La Cristina Mas (ARA 9/10/2023) fa una “Guia històrica per entendre el conflicte entre Israel i Palestina” molt entenedora i ofereix algunes claus històriques per entendre’l i situar-nos.
És una de les guerres més llargues de la història contemporània, que sembla lluny d'acabar
Escoltant i llegint algunes declaracions de polítics i tertulians sento una vergonya aliena i constato la poca talla intel·lectual i moral de molts d’ells, incapaços d’anar a les arrels del problema i apuntar algun tipus de camí a seguir per sortir de l’escalada bélica més enllà de declaracions retòriques com ara “Israel té el dret a defensar-se de l’atac rebut”. No seré jo qui ho negui. Ara bé, no ens quedem aquí, que la moneda sempre té dues cares. Mirem d’ampliar el nostre camp de visió.
L’Òscar Monterde, professor de la UB i investigador del Centre d'Estudis Històrics Internacionals constata la crisi humanitària crònica de la zona (La guerra torna a Gaza. ARA 8/10/2023): “ Israel manté a la franja de Gaza un bloqueig il·legal des de 2005 que ha conduït a una crisi humanitària crònica, que afecta els mitjans de vida i l'accés als serveis essencials dels seus dos milions d’habitants, que veuen agreujar dia a dia el seu futur i les seves expectatives de vida.
Segons els informes de Human Rights Watch i d’Amnistia Internacional, Israel ha sotmès el conjunt de la població palestina a un sistema de persecució i apartheid. En el seu darrer informe la relatora especial de les Nacions Unides, Francesca Albanese, conclou com sota l'ocupació israeliana, generacions de palestins han patit una privació de llibertat arbitrària generalitzada i sistemàtica, sovint pels actes més simples de la vida.
Davant d’una nova escalada de la violència on la població civil, especialment la palestina però també la israeliana, serà la principal damnificada, la comunitat internacional hauria d’actuar sobre les causes estructurals del conflicte i posar com a guia per abordar-lo els principis del dret internacional i dels drets humans.”
Dos milions de persones sense els serveis bàsics, sense present i sense futur, amuntegats en 500km2, una superfície més petita que la de l’Alt Penedès és una bomba de rellotgeria.
Ara bé, com va començar tot plegat? Després de la Primera Guerra Mundial, Palestina es va convertir en un protectorat del Regne Unit, que va dictaminar que es convertiria en una "llar nacional jueva". Com comença el conflicte? Després de la Segona Guerra Mundial, descobert l’horror de l’Holocaust, els Estats Units i l’URSS van pactar la partició de Palestina en dos estats, un d'àrab i un de jueu. El 1948 Israel va proclamar unilateralment el seu estat, cosa que va desencadenar la reacció dels països veïns, que van declarar-li la guerra. Al final del xoc, Israel havia completat el que els àrabs anomenen la Nakba (desastre): el desallotjament de 531 pobles i l’expulsió de 800.000 palestins a Gaza i Cisjordània. Després vindrien mitja dotzena de guerres més, totes guanyades per Israel. I també algun intent seriós de trobar algun tipus de solució acceptable per a totes dues parts.
L’assassinat del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, impulsor dels Acords d’Oslo, i la victòria dels conservadors del Likud van suposar un fort cop al procés. L’actuació dels successius governs israelians, deplorable: mentre s’asseien a la taula de negociació, les autoritats israelianes han dut a terme una política de fets consumats. Després de la retirada unilateral de Gaza, el 2005, la Franja ha patit cinc guerres, inclosa l’actual.
Davant d’una nova escalada de la violència on la població civil, especialment la palestina però també la israeliana, serà la principal damnificada, la comunitat internacional hauria d’actuar sobre les causes estructurals del conflicte i posar com a guia per abordar-lo els principis del dret internacional i dels drets humans.”
Dos milions de persones sense els serveis bàsics, sense present i sense futur, amuntegats en 500km2, una superfície més petita que la de l’Alt Penedès és una bomba de rellotgeria.
Ara bé, com va començar tot plegat? Després de la Primera Guerra Mundial, Palestina es va convertir en un protectorat del Regne Unit, que va dictaminar que es convertiria en una "llar nacional jueva". Com comença el conflicte? Després de la Segona Guerra Mundial, descobert l’horror de l’Holocaust, els Estats Units i l’URSS van pactar la partició de Palestina en dos estats, un d'àrab i un de jueu. El 1948 Israel va proclamar unilateralment el seu estat, cosa que va desencadenar la reacció dels països veïns, que van declarar-li la guerra. Al final del xoc, Israel havia completat el que els àrabs anomenen la Nakba (desastre): el desallotjament de 531 pobles i l’expulsió de 800.000 palestins a Gaza i Cisjordània. Després vindrien mitja dotzena de guerres més, totes guanyades per Israel. I també algun intent seriós de trobar algun tipus de solució acceptable per a totes dues parts.
L’assassinat del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, impulsor dels Acords d’Oslo, i la victòria dels conservadors del Likud van suposar un fort cop al procés. L’actuació dels successius governs israelians, deplorable: mentre s’asseien a la taula de negociació, les autoritats israelianes han dut a terme una política de fets consumats. Després de la retirada unilateral de Gaza, el 2005, la Franja ha patit cinc guerres, inclosa l’actual.
Els governs de Benjamin Netanyahu, els més ultraconservadors de la història d’Israel, han accelerat la colonització de Cisjordània. Els palestins s'han anat quedant sols davant l'abandonament dels règims àrabs, que han anat acostant posicions amb el govern israelià en els últims anys.
“Arribem a la clau de volta: l'islamisme gihadista és la gran ideologia totalitària del segle XXI, com al segle passat ho foren el nazisme alemany i l'estalinisme rus. L'individu se socialitza en una ideologia política extremista que fa una interpretació radical de l'islam que és sexista, homòfoba, racista, judeòfoba, antiamericana i antioccidental.
L'islamisme gihadista construeix una narrativa simple però seductora de bons i dolents en què els dolents són els jueus (Israel inclòs), els nord-americans i els occidentals. És una lògica certament infantil però altament eficaç per captar, com si fos una secta destructiva, el cervell del potencial terrorista gihadista. [...]
És l'odi antijueu, antiamericà i antioccidental la clau per entendre l'extremisme del gihadisme. Són aquests tres prejudicis els que causen el fanatisme. Per tant, cal fer entrar en l'agenda pública les polítiques públiques per a l'eradicació dels esmentats prejudicis.” (Xavier Torrents: les arrels del gihadisme).
No som capaços d’esbrinar d’on ve la violència que esclata a Occident. O potser és que no ho volem saber, o no volem que se sàpiga. Les afirmacions de fa uns anys del primer ministre francès Manuel Valls (“no cal comprendre res ja que tot és el resultat d’una guerra”) tampoc no ajuden.
El filòsof Alain Badiou rebat el pensament dèbil de Manel Valls: cal pensar l’horror per poder resistir millor i comprendre per què hem arribat fins aquí. Alain Badiou parteix de la idea que, després de la caiguda del comunisme, amb el creixement d'un nou liberalisme del capital hem acabat creant una estructura oligàrquica de l'ordre mundial que en certa manera restitueix –a partir d'altres perspectives– les formes de l'Antic Règim.
“Arribem a la clau de volta: l'islamisme gihadista és la gran ideologia totalitària del segle XXI, com al segle passat ho foren el nazisme alemany i l'estalinisme rus. L'individu se socialitza en una ideologia política extremista que fa una interpretació radical de l'islam que és sexista, homòfoba, racista, judeòfoba, antiamericana i antioccidental.
L'islamisme gihadista construeix una narrativa simple però seductora de bons i dolents en què els dolents són els jueus (Israel inclòs), els nord-americans i els occidentals. És una lògica certament infantil però altament eficaç per captar, com si fos una secta destructiva, el cervell del potencial terrorista gihadista. [...]
És l'odi antijueu, antiamericà i antioccidental la clau per entendre l'extremisme del gihadisme. Són aquests tres prejudicis els que causen el fanatisme. Per tant, cal fer entrar en l'agenda pública les polítiques públiques per a l'eradicació dels esmentats prejudicis.” (Xavier Torrents: les arrels del gihadisme).
No som capaços d’esbrinar d’on ve la violència que esclata a Occident. O potser és que no ho volem saber, o no volem que se sàpiga. Les afirmacions de fa uns anys del primer ministre francès Manuel Valls (“no cal comprendre res ja que tot és el resultat d’una guerra”) tampoc no ajuden.
El filòsof Alain Badiou rebat el pensament dèbil de Manel Valls: cal pensar l’horror per poder resistir millor i comprendre per què hem arribat fins aquí. Alain Badiou parteix de la idea que, després de la caiguda del comunisme, amb el creixement d'un nou liberalisme del capital hem acabat creant una estructura oligàrquica de l'ordre mundial que en certa manera restitueix –a partir d'altres perspectives– les formes de l'Antic Règim.
Estem en un món en què un 10% de la població disposa del 86% dels béns disponibles i un 40% pot arribar a tenir l'altre 14% dels recursos. La primera classe social és l'oligarquia que disposa de la riquesa de manera semblant a com en disposava la noblesa en l'Antic Règim. L'altre 40% és la classe mitjana que s'ha convertit en el vector que ha servit per mantenir el mite que Occident era el lloc de la civilització. El problema és l'altre 50% de la població que no disposa de res. Hi ha una massa de gent que no produeix ni consumeix, són els desprotegits del sistema, que ocupen un ampli espectre de la població situada a Àfrica, Àsia i algunes regions de l'Amèrica Llatina. Aquells que no existeixen i volen tenir dret a l'existència.
Compte doncs amb el nihilisme: davant d’un món en què no hi ha esperança, la solució és el desig de destrucció i de revenja cap al món occidental. (Àngel Quintana. D’on ve la violència que esclata a Occident?).
Compte doncs amb el nihilisme: davant d’un món en què no hi ha esperança, la solució és el desig de destrucció i de revenja cap al món occidental. (Àngel Quintana. D’on ve la violència que esclata a Occident?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada