El capitalisme i la mort de la democràcia

L’enyorat Arcadi Oliveras ho va manifestar amb total cruesa: el sistema capitalista és assassí.
Demolidor l’article de Katharina Pistor (El capitalisme i la mort de la democràcia. ARA 23/11/2024). Copio uns quants fragments.
“Les recents eleccions als Estats Units marquen un punt d'inflexió. Els votants estan assenyalant clarament que volen un canvi.
Que tants votants de la democràcia més antiga del món rebutgin els fonaments constitucionals del seu país –l'estat de dret, un poder judicial independent i imparcial, les garanties processals i un traspàs ordenat del poder– és difícil de processar.
No és la primera vegada que el capitalisme posa de cap per avall la democràcia.
Durant la depressió econòmica dels anys trenta l'administració del president Franklin D. Roosevelt va aconseguir donar al poble nord-americà prou seguretat econòmica perquè pogués començar a entreveure un futur millor per a si mateix i per a les seves famílies.
Aquesta vegada és diferent, i no només als Estats Units. Vivim en un sistema per al qual, als ulls de la majoria dels polítics, no hi ha cap alternativa. De fet, fa temps que ells mateixos han cedit el control del sistema i no tenen la capacitat o la voluntat d'imaginar-ne un de diferent.
L'aforisme de Fredric Jameson que diu que “és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme” ha cobrat renovada actualitat. Els governs tenen molt poc espai de maniobra si no volen ser castigats pels mercats financers (absolutament amorals).
La globalització financera ha posat el destí de societats en mans d'inversors a qui només els preocupen els preus i que són aliens a les necessitats humanes.
Els governs es van lligar les mans amb l'esperança que els mercats proporcionessin capital, béns i llocs de treball. Amb la idea que s'havien d'apartar del camí del mercat, van obrir els seus països a la lliure circulació de capitals. Més tard, van animar els seus bancs centrals a rescatar els intermediaris que amenaçaven d'enfonsar tot el sistema financer en una altra crisi.
Alguns països van arribar fins i tot a incorporar requisits d'equilibri pressupostari a les seves constitucions. Altres van mantenir a ratlla els seus ciutadans aplicant austeritat fiscal.
L'autogovern democràtic va perdre credibilitat molt abans del sorgiment dels partits antidemocràtics que avui se'n burlen obertament.
La rendibilitat financera es va convertir en la finalitat a què estaven subordinades totes les altres necessitats i aspiracions.
Si el comunisme i el socialisme no s'haguessin enfonsat en el precís moment en què la financerització desencadenava tota la seva força, molts podrien haver advertit els seus efectes corrosius sobre la democràcia molt abans. Per contra, el capitalisme es va celebrar com l'única alternativa possible. Com a resultat, no presenciem la “fi de la història” que Francis Fukuyama va proclamar quan va acabar la Guerra Freda. Estem condemnats a reviure-la, però encara s'ha de veure si com a tragèdia o com a farsa.