pelats amb un alt risc de depredació.
Els incendis incontrolables de darrera generació com a futur immediat. Els experts diuen que ja els tenim a tocar i que poden socarrimar el nostre entorn immediat, tal com ja ho estan fent en altres indrets del món. Fa feredat. Foc a la vinya de l’avi!

Amics

La Leticia Asenjo ho té ben clar (Com detectar una amistat tòxica. ARA 28/12/2023): tenir bons amics és especialment important al llarg de la vida. Ens aporten qualitat de vida i ens ajuden a sentir-nos menys sols al món. Sense amics tenim més risc de patir ansietat, depressió i un sistema immunitari debilitat.
Cal saber diferenciar una amistat sana d'una de tòxica. Una amistat sana ens aporta alegria i suport i treu el millor de nosaltres mateixos. Els bons amics s’alegren dels nostres èxits i ens ajuden en els moments complicats. Una amistat sana és bidireccional. En canvi, en una amistat tòxica hi ha ansietat, tristesa i estrès. Compte amb les amistats perilloses!
A casa en aquests moments tenim la sort de gaudir de dues colles d’amics amb qui compartim, de modes diferents això sí, bones estones de la nostra vida. Aquesta és una bona setmana: dimecres vam dinar plegats amb una de les colles i avui sopem a casa amb l’altra, en uns àpats mensuals itinerants que fem des de fa 30 anys.
També tenim uns quants amics “sueltos”, alguns de tota la vida, i amb qui sabem que hi podem comptar si arriba el cas. Són una mena de roc a la faixa.
Moltes persones grans se senten soles. Al Regne Unit fins i tot es va crear el 2018 un ministeri per a la Soledat. Nou milions de persones se sentien soles, de les quals 1,2 milions no parlaven amb ningú en una setmana.
Som amb els altres que diria JM Esquirol. Vivim com somiem. sols, diu Josep Conrad. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar dins les solituds dels altres, pregona Paul Auster. David Thoreau deia que no havia trobat cap companya tan sociable com la solitud. El recull d’aquestes reflexions és de l’Eva Piquer (La solitud que ens acompanya. ARA 17/6/2027) 

Ingrid Bergman, ara ja fora de guió, deia que per ser feliç només cal tenir bona salut i mala memòria. Salut i bones amistats! I també bona memòria: som la nostra memòria.

Al Llibre de la selva queda ben clar això de l'amistat: https://youtu.be/UQtL8BHI93M?si=c9C9oxZRGfJvwJi9  

El doctor Martin

Llegeixo al Món de la Tele que "El doctor Martin" s'acomiada de TV3 amb un èxit espectacular: "Senzilla, fresca, humor anglès" La sèrie revelació de l'estiu emet el seu darrer episodi després d'haver assolit una audiència mitjana de 250.000 espectadors i un 20,1% de quota de pantalla.
N’he vist uns quants capítols i la veritat és que em mereix una doble valoració, amb cara i creu. D’una banda, sí, el doctor Martin és transgressor, molt bon professional, directe i sense pèls a la llengua. No està per punyetes ni per compliments.
D'altra banda, i com posava al descobert la Mònica Planas (De vacances amb l’insuportable doctor Martin. ARA 22/8/2024) l’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència.
Una comèdia en què un metge té dificultats per adaptar-se a un entorn de treball rural i auster que li resulta hostil. Ens trobem amb un protagonista masculí mancat d’habilitats socials. És un professional excel·lent des del punt de vista mèdic (malgrat la seva fòbia a la sang) però humanament precari: és fred en el tracte, gens empàtic, incapaç de somriure i brusc a l’hora de comunicar-se amb els pacients i amb els habitants del poble.
La Louisa, la seva dona i mare del seu fill, és l’antítesi del protagonista. El mal caràcter del doctor Martin acaba resultant més tòxic que divertit, especialment quan es tracta de gestionar les relacions familiars. La seva incapacitat d’esbossar ni un somriure a la seva predisposada i dòcil esposa pot fer-se fins i tot dolorosa. Sobretot quan la resta de personatges es compadeixen de la pobra dona i el que ha d’aguantar. Homes!

Romànic Català

@RomanicCatala és una font inesgotable d’enginy i de coneixement. Genial el fil de @JoanPauInarejos que es pot seguir també a les xarxes socials.
M’encanta el romànic, més que cap altre art. I trobo genial que el romànic fos capaç de predir Eric Clapton, a tall d’exemple.
També revisen documentalment i de manera magistral els 10 estereotips sobre el romànic.
Aquest curs estrenen #RomànicAmbUllsDeNen! unapeça més d’un trencaclosques genial.
Vídeos #RomànicEn2minuts • ✍️ Fils divulgatius • 😉#MemsRomànics •
No perdem l'oremus!

Una jornada particular

De fa 3 anys l’11 de setembre és una jornada particular al carrer de l’Ateneu, entre Parlament i Amàlia Soler. I no ho dic en relació a la diada nacional de Catalunya, no. La cosa va d’aniversaris.
El nostre veí Gerard ahir dia 10 va fer 20 anys -Per molts anys!-, que és fantàstic, el millor que et pot passar a la vida si res no es torça. L’alternativa és infinitament pitjor.
Des dels 18, de fa 3 anys, que fa una celebració amb una colla d’amics a casa seva. Un sopar-espectacle de gamma extra. Cap a la mitjanit s'inicien els càntics, a pèl, a tot drap, sense aturador, bàsicament dels balls de la festa major vilafranquina, amb una especial consideració pels goigs a sant Fèlix.
Un moment àlgid d’aquesta nit passada ha estat, entre la 1 i ¼ de 2, el cant del toc de vermut i dels goigs. Des del dormitori de casa, a uns 15 metres en línia recta, ens haguéssim pogut incorporar a la cantúria doncs, ara a l’estiu i amb les finestres obertes se sent tot perfectament. Amb les finestres tancades, també.
Hi ha hagut un moment d’un cert esgotament però, cap a ¾ de 2, ha pres el relleu el ball dels bastoners… picant amb els bastons! Amb traça i bon ritme, això no es pot negar.
A les 2 de la matinada ens hem vestit i hem anat a visitar els nostres veïns, tal com ja vam fer l’any passat tal dia com avui i si fa no fa a la mateixa hora.
El fil de la conversa, similar al de l’any passat també. La nostra queixa pel no poder dormir a aquestes hores de la matinada. El seu relat: que és un dia l’any, que demà és festa, que es tracta d’un domicili particular, que l’ocasió s’ho mereix…
La conversa, de 10 minuts, és cordial però discrepant. Els oferim un proposta alternativa per l’any que ve… que hi tornaran. Ja que l’aniversari és el dia 10 i que l’endemà tornarà a ser festa, que el gruix dels actes folklòrics i de la saragata es faci el dia 10 a la nit, però que cap a la mitjanit no hi hagi més saragata, que s’imposi la contenció, que no vol dir que tothom hagi d’anar a dormir. Continuar el sopar, fer petar la xerrada i passar una bona estona sense estridències també pot ser una bona manera de continuar la celebració.
Després de la conversa ha imperat el silenci, excepte en algun moment puntual. Tot i amb això nosaltres no hem pogut agafar el son a causa de tot plegat. Tot just cap a les 4, quan ja estàvem a punt de reprendre el son, han donat per acabada la festa… o gairebé perquè llavors han anat a buidar les ampolles de vidre -amb la conseqüent sorollada- al contenidor de la cruÏlla Ateneu / Amàlia Soler, que això és el que ens han comentat uns veïns.
D’¼ de 5 a 2/4 de 5 un grupet de mitja dotzena de participants al sopar-espectacle s’han aturat sota el finestral de casa nostra per acabar-s’ho d'enraonar i decidir on s’anava de rematar la jornada. Una jornada particular.
Amb tot això avui nosaltres, veïns soferts, hem dormit de 5 a 8 de la matinada i ens hem llevat cansats i molestos per haver fet horari nocturn de festa major, quan en realitat es tractava d’una celebració privada.
Tenim un any per en davant. Mirarem de reprendre la conversa amb el Gerard per tal de trobar una solució satisfactòria per a les dues parts. Una sortida raonable. Visquem plegats i bé. O no?

PD L’ordenança de civisme i convivència de l’ajuntament de Vilafranca ja contempla aquest tipus de situacions, en concret els articles 40, 41 i 52. https://drive.google.com/file/d/1UEYI7IeRoLYMdktawZR-UBK4tpLxtREw/view?usp=sharing  

“Perquè hi és”...

Jesús Fortuño va escriure un excel·lent article sobre l’Everest (La metàfora de l’Everest. El Punt Avui 6/1/2018) on deia que potser era moment de recordar en George Mallory, que conjuntament amb Andrew Irwin van morir al 1924 a la part final de l’Everest, envoltats d’un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim.
Una periodista de Nova York l’any 1922 li va preguntar per què volia pujar a l’Everest? Mallory va respondre: “Perquè hi és”...
El seu cos va ser trobat l’any 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort. D’Irwing, a hores d’ara ningú en sap res.
L’any 1978, Reinhold Messner i Peter Habeler van ser els primers a pujar a l’Everest sense oxigen artificial. El 1980 Messner va repetir l’ascens sol i es va convertir en el primer a aconseguir-ho. Messner és considerat per molts el millor. No només pel fet de ser el primer a pujar als 14 vuit mil sense d’oxigen, o creuar l’Antàrtida caminant sense ajudes addicionals, entre d’altres primícies, sinó per la seva trajectòria com a escriptor i la seva filosofia d’exposició màxima.
Però aquesta dimensió romàntica de l’alpinisme relacionada amb el desig de trobar els nostres límits, conviu amb una visió més materialista i comercial. Els occidentals hem fet de les muntanyes, i de la seva èpica, una construcció imaginària fonamentada en la visió de conquesta. Veure la corrua de gent, molt d’ells milionaris excèntrics que pugen a collibè dels seus portadors, fer el cims amb aquestes males arts és abominable.
És aquesta lògica de la diferència la que marca la mercantilització de l’Everest. A veure qui puja primer, amb oxigen addicional o sense; qui dels que pugen és més vell, o més jove; qui és la primera dona; qui ho fa sol o acompanyat; per la cara nord o la cara sud; a l’hivern o la primavera… qui el baixa esquiant o en parapent… Són tot diferents dimensions del que hem convertit la muntanya més alta de la Terra.Kilian Jornet, el 2017, ha estat el primer que hi ha pujat dues vegades en menys d’una setmana, establint una nova línia de possibilitats en estil purista i minimalista, sense camps d’alçada, sense portadors, sense cordes fixes, i tan sols amb una motxilla per pujar i baixar al més aviat possible. La segona vegada, en 17 hores. Ha estat, sense cap dubte, el cop d’efecte mediàtic per coronar el projecte Summits of my life. “Perquè hi és”..

Dos divorcis a l’hora… o durar tota la vida.

Llegeixo a la secció de Societat de l’ARA la notícia: “Gairebé dos divorcis cada hora: l'esperança de vida dels matrimonis a Catalunya”. (Cesc Maideu. ARA 16/6/2024).
Com qui lloga un pis o s'estrena en una feina, el matrimoni és un contracte amb un mínim de compromís que, en aquest cas, és de tres mesos.
La durada mitjana d'una relació que acaba en ruptura és de 16 anys i mig a l’estat espanyol. La realitat catalana és que gairebé cada hora hi ha dues parelles que decideixen divorciar-se, 15.000 el 2023. Les dades sempre ajuden a dimensionar els temes.
Per divorciar-te, primer t'has de casar. Però en les últimes tres dècades la societat espanyola (i catalana) ha anat perdent l'interès en la institució del matrimoni.
Fins al 2005 les parelles estaven obligades a justificar un divorci, però des de llavors no cal donar explicacions.
El primer detonant de la trencadissa és la criança dels fills. El segon motiu és el desenamorament. El tercer, una infidelitat. La quarta problemàtica és l'econòmica.
Una parrafada que fa pensar: els matrimonis poden acabar bé… o durar tota la vida.

Mistery (Michel Franco. Mèxic, 2023)

Ahir al cineclub, "Mistery", de Michel Franco (Mèxic, 2023). D’aquest director encara recordo “Nuevo orden”, una bona pel·lícula de suspens, distòpica, de 2020.
Mistery és una petita obra d’art, amb protagonistes de carn i ossos. Sylvia és treballadora social i porta una vida senzilla i estructurada: la seva filla, la seva feina i les seves reunions d’Alcohòlics Anònims. La seva vida farà un gir quan, després d’una reunió d’antics alumnes de l’institut, Saul la segueix a casa. Aquesta inesperada retrobada tindrà profunds efectes en la vida de tots dos i obrirà la porta al seu passat.
Una història que convida a la reflexió sobre la naturalesa dels nostres records i com aquests donen forma a qui som. Amb dues interpretacions antològiques la pel·lícula aconsegueix furgar les profunditats de l'ànima humana.
Una atenció especial es mereix el silenci de les mares davant dels abusos dels seus marits a menors, la mare que calla davant de l'escenari de violència.
En resum, i com comentem a la sortida, som la nostra memòria. La gent més feta pols i desvalguda és la que té cura de la gent feta pols i desvalguda, com sempre.

Animalades

Un amic em repta a fer un post sobre una notícia recent (“Tractes el gos com una persona? Quins perjudicis psicològics i físics pot tenir”. Montse Poblet - Glòria Marín. 02/09/2024. 3CAT).
Hàbits aparentment innocents com vestir els animals d companyia, passejar-los en cotxet o agafar-los constantment a coll poden provocar tant alteracions físiques com de comportament en els animals.
Dur-los en cotxet i posar-los abriguets obren una llarga llista del que cada cop és més habitual entre els propietaris de gossos. Alguns també pinten les ungles de les seves mascotes, els organitzen festes d'aniversari i de casament, els porten a concerts, els fan fer pipí al lavabo i els deixen menjar a taula amb la resta de la família.
D'això se'n diu humanització de les mascotes, i veterinaris i ensinistradors adverteixen dels seus perills. Tractar els gossos com a persones és una font de problemes pels animals.
El psicòleg i etòleg Àngel Casellas explica que darrere d'aquesta humanització de les mascotes hi ha una moda, però sobretot soledat i determinades circumstàncies personals.
Casellas parla de parelles que no volen o no poden tenir fills i que converteixen el gos en el seu projecte en comú, abocant en l'animal tota la seva estima. També hi hauria persones de mitjana edat amb la síndrome del niu buit un cop els fills s'han fet grans i han marxat de casa. I per últim, persones grans que viuen soles.
La majoria dels experts deixen clar que no hi ha cap problema en el fet que parlem amb els gossos, els posem un nom i els fem mostres d'afecte. Aquests, diuen, no serien exemples d'humanització que poden perjudicar l'animal.
La clau està en el fet que nosaltres ens adaptem a les necessitats dels animals, i no a l'inrevés. Una cosa aparentment tan fàcil com "deixar-los ser gossos".
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos. La meitat dels catalans no tenim cap animal de companyia, això si deixem amb marge la parella i la resta de la família...
Gats i gossos són les mascotes més populars del món. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia i uns 100 milions de gossos.
A Espanya es calcula que hi ha 9 milions de gossos, 6 milions de gats, 7 milions d'ocells, 1,5 milions d’ocells i rèptils… una animalada!
Emilia Sanz, veterinària, pionera dels drets i dels deures dels gossos pigall ho té clar: "No passa res per estimar més el gos que un cosí segon que veus un cop l'any", diu aquesta dona valenta i pionera en moltes batalles. (ARA 28/4/2024).
A casa som tres animals de companyia, tots tres persones humanes. Només de tant en tant ens visita una gossa ben maca i educada, la Teula.

El llenguatge inclusiu. Totis? En defensa de la Carme Junyent

El dia 3 va fer un any que ens va deixar M. Carme Junyent Figueras, professora de lingüística a la Facultat de Filologia de la UB on feu recerca en l'àmbit de les llengües amenaçades i les llengües de la immigració a Catalunya. Defensora del català i contrària a les bajanades woke.
Recupero una entrevista que se li va fer ("El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina". Jordi Nopca. ARA 12/9/2021). Trio alguns fragments significatius.
"Els que manen s'han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens la imposen", escriu la lingüista i professora al pròleg del llibre que ha impulsat, “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”. Recull l'aportació d'una setantena de dones que, ja sigui des de l'ensenyament, la traducció, la correcció o l'administració donen arguments per debatre sobre l'ús de la llengua inclusiva o no sexista.
El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina. Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós i per això el denuncio. A la meva generació, quan deien que una cosa no era per a nens, jo em sentia inclosa, com a nena, en el conjunt de nens. Ara ja no és així. Hem aconseguit que les nenes s'autoexcloguin. Aquesta és una de les pitjors conseqüències del desdoblament lingüístic.
La idea que si canviem la llengua canviarà el món és una fal·làcia però cada vegada més polítics se sumen al llenguatge inclusiu. Quan crees un femení a partir del masculí, el problema és que sovint agafa un matís despectiu. En aquest punt, només cal recordar la diferència que hi ha entre un home públic i una dona pública.
El col·lectiu LGBTI+ el que vol és viure la seva vida i que els acceptin tal com són. Amb la llengua no arregles els seus problemes. Més aviat els acabes d'ensorrar, si t'hi refereixes amb paraules com totis.
Des de la mort de la lingüista Carme Junyent, diferents institucions culturals han anat posicionant-se, com ella ho feia, contra el llenguatge inclusiu. La UB va anunciar que recuperava el masculí genèric en les seves comunicacions, i l'IEC, en un comunicat, ha afirmat que "l'ús del masculí genèric és una característica de la nostra llengua", i "el masculí és el gènere no marcat". A més, diu l'Institut, "hi ha estratègies que contravenen la gramàtica del català, com és el femení genèric o la creació del gènere neutre totis)".

Totalment d’acord. Prou de confusió. Més sentit comú. En defensa de la Carme Junyent.

Alta muntanya

1838. Henriette D'Angeville escalà el Mont Blanc amb 18 ampolles de vi, 26 pollastres cuits i un colom missatger. Fou la primera dona a completar l'ascens sense ajuda. Quan feu el cim, els seus guies l'aixecaren a l'aire per tal que pogués "anar més alt que qualsevol home hagués nat abans".
El 28 d'agost de 1985, la nostra bandera coronava per primera vegada el sostre del món. Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès, coordinats per Conrad Blanch i gràcies als xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, van ser els primers catalans en assolir el cim de l'Everest.
Juliol 1986. El Carles, el Franch, el Ventura, el Ramon i el Roderic, del club excursionista Montblanc, pugen la Pica d’Estats.
2024. Kílian Jornet completa el desafiament de la seva vida: 82 cims alpins en 19 dies.de 75.344 metres. En total ha recorregut 1.207 quilòmetres i ha superat un desnivell acumulat de 75.344 metres. El desafiament ha estat una combinació híbrida de senderisme, alpinisme, escalada i ciclisme.
Com passa el temps! I jo que segueixo amb el dubte existencial que m’amoïna: he pujat un parell de cops el Toubkal, el cim més alt de l’Atlas (4.167m) Si hi afegeixo l'ascensió al Tossal Gros, a la Conca de Barberà (867m) es pot considerar que tècnicament és com i hagués pujat l’Everest?

Sant Tornem-hi

L'esgotament físic i mental per excés de pressió laboral ha anat augmentant en els últims anys. Psicòlegs i investigadors ofereixen consells sobre com distingir-ne els símptomes i com gestionar la situació.

Tornar a la feina després de les vacances pot ser aterridor per a qualsevol. Però pels que pateixen burnout laboral —un estat que els psicòlegs descriuen com una sensació persistent d'esgotament i cinisme relacionada amb la feina— la transició encara és més dura. 

Avui és més necessària que mai una guia per tornar a la feina després de les vacances… i no morir en l’intent (Albert Martín. ARA 1/9/2024).
La paraula treball, etimològicament, prové de tripalium, un instrument de tortura que es va popularitzar durant l’Imperi Romà. Convé recordar-ho en unes dates en què el retorn a la feina després de les vacances es converteix en molts casos en un veritable tràngol per a molts treballadors que havien trencat amb la rutina durant el descans estival.
L'ergofòbia és una por irracional i persistent al lloc del treball. Qui la pateix sent una por irrefrenable a acudir al seu lloc de treball, la qual cosa comporta problemes seriosos per a la seva vida personal, social i familiar.
“El Mundo Today” s’ho pren com cal, amb ironia i bon humor. Ofereix uns consells per evitar la síndrome postvacacional:
- Cobreix el terra amb sorra de platja, petxines resseques i alguna burilla.
- Que l'avi es passegi per la casa venent cocos i mojitos a tres euros.
- Col·loca un estenedor al saló amb tovalloles i banyadors sempre mullats.
- Omple la banyera amb aigua de mar i una medusa.
Avui és un dia d’abraçades sentides, i també de petons de cortesia. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui. Una abraçada immensa a qui correspongui!

La festa, un espai de conflicte?

Tot i que comparteixo moltes vegades les reflexions de Manuel Delgado, a tall d’exemple i com a botó de mostra una que diu que “la felicitat és un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un burro”, aquest cop no és cas.
Em refereixo a “La festa és, per definició, un espai de conflicte” (Vilaweb 30/8/2024), una entrevista a l’antropòleg, que defensa el dret de la colla dels Blaus de Granollers de fer tallers de còctels Molotov ficticis durant la festa major.
Delgado és l’home ideal per a parlar de l’acarnissament que hi ha hagut contra la colla dels Blaus de Granollers, després d’haver fet un taller durant la festa major en què es practicava el llançament de còctels Molotov ficticis, de broma, contra ninots que simulaven ser policies. Delgado ha teoritzat de fa anys sobre la festa i explica que el ritual d’atacar metafòricament l’autoritat no se l’han inventat pas els Blaus. De fet, agredir de broma l’autoritat, de manera no lesiva, és precisament una característica de la festa.
L’àmbit de la festa és l’àmbit de la llibertat de manifestació i d’expressió. La festa és una mena de territori en què es poden dir i fer coses que no són les habituals i que no necessàriament impliquen una dimensió literal d’allò que representen.
Fins aquí bé però això no ens delimita la frontera entre allò que és permissible, ni que sigui dins de la discrepància, i allò que és intolerable. Cal afinar i mirar cas a cas, no serveixen les declaracions de principis.
Del tot injustificable l’acarnissament que hi ha hagut contra la colla dels Blaus de Granollers, però, alhora, totalment desafortunada i inoportuna la proposta de taller, que una mica d’autocrítica també estaria bé per part dels organitzadors del taller i de la festa.
Estem en plena festa major a Vilafranca. El jovent adolescent del costat de casa i uns quants amics, que la viuen amb una intensitat immesurable, sopen i fan xerinola. Des de la nostra habitació se senten les veus i la gresca. 

A quarts de 3 de la matinada, per acabar-ho d’adobar, fan sonar la gralla… i això ho trastoca tot. Arribats en aquest punt penso en la reflexió de Manuel Delgado: “La festa és, per definició, un espai de conflicte”. La gralla dels veïns converteix la festa en espai de conflicte. I la raó, aquest cop, és nostra, no dels nostres veïns adolescents.

Durant 4 dies de festa major s’han programat concerts al centre de Vilafranca, de música en directe i de DJ,  que s’inicien a les 3 i fins i tot a les 4 de la matinada. A casa sentim fins a les 5 d’alba, i amb un volum desmesuradament exagerat, la música màquina del darrer DJ 

Us asseguro que la festa es converteix en espai de conflicte. No hi ha dret, ni cap necessitat d'allargar  fins a gairebé trenc d'alba aquests darrers concerts de qualitat musical més que dubtosa i totalment prescindibles. S’hauria de fer compatible les ganes de gresca i el dret al descans nocturn del veïnat a partir de segons quines hores de la matinada.