Vindrà la mort

Xavier Antich, filòsof, diu: no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
Cada mort que vivim és només nostra. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, és quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som.
Per això, si existeix el dol és perquè ens resistim a identificar la mort amb el no-res. El dol és l’experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu.
La mort pròxima ens deixa, sempre, una ferida amb què sabem que haurem de viure.
Veure emmalaltir una persona estimada és una experiència terrible, sobretot quan el malalt deixa de ser qui era.
Vindrà la mort és un poema virtuós d’Antoni Massanell i Esclassans:

“Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d'altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s'hi marcirà cap primavera.”

Al recordatori que teniu a les vostres mans hi trobareu l’últim desig de la Margarita: “Una forta abraçada per a tots els qui m’heu acompanyat al llarg de la vida”.
Descansi en pau. Mantindrem viu el seu record per sempre més.